Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec. Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies.

POESÍA

Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Finestra (per a Stanisław Barańczak)

Ahir ens vam despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak. Feia temps que se sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories, especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable, impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser ta…

Construccions

“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat.
[...]
Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta”
                                                                                                                 André Aciman

Salzburg (i Trakl, 3)

L’altre poema amb presència de Georg Trakl es pot trobar al darrer llibre de poemes, Punt rere punt. Quan el vaig escriure ja vivia a Cracòvia, però no quan vaig visitar Salzburg. Em trobava a dos punts, o a tres punts, entre Ljubljana, a Eslovènia, a Catalunya i a Polònia, tot i que no a Cracòvia. Vaig visitar Salzburg a l’hivern, un dia com aquests d’ara, una mica més fred, amb la presència del mercat de Nadal tan habitual en aquesta zona d’Europa, quan la gent endrapa llonganisses i beu vi calent (Glühwein) al carrer, com si la temperatura no tingués cap importància, els dits passen de cremar-se a congelar-se, potser com una mena de baròmetre de sentiments.
3 SALZBURG (De Ciutats sense ciutats)
Els aparadors amb dolços competeixen amb la capital imperial. Arreu la imatge del compositor que atreu els visitants. És hivern, i Mozart no m’acompanya a creuar els glaçats carrers, relliscosos com pedres en un riu, però es respira alegria en una cercavila en aquest Nadal plena d’una música diferent…

Frontera, 12

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl. I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat.
FRONTERA, 12 A serce nie umiera, kiedy, zdawałoby się, powinno                                                     Czesław Miłosz                                                    (I el cor no mor quan sembla q…

La ciutat dels morts

Krystyna Dąbrowska va néixer l’any 1979. Ha publicat tres llibres de poemes. També ha traduït poesía de l’anglès, amb autors com Thomas Hardy o Thom Gunn. Viu a Varsòvia. Aquest poema pertany al llibre Cadires blanques (2012), amb què va guanyar, juntament amb Łukasz Jarosz, la primera edició del Premi Wisława Szymborska.

LA CIUTAT DELS MORTS
A les cordes tesades entre les tombes una dona estén la roba acabada de rentar. Aixeca els braços com en un lament mut per posar les pinces a les calces o a la camisa. Els enagos i els llençols ballen entre les pedres. Al voltant del mausoleu en què viu la gent: sotsarrendataris dels morts i vigilants de la seva pau. Arreu corredisses dels nens, juguen a pilota, les tombes els fan de porteria. La mare els crida per dinar, i la seva veu es barreja amb l’oració que dura a la capella. Sol. Pols del desert. La roba s’asseca ràpid, bufant les restes d’humitat a la terra del cementiri. Davant de les portes dels mausoleus  hi ha els veïns amb un te, passen la tarda en…

Trakl i Wittgenstein a Cracòvia

Visc molt a prop de l’hospital militar a Cracòvia, hospital militar de quan la ciutat formava part de Galicja dins l’Imperi Austrohongarès, i hospital militar encara avui dia. Passo sovint pel davant, i sempre m’aturo, encara que sigui un segon, en una placa que indica que allí va morir el poeta Georg Trakl. És en polonès i en alemany.
Quan ja feia uns mesos que havia esclatat la I guerra mundial, pocs dies abans de morir, el poeta, sumit en depressions constants i sota els efectes de les elevades dosis de drogues, va escriure al filòsof Ludwig Wittgenstein. Aquest darrer havia estat destinat també a Cracòvia com a canoner del vaixell “Goplana” (en altres textos, es diu que s’encarregava del reflector de senyals), que navegava pel Vístula entre Sandomierz i Zator. Wittgenstein sabia que Trakl havia intentat suïcidar-se amb un tret, motiu pel qual era a l’hospital sota observació. I també sabem que Wittgenstein havia ajudat el poeta nascut a Salzburg. Li havia pagat la publicació del s…

La memòria d'un lloc

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.
                                                                                            André Aciman

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…

Persuasió

Un poema de Julia Hartwig.


PERSUASIÓ
Intricades preguntes fugides tornades on és aquella seguretat de la joventut on aquella bellesa inexplicable capaç de commoure força cors
I semblava que just la vellesa portaria el coneixement que seria amb tu fins a la fi Au va El que no has sabut fins ara ja no ho arribaràs a saber Justament la darrera pregunta te la faran a tu


Per a Jaume Vallcorba

A Jaume Vallcorba, in memoriam

En iniciar aquest blog, em vaig proposar no traduir poemes o fragments d’obres que ja havia traduït i publicat, si no era que tot just apareguessin i en posés alguna mostra. En termes de publicitat, per dir-ho d’alguna manera. Però les regles són també per trencar-les, i més encara si un se les imposa, i més encara quan les circumstàncies ho demanen. Un dels textos més enigmàtics i fascinants dels assajos de Zbigniew Herbert és la carta apòcrifa que Vermeer va escriure a Antonie van Leeuwenhoek. És una visió de l’art que podem compartir en l’actualitat, la senzillesa, el detall que ens ajuden a descobrir-nos, la tradició i la novetat. El text forma part del llibre Natura morta amb brida, que va aparèixer a l’editorial Acantilado l’any 2008. En tradueixo un breu fragment al català com a particular homenatge a Jaume Vallcorba.

Segurament, em retraurà…

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes. És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa:


L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy, que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora.I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la seva literatura, p…

Sense silencis

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda. I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla c…

Març

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig.

Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res definitiu acab…

Lectura a RUSC

Per si us abelleix, el dijous 24 seré a L'Espluga de Francolí (ves per on, el poble on vaig néixer), al Festival de poesia RUSC, on llegiré alguns poemes acompanyant grandíssims poetes, com podeu veure en el cartell de l'acte.

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa. 

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és…

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 

*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

Pasqua

Feia ara força temps que no portava res a aquesta pàgina. Reprenc l'activitat amb aquest esplèndid poema de Lucija Stupica. Un poema que ja tenia precisament per les dates del títol, però que havia anat quedant-se en els arxius de l'ordinador.


PASQUA
Fa olor de pintura i d’abundància. Plens els carrers. Sota les finestres els joves pengen la bandiera rossa. També la falç i el martell, i l’últim grafiter hi posa l’estrella. Dos aliats tanquen les mans en un puny. Els carrers laterals, els ha tenyit el sol negre. Cinquè dia a Itàlia. Què va crear Déu aquest dia?
Els ocells es multipliquen al cel, com la gent pel carrer costa amunt vers l’església, a les parades una pandèmia de trastos de plàstic, aquí envelleixen els nens, just així és el silenci a la vora, a tocar de tots, a tocar de tot, a tocar de les banderes i dels aprenents de revolucionaris, a tocar del buit, a tocar de l’absència divina, a tocar del vent, tan fort que glaça.
Fa olor de pintura i d’abundància de mort. I l…

Recapitulant

He estat uns dies desconnectat. Hauria volgut penjar algunes d’aquestes reflexions i apunts en el moment que eren més actualitat. Però, quan es parla de literatura, l’actualitat és una cosa ben relativa. Faig, doncs, una petita recopilació.
*** Fa uns dies moria el gran poeta polonès Tadeusz Różewicz, just un dia després de la mort de Gerard Vergés. Różewicz és un dels autors cabdals per poder entendre la poesia, no tan sols la polonesa, de la segona meitat del segle XX. Vaig escriure un petit article sobre l’autor i sobre l’esplèndida traducció que al català va fer Josep-Antoni Ysern. El podeu llegir aquí.

*** Pocs dies després, moria el poeta portuguès Vasco Graça Moura. Gairebé ningú aquí no se’n va fer ressò, cosa que em va estranyar molt. Vasco Graça Moura era un gegant en la poesia i en la traducció (només amb el que va traduir es poden fundar de nou moltes literatures). L’únic motiu que veig en aquest silenci és no el desconeixement sinó la indiferència que es té en relació a les a…

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mass…

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat…

La pal·lidesa de la sorra

Jakub Kornhauser mereixeria estar entre els noms més importants de la poesia jove polonesa. Llegeixo lentament, el deixo i el reprenc, aquest llibre de poemes en prosa, Una existència poc clara. M’endinso en les seves fondàries per sortir-ne amb una llum, la de la paraula que t’afirma que no tot està perdut, que si podem seguir llegint poemes com aquest podrem seguir confiant en la força d’aquesta paraula, del llenguatge.
LA PAL·LIDESA DE LA SORRA

Durant el meu trajecte pel desert, l’únic objecte que em va cridar l’atenció era un bola de vidre que tenia un diàmetre d’uns quants kilòmetres i que es trobava a una certa distància d’on jo era. L’interior de la bola, l’ocupava una taca negra; des de lluny no percebia  què representava. La bola avançava per les dunes de sorra blanca sense fer cap remor, un tenia la sensació que s’alçava en l’aire. El vidre llambrejava amb una lluïssor que paralitzava, que justificava la pal·lidesa de la sorra. No, el vidre havia de ser vidre, altrament havíem…

Trobades

Ahir era un poema que iniciava el llibre. Avui un poema que tanca un llibre, El fotògraf a l’hivern, que George Szirtes va publicar l’any 1986. En aquesta seva recerca de la identitat entre dos mons, accentuada pel seu primer viatge-retorn a Hongria el 1984, després d’haver-ne marxat el 1956, el poeta d’expressió anglesa nascut a Budapest seguirà publicant nous llibres, s’endinsarà en la seva mitologia personal i crearà una obra única en el context de la poesia britànica comtemporània.

TROBADES
Els ofegats tornen, els viatgers vénen a casa, Tot es perdona en aquell crit mig escanyat. L’estàtua plora segura sota la seva cúpula, Amb joia es neteja el seu ull petri.
És el final de la literatura trobar El que un cop va ser ofert i després retirat Per construir històries i per donar la dolça Il·lusió que som únicament del tot sols
Com hauríem volgut. Hauria volgut poder-nos fer Un petó abans que em deixessis, però és massa tard. No puc trobar la teva orella, ni el teu llavi ni el teu pit. Torno de nou…

pur impressionisme

Amb aquest poema, Vasco Graça Moura enceta el segon volum de la seva Poesia reunida, el que abraça els anys 1997-2010. Tota una fita de la poesia contemporània. Dos volums que tenen més de mil pàgines en total que recorren tota la producció del poeta portuguès.

pur impressionisme
després d’uns dies gloriosos, el cel tornà més cendrós un altre cop. la llum s’acovardí. va venir un altre cop el vent. les mateixes flors semblaven desinteressar-se de l’aire
lliure i les aus es van limitar a passar en un vol tremolós i es veuen malament. és així abril, el mes més cruel, com deia t. s. eliot,
a l’hora en què es pot llegir qualsevol cosa, mentre es desisteix d’una passejada a peu, vagament programada, “si el temps continua sent bo”.
és clar que es pot reprendre la lira, escriure unes línies sobre això, posar la tècnica a prova, però l’agudesa, ni l’art de l’enginy no milloren el temps,
són més com plantes que el van incorporant a l’experiència de travessar plecs del món, mudables, subrepticis, imperceptibles, c…

Tots junts

TOTS JUNTS
Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès…

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui.

FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA
Com arribar a l’altra riba?
La gent que és tan a prop, es troba de nou.
Qui ha cobert tots aquests camins?
On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau?
La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Intèrpret

Ferida Duraković (1957) va néixer a Olovo, Bòsnia i Hercegovina. Va publicar el primer llibre als vint anys, i des d’aleshores ha anat publicant diversos llibres de poesia i també dos llibres de literatura infantil. No va abandonar Sarajevo en temps de guerra, i durant aquesta va presenciar com cremava la seva casa i la seva biblioteca. D’aquesta experiència, en sortí el llibre El cor de les tenebres (1995) (sí, el mateix títol que el llibre de Conrad), del qual també presentaré alguna traducció. Viu a Sarajevo.

INTÈRPRET
Llum, em fertilitzes i et multipliques en mi. A través meu, a través del testimoni, vesses, però no tens cap encant. Tan sols dus insectes de la pols que creix en els meus palmells nets i en els dies.
Així que tenim la primavera. Segur de si mateix, un nen respira en el món amb espècies. I jo? Jo viatjo i no demano comoditats. M’ha estat donat ser una intèrpret, no pas cap celebritat.
Viatjo oferint tan sols una visió de la comoditat, una interpretació sedant de les passes en un …

De Respostes del pastor (II)

Com que l’he esmentat en el primer poema que tradueixo de Paul de Roux, deixo també ara un poema de Guy Goffette. Un poema que, inevitablement, em fa pensar en aquell excel·lent Musée des Beaux Arts de W. H. Auden. Com es pot escriure un poema que ens hi remeti de manera tan directa i sortir-se’n, i no caure en una mala còpia, no quedar-ne a l’ombra? Donant-li una volta, i una altra dimensió, com fa el poeta belga. Per cert, no és un sol poema aïllat, sinó que forma part de tot un cicle dedicat al quadre Paisatge amb la caiguda d'Ícar de Pieter Brueghel el Vell.

De RESPOSTES DEL PASTOR (II)
Com tu jo he vist l’home jove grimpar dins el sol amb les seves ales de cera, he vist com hi creia, el desvergonyit, com estava segur d’haver guanyat
a l’antiga saviesa i a l’aire i al pes del cos, i com el seu rostre reia als àngels mentre que tot ja havia reprès el seu curs en la indiferència
dels vius pels vius, el pescador per les seves xarxes, el guaita per la línia de l’horitzó, i la mort sota la pi…

Els ponts

Un altre poema de Paul de Roux.


ELS PONTS
Sota els llargs ponts de pedra on l’ombra és tan espessa pel dia més bell els xipolleigs molt lleugers sols els vaixells fan sentir en passar un breu udol per a les ombres dels morts l’eco dels mots que emmagatzemà l’ombra freda.

Així com cell?

Hi havia una bona llibreria que pertanyia a la casa de literatura, i també una galeria de fotografies d'autors que ja havien passat per allà i hi havien tingut les seves trobades, reeixides i menys reeixides. La directora era una dona simpàtica, uns quants anys més jove que jo, corpulenta, amb uns cabells curts sense cap color definit i amb uns ulls que brillaven amb cordialitat. Vaig començar en francès i al principi no li vaig donar importància al fet que no em contestava en aquella llengua, sinó tan sols en holandès, i quan jo no ho entenia tot, aleshores sense compliments passava a l'anglès. Cap való que visqui a Brussel·les no parlarà mai en flamenc, i cap flamenc, en francès, a no ser que els obligui una situació oficial o professional. "Xerriques i xiuxiueges en dues llengües" va escriure de Brussel·les el poeta flamenc Willem M. Roggeman, i els habitants flamencs i valons de la ciutat, les llengües maternes dels quals són l'holandès i el francès, prefere…