Passa al contingut principal

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada para Metka Krašovec. Ens veiem poc, ens separaven més de mil quilòmetres habitualment, però la distància no tenia cap importància, ni el temps. Com ara, que diuen que no hi és, i jo penso que encara el trobaré en algun punt de les nostres geografies comunes.

De manera excepcional, poso un poema ja publicat (ho feia quan apareixia una nova traducció). En aquest cas, és l’immens poema que dóna títol al llibre, un poema una mica llarg, és cert, però que demostra tota la força poètica d’aquest gran autor eslovè.


Balada para Metka Krašovec

La última vez en mi vida que perdí
la conciencia fue el cuatro de enero por la tarde en
México. El doctor Sava me agasajó
con una cena,
con Benito Cereno,
con el desierto,
con la juventud de Nolde y
con la historia de cómo se convirtió en miembro
de la Melville Society justo antes
que Borges, mientras compraba
grasa para Yugoslavia.
Una vez publicamos juntos en Gradina.
¡Hola, Niš!
Pero realmente no podía
escuchar ya que no dejaba de pensar en
la carta que había recibido de Metka Krašovec
por la mañana. Una pequeña carta azul, escrita con
las mismas letras como éstas.
Me desplomé bajo la mesa.
A la mañana siguiente la visité en
el hotel. Primero le lancé un Krašovec
super down, una especie de prometido
y familiar de tercer grado.
Voló de regreso a LA. No me gusta
el incesto. Me puse la mochila
al hombro. Cavilé sin parar por qué
me había desmayado. La llevé toda una semana
por los autobuses y para comer
le di de todo: setas
sagradas y la pirámide de la Luna. Conmigo se duerme
en el suelo duro entre
los escorpiones, pero también donde recoges
la fruta y susurras, eres un color, eres un color.
Un día la interrumpí:
con este chico tengo que ir a Guatemala,
no ves que se me ha aparecido como
Cristo. Yacíamos en la arena en
el Caribe, nosotros dos y un portugués de quien
he olvidado el nombre. Ve, dijo ella. Siento
que me voy a desmenuzar, y después de nuevo
me fundiré contigo en la luz. Tuve
miedo. No fui a ninguna parte. Y la llevé a dormir a un
motel que era el centro donde reunían a la carne fresca
para la prostitución de camino a Rio.
Seguía mirándome tranquila a los ojos.
Mejor que mires al cielo, mujer, qué buscas
aquí, grité, ya hace tiempo que
te dije que aquí
ya no hay nada. Temblé cuando fuimos
al Pacífico. Salina Cruz, ventiladores,
los detenidos que hacían
una red. Desnudo vagabundeé por la arena.
Bolsas de plástico violetas, el cielo, el cuerpo, todo
violeta. ¡Metka! Le dije,
no puedes hacer como si no lo supieras.
¡Lo sabes! ¡No eches leña al fuego!
Vuelve a aquella
Academia. Finalmente, me van a reprochar que
he sido yo quien te ha echado. Tengo que trabajar,
harás sola el viaje, le dije
cuando volamos los dos de nuevo
desde Cancún. ¿Por qué pierdes
el olfato y el sabor, religión?
Estáis locos. Abronqué a Carlos, a Enrique y
a Robert, ¿queréis que esta mujer
me rapte y me lleve de vuelta entre
los eslavos? Por qué tienes tan buen
aspecto, me preguntó cuando volvió
de Morelia. Y ya no sabía
quién era la abuelita y quién
el lobo. Llegarás tarde a tus reuniones, es hora
de que vuelvas, Metka. Y la acompañé
al aeropuerto. Tenía miedo de que
ella estallara en un espasmódico
llanto. ¡Adiós! Pero a decir verdad también
a mí me faltaba el suelo bajo
los pies. El consejo de que me comportara
como cuando estaba en Šiška era realmente
falso. Ya hace mucho tiempo que no hay nadie
en Šiška.
La llamé por teléfono.
Vengo a casarme.
Ven, me dijo tranquila.
Por el auricular del teléfono noté cómo me miraba fijamente.
Muy muy
alto era
el señor que me tiró
el tarot, una viejecita
de Persia me leyó la mano.
Todos me dijeron lo mismo.
Y estaba feliz. Temblé
de frió. Y llamé a la puerta de mi vecino,
Alejandro Gallego Duval para decirle que
estaba feliz y que temblaba
de frío.
¿Por qué vivimos todos tan horriblemente juntos?
Junoš y Maja dijeron:
no es tan bello como lo ves tú, sino
extraño. Se parece mucho a Metka
Krašovec. Volé a Ljubljana el veintisiete
de marzo. Di treinta y dos marcos
al taxista. Metka estaba enferma y pálida.
Le devolví la sangre. Y no me dejó llevar
el anillo de él, quería que llevase solo
el de ella.
Con curiosidad miré a mis testigos
de la boda. Me acabé todos los licores
de los demás huéspedes. Al menos,
de mi lectura en Montenegro, ¿habréis comprado
una bonita tienda de campaña? En Snežnik
aparecieron dos ciervas.
Estoy aquí.
Mis manos resplandecen.
Mi destino es América.

                                            En los bosques de Saratoga, mayo de 1979

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original. Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector.

POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE


Camino al llarg del blau mar Bàltic:

a l’aigua i en la meva presència
els cignes s’enfonsen persistentment

però del tot sense èxit;

per un moment tenen les cues alçades a tot el món
i ho tornen a provar
per si de cas,

estruços no acomplerts;

la dona Karlson camina al meu costat;

no hi ha parelles, no és l’estació per anar
agafats de la mà,

excepte per a una parella de gossos,
però potse…

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.
L'AMOR ÉS
Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. 
UN LLOC DIFERENT
[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes s…

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?
ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia.

ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE

Un lloc
igual des de fa segles.
Les boquetes obertes dels peixos
que emergeixen en el llac tremolós
enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos
atrets per una ratlla de boira
cada cop més gruixuda.
A aquestes hores cada cop més fosca
(aviat ja serà negra).
Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües
del llac de vegades intactes
com si tot hagués de romandre igual
per a sempre.
Excepte jo.

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…