Salta al contingut principal

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada para Metka Krašovec. Ens veiem poc, ens separaven més de mil quilòmetres habitualment, però la distància no tenia cap importància, ni el temps. Com ara, que diuen que no hi és, i jo penso que encara el trobaré en algun punt de les nostres geografies comunes.

De manera excepcional, poso un poema ja publicat (ho feia quan apareixia una nova traducció). En aquest cas, és l’immens poema que dóna títol al llibre, un poema una mica llarg, és cert, però que demostra tota la força poètica d’aquest gran autor eslovè.


Balada para Metka Krašovec

La última vez en mi vida que perdí
la conciencia fue el cuatro de enero por la tarde en
México. El doctor Sava me agasajó
con una cena,
con Benito Cereno,
con el desierto,
con la juventud de Nolde y
con la historia de cómo se convirtió en miembro
de la Melville Society justo antes
que Borges, mientras compraba
grasa para Yugoslavia.
Una vez publicamos juntos en Gradina.
¡Hola, Niš!
Pero realmente no podía
escuchar ya que no dejaba de pensar en
la carta que había recibido de Metka Krašovec
por la mañana. Una pequeña carta azul, escrita con
las mismas letras como éstas.
Me desplomé bajo la mesa.
A la mañana siguiente la visité en
el hotel. Primero le lancé un Krašovec
super down, una especie de prometido
y familiar de tercer grado.
Voló de regreso a LA. No me gusta
el incesto. Me puse la mochila
al hombro. Cavilé sin parar por qué
me había desmayado. La llevé toda una semana
por los autobuses y para comer
le di de todo: setas
sagradas y la pirámide de la Luna. Conmigo se duerme
en el suelo duro entre
los escorpiones, pero también donde recoges
la fruta y susurras, eres un color, eres un color.
Un día la interrumpí:
con este chico tengo que ir a Guatemala,
no ves que se me ha aparecido como
Cristo. Yacíamos en la arena en
el Caribe, nosotros dos y un portugués de quien
he olvidado el nombre. Ve, dijo ella. Siento
que me voy a desmenuzar, y después de nuevo
me fundiré contigo en la luz. Tuve
miedo. No fui a ninguna parte. Y la llevé a dormir a un
motel que era el centro donde reunían a la carne fresca
para la prostitución de camino a Rio.
Seguía mirándome tranquila a los ojos.
Mejor que mires al cielo, mujer, qué buscas
aquí, grité, ya hace tiempo que
te dije que aquí
ya no hay nada. Temblé cuando fuimos
al Pacífico. Salina Cruz, ventiladores,
los detenidos que hacían
una red. Desnudo vagabundeé por la arena.
Bolsas de plástico violetas, el cielo, el cuerpo, todo
violeta. ¡Metka! Le dije,
no puedes hacer como si no lo supieras.
¡Lo sabes! ¡No eches leña al fuego!
Vuelve a aquella
Academia. Finalmente, me van a reprochar que
he sido yo quien te ha echado. Tengo que trabajar,
harás sola el viaje, le dije
cuando volamos los dos de nuevo
desde Cancún. ¿Por qué pierdes
el olfato y el sabor, religión?
Estáis locos. Abronqué a Carlos, a Enrique y
a Robert, ¿queréis que esta mujer
me rapte y me lleve de vuelta entre
los eslavos? Por qué tienes tan buen
aspecto, me preguntó cuando volvió
de Morelia. Y ya no sabía
quién era la abuelita y quién
el lobo. Llegarás tarde a tus reuniones, es hora
de que vuelvas, Metka. Y la acompañé
al aeropuerto. Tenía miedo de que
ella estallara en un espasmódico
llanto. ¡Adiós! Pero a decir verdad también
a mí me faltaba el suelo bajo
los pies. El consejo de que me comportara
como cuando estaba en Šiška era realmente
falso. Ya hace mucho tiempo que no hay nadie
en Šiška.
La llamé por teléfono.
Vengo a casarme.
Ven, me dijo tranquila.
Por el auricular del teléfono noté cómo me miraba fijamente.
Muy muy
alto era
el señor que me tiró
el tarot, una viejecita
de Persia me leyó la mano.
Todos me dijeron lo mismo.
Y estaba feliz. Temblé
de frió. Y llamé a la puerta de mi vecino,
Alejandro Gallego Duval para decirle que
estaba feliz y que temblaba
de frío.
¿Por qué vivimos todos tan horriblemente juntos?
Junoš y Maja dijeron:
no es tan bello como lo ves tú, sino
extraño. Se parece mucho a Metka
Krašovec. Volé a Ljubljana el veintisiete
de marzo. Di treinta y dos marcos
al taxista. Metka estaba enferma y pálida.
Le devolví la sangre. Y no me dejó llevar
el anillo de él, quería que llevase solo
el de ella.
Con curiosidad miré a mis testigos
de la boda. Me acabé todos los licores
de los demás huéspedes. Al menos,
de mi lectura en Montenegro, ¿habréis comprado
una bonita tienda de campaña? En Snežnik
aparecieron dos ciervas.
Estoy aquí.
Mis manos resplandecen.
Mi destino es América.

                                            En los bosques de Saratoga, mayo de 1979

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen? MON COS Í BUBI Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

El nou món

EL NOU MÓN L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.                                                     Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Un conte

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se...

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...