Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2008

Vespre

Brane Senegačnik (1966) neix a Ljubljana. Doctor en filologia clàssica, s'ha especialitzat en la tragèdia grega. Ha escrit llibres de teoria literària i ha publicat quatre llibres de poesia. VESPRE Sota els núvols del vespre sospira un paisatge suós. El mar indolent ha oblidat mil noms del futur, el vent jeu als peus dels xiprers i tu ja no creus quan els llavis pàl·lids d'una estrella mussiten a través del record de la llum dels versos. Esperes. I mires com el vespre es prepara per l'última paraula.

Elegia

Slavko Mihalić ELEGIA D'antics poblats, només n'han quedat inscripcions. Un gran llenç de paper esgrogueït s'estén des del sud fins al nord. I ja es podreix. A mitjanit cruixeix en el somni una antiga elegia, que només els cors petrificats entenen. Un terror irracional. Els ossos se separen del cos. Un plor que no té cara. Un pobre paper. Una explicació massa parca de la pèrdua. Però, què podem salvar, si de tota l'esplendor només n'ha quedat un dibuix maldestre. Ningú no l'agafa, ja que els cossos són irreals. S'agombolen en la frontera d'allò autèntic. En ells s'apaga tot aquell món desheretat. També es pressent per un instant tota la brusquedat, que força tenaçment a rebrotar tot allò que de totes maneres ja no existeix.

Una carta

Titos Patrikios (1928). Poeta grec. Un dels poetes grecs més importants del segle XX. Ha estat deportat, exiliat. La seva obra completa conté tres volums, en què aplega els més de 15 llibres de poemes que ha publicat. UNA CARTA La nostra vida és des d'ara una carta portadora d'un missatge important en què el remitent i el destinatari s'han perdut enmig les ones de refugiats. Per tant la carta va i ve d'una oficina de correus a una altra sense que ningú no l'obri sense que ningú no la llenci tothora marcada la nota “urgent” amb ambdós noms empal·lidits que els empleats de correus pronuncien com els savis en els seus laboratoris diuen els noms d'espècies desaparegudes.

Hem travessat la frontera

Halyna Petrosaniak (1969) és una poeta ucraïnesa. Tradueix del txec i de l'alemany. Ha publicat dos llibres de poemes. Viu a Ivano-Frankivsk. HEM TRAVESSAT LA FRONTERA Hem travessat la frontera. Hem tallat flors dels camps dient fluix paraules d'una llengua sentida per primer cop, hem dormit al cel ras, i la pàtria s'ha anat enrarint als nostres ulls, i quasi sempre han estat aquests paisatges hivernals: severs i enormes llocs que marca un segell d'immutabilitat. S'ha esvaït la memòria de les veus parques dels seus ocells i l'olor de la granja. Això no ens molestava, fins i tot semblava raonable. Ens sentíem en aquesta regió privilegiada quasi com a casa. Ennuegats de vida aquest país ens fascinava, però de vegades en converses innocents ens sorprenia el nom d'un estrany vell d'Ítaca, un enigmàtic Odisseu.

Praga

Wojciech Wencel (Gdańsk, 1972) és poeta i assagista. La seva poètica s'emmarca moltes vegades en una reflexió de caràcter religiós i espiritual sense oblidar els canvis que s'han produït en la poesia al llarg del segle XX. PRAGA Tranquil·litat a l'aigua i hivern a la ciutat on els cors de les esglésies sonen dèbils s'enfilen les baranes i les escales al castell els fums s'eleven sobre el Moldava les formes naveguen en els vidres dels edificis en una finestra vora el pont hi ha algú un instant el sol es pon enmig de potents cúpules grinyolen silencioses les llorigues als canalons com si cada passió acomplerta es refredés en l'abaltiment sota un mimetisme i les volàtils ànimes dels àngels i dels sants llisquessin lentament en uns músculs vius

Poetes i filòsofs

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. " Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans , és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les. MONTGOMERY És com un pla en Braille i les espatlles d'una font, com una ombra que vola rere una rossassa forjada, com un somni de la Secessió rere un mur alt que segueix essent discutit pels successors, què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca, blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba. *** Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen. Quant al sofriment, confien en els antics mestres. La terra vibra pels viatges que pateix i als funcionaris de la Unió els pertorba el son. Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat, una serie

Ressons

Al comentari de Jordi Cervera sobre el llibre La disfressa dels arbres, que vam esmentar fa uns dies, voldria afegir encara dues valoracions més. La de Laura Dalmau, al seu blog ; i la de Sam Abrams en una ressenya a El Mundo . També podeu sentir una entrevista sobre el llibre a la secció La dona de la finestra , del programa El cabaret elèctric. A tots ells, moltes gràcies. De Elegies Centreeuropees? vii L'arquitectura domina el pensament, les passes (sense cap orientació perdudes entre grans edificis) menen a carrerons sense sortida. Sempre una imatge, un bloc de pedra que és comú al llarg de 1.000 km. Unes parets escairades perfilant un reflex negre. Uns angles que parteixen la història en dues meitats irregulars. La crueltat en pròpia pell, la nostàlgia deformada en un món novel·lesc. Teulades inclinades, un descens indeturable al fons buit de les dates que s'escolen, amb una pell rasposa com peixos assecats. Cada teula pot recomptar el pes de la neu a cada hivern. La cobe

Amb avidesa, encisat

Janusz Szuber AMB AVIDESA, ENCISAT Que algú intenti descriure la seva vida, no pas per ser una excepció, tot el contrari: la seva obsessió era una contínua recerca de semblances amb els altres, tot seient al cotxe en un pàrking, mirant amb avidesa quan sortien de l'hipermercat, amb carretons plens d'ampolles, llaunes, bricks, se'ls imaginava en diferents situacions, aquelles mans, clatells i natges. Això sóc jo, tot i que un pèl diferent. I alhora veia els seus ossos d'abstinència, que les urpetes d'escarabat enterrador pessigollejaven, i preguntà: quins eren els meus? com si en la no gramàtica existís encara el possessiu. Això no tenia molt a veure amb la poesia, abrivava tan sols com una frase casual que, tal vegada, serà el primer vers.

Interior

Tomasz Różycki INTERIOR En metro a la nit. Els que en baixaven tenien cares que coneixia de fotografies grogoses, però no en sabia els noms, ni les llengües que parlaven. Nens i dones baixaven i pujaven, en cada estació, els de la família, i els més llunyans, armenis i jueus, i soldats en l'uniforme de tres exèrcits vençuts, i tothom explicava fets de la bella joventut, de la traïció i del poble, dels veïns i d'Europa, i tothom tenia algun objecte, una prova important fora mida: un botó extret de la tomba, una medalleta rovellada, una gorra amb un emblema, un llibre salvat de la casa en flames, un floc de cabells d'un nen, una carta d'un altre món, un rellotge espatllat, que s'aturà en el moment del comiat, quan el petó ho transforma tot en pedra: les persones i el vent.

Tractat sobre la veu

Edward Pasewicz TRACTAT SOBRE LA VEU Recollia brisalls de veus perquè pol·linitzen les plantes i a les onze ja s'ha d'estimar els fets ocults en la penombra de les frases. L'armadura romàntica se les arregla sense paraules, però quan et recolzes al mur calent res no et protegeix, perquè hi ha formigueig vora el pontarró i a l'horitzó hi ha una leucèmia divina, preparen objectes esmolats. Un camí, perquè palpiten les coses, i per un antic boscam s'obre pas un animal cec, un bestiar sense arrels ni casa. Així es pensa d'un mateix, davant el grinyol de la clau, al passadís on s'estén l'ombra. Comprovo, hi ha petjades de coloms, excrements d'ocells, plomes mortes i apunts del dia anterior Però aquestes històries no diuen res per tu, els pantalons gastats, la camisa vella, tot calla. Em defenso d'alguna manera. No sé res. Un cavall d'escacs, renillo, bleixo, tiro guitzes, de vegades el món em sona bé al crani, fi

Llegir: estimar

Tomaž Šalamun neix a Zagreb, el 1941. És el poeta eslovè més conegut fora de les fronteres del seu país. Poeta enormement prolífic (més de 30 llibres de poemes). Relacionat amb les avantguardes, el seu primer llibre va ser una autèntica revolució en la poesia eslovena. Traduït a nombroses llengües. Actualment, passa part de l'any als Estats Units donant classes i fent conferències. LLEGIR: ESTIMAR Quan et llegeixo, nedo. Com un ósset amb les arpes m'empenys a la felicitat. Jeus sobre meu, a qui has devastat. T'he estimat fins a morir, el primer entre els nats. En un moment he esdevingut la teva foguera. Estic segur com no he estat mai. Ets el sentiment definitiu de la satisfacció: saber d'on ve l'enyorança. En tu sóc com en una dolça sepultura. Talles i il·lumines totes les capes. El temps s'encén i s'esvaeix, sento himnes quan et miro. Ets sever i exigent, real. I no puc parlar. Sé que t'enyoro, acer dur i gris. Ho donaria tot si em toq

Després

Zvonko Maković (Osijek, 1947) ha publicat uns deu llibres de poemes, i cinc llibres d'assaigs. DESPRÉS En els poemes sempre sembla del tot diferent. Quan llegeixo frases que altres han escrit, tot em sembla clar i senzill. Com un full de paper que resistirà al foc, que a penes nota els signes de la cendra en si mateix. Al meu pati la cendra és tan immensa. Com un engany, com un quadre que inspira. Molts escriuen sobre la bellesa perduda, sobre la sobtada desgràcia que s'endinsa en un cor silenciós i abandonat. Amb tot, m'agradaria dir alguna cosa sobre el meu pati i sobre el gran riu que s'hauria de veure des de la finestra. Sobre el freixe i els dos til·lers que fa uns dies van desaparèixer. El mecanisme de les faules se m'ha tornat de sobte totalment incomprensible. Aquella cendra que s'esgrana des de la finestra, aquell sutge negre que encara ahir era una taula, un llit o un llibre, la vida d'algú sobre la qual no s'ha p

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.