Després d’un període d’absència al blog, i de les vacances, reprenc l’activitat. Aquest cop, amb un poema de l’eslovè Marcello Potocco, de qui ja havia traduït un poema anteriorment. *** Ahir tallava tomàquets per l’acompanyament mentre tu posaves les albergínies al forn. Se sentia l’olor de l’oli i de com es dauraven els trossos. Creixia el temps, quasi que havia passat tot. Jo bevia vi rebaixat amb aigua (semblava com si begués vi barrejat amb vinagre o aigua barrejada amb sang), fins que no vaig abocar els fruits vermells al pot. El temps va començar a estovar-se i, com si fos des de darrere del pot, de damunt de la seva vermellor, va arribar una veu: “Has fet uns trossos tan grossos que no es desfaran mai...” Abstret, vaig mirar a una altra banda. No tan sols els tomàquets, vaig pensar. Tot es desfà en algun moment, vaig contestar.