abcd xavier farré

Després de la pausa dels mesos més càlids, obro el darrer llibre de poemes de Jan Kasper que ha publicat (després de molts anys) i em trobo amb aquest poema per fer veure que tornem a començar. REPRESA S’ha acabat la temporada. Encara un parell de dies, no tenien calés per més, van saltar al mar. Van mirar els decorats de les sortides i les postes de sol, les ones. Van anar al port per escalfar-se al bar i menjar peix fregit. Segurs que sabrien fer front als reptes. Controlant la passió. Al cap d’anys, són al mateix lloc. El port put a entranyes de peix. Brilla com una bossa negra arrugada, l’aigua del canal. De les finestres del bar es veuen les barques, un tros de platja. A la taula plats d’espines, un compte arrugat.  

Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper . Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també ...

Ja ho he indicat en alguna altra ocasió. La poesia de Jan Kasper em sembla una de les més sòlides en el panorama contemporani polonès. Malauradament, però, el reconeixement públic que té la seva poesia no es correspon encara amb els seus mèrits. ELEMENTS Una sendera deserta. Massa aviat perquè hi passis. Un terraplè de ferrocarril, un abocador de tristesa. El món de la substància animada, incansable, segur del seu significat, rere la boira. Obertament, els ulls agrairan aquest grapat de claror. En el fons, potser existim per recordar l’ombra dels verns en els marenys, les libèl•lules baixant als joncs, els terrenys de granotes que l’element de la fecundació ha visitat.

Els dubtes de les tries que un fa sempre ens assalten en alguns moments, alguns dies concrets. No sé si jo he triat la filosofia del camí, o aquesta m'ha triat a mi. En qualsevol cas, sempre el que un no ha tingut de vegades sembla ser la via adequada. Tot i que no sempre és així.  Un poema del darrer llibre de Jan Kasper.   IMPERATIUS DEL VIATGE Des que visc aquí que no m’he mogut. Quasi trenta anys al mateix lloc. La mateixa gent, la mateixa herba que perd i recupera la verdor intensa. Retrets, que no he seguit una recerca vers els canvis, que alguna cosa sensata en sortiria? Sembla ser que la filosofia del camí no era el meu destí. Vaig decidir viure amb atenció, i el moviment no afavoreix la concentració. El desori d’imatges i sensacions posa a prova a altres, més valents que jo. A canvi, si puc, vaig fins al llac. La miniatura del monestir al lluny, els pontets, els meandres de les ribes amb clapes de llum. No m’esmerço a endinsar-me en el que sento. La immobilitat de l’aigua ...

Jan Kasper ESTUDI AL SOL                                                                        A Dagmara i a Dominika  Les germanes K. al sol, en banyadors mullats. Quinta essència de la feminitat que tot just apunta, insegura de si mateixa com el món rere el vidre buit del matí. Si visqués el seu pare, quina justificació buscaria per a aquest estudi dels cossos de persones que li foren sempre properes, sempre llunyanes? Totes dues, de braços lleugerament enfosquits, assecant-se en aquest sol agullonador, es pentinen; a la seva esquena, herba, aigua, l’eternitat. Els desitjos encara no s’han revelat del tot vius; els permeten ser qui són i, per molt que s’hi esforcin, qui no seran. Lliurades al seu saber incomplet, enmig de claredats a punt de minvar mengen pa amb confitura de cirera.

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Jan Kasper A DALT, A BAIX T'han sortit cabells blancs, és tan sols ara que me n'adono. A la cuina, que recorda una sala de dissecció buida. Un clau ben endins la templa, un dolor intens, de fa unes quantes hores. Una pastilla es desfà al got amb un xiulet. La bec d'un glop. La teva tos. Puges les escales, tot parant-te per agafar alè, a cada replà. En l'objectiu de la càmera, rere teu, lluny, lluny, uns figurants indolents d'aquest matí. Dues Torres s'esfondren amb estrèpit.

Curiosament, aquest poema i el del post següent es presenten de manera acarada en el darrer llibre de Jan Kasper , Terra per a les aloses . Moral / moralitzant? DIJOUS, 15 DE JULIOL DE 2004 Iwajlo Kepow, conductor búlgar segrestata pels terroristes a Iraq, espera la mort. La nit del dimarts al dimecres, els segrestadors mataren el seu col·lega, Georgi Lazowa. Kepow havia de morir 24 hores més tard. Amor, per dinar escalfa' t la carn que és a la nevera. Mengeu sense mi. No sé quan tornaré. Petons.

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.