Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Micha ł Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte.  Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot

Sobre crítiques

              A partir d’un parell d’entrades del blog de Roger Vilà Padró , i dels comentaris que en fa de com són rebudes, veig que es va estenent cada cop amb més força la idea que no es poden fer crítiques (comentaris, aclariments, ressenyes, anàlisis) d’un llibre que, per uns motius o altres, el crític considera que no té prou qualitat literària. D’un llibre que considerem dolent. En aquest fil, t ambé es poden llegir altres aportacions en aquesta defensa de les crítiques negatives. Potser ha estat una casualitat, o havia de venir així, ves, però la qüestió és que fa molt poc he començat a llegir un llibre de Daniel Mendelsohn, How Beautiful It Is (And How Easily It Can Be Broken) . Daniel Mendelsohn és un dels crítics més prestigiosos dels Estats Units, que col·labora habitualment en el «The New York Review of Books». A banda, és especialista en llatí i grec, és el traductor de la darrera versió de tot Kavafis a l’anglès (lloada per tothom, en especial per tot l’aparat de notes

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats. 1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA Una

Balneari

Un altre dels poetes amb qui compartirem taula la setmana vinent a Madrid és Jakub Kornhauser . Una de les últimes grans alegries és que amb el seu darrer llibre, el primer en una editorial que tenia una distribució més àmplia, va guanyar el premi de poesia Wisława Szymborska. Aquest poema és una mostra de la particular poètica de Kornhauser.  BALNEARI Al soterrani del balneari guardaven pomes i patates. Els radiadors eren blaus, i la vella senyora K., que tenia la clau, vivia en una casa de fusta. Havíem de robar unes quantes patates perquè l'hivern era molt rigorós. La senyora K. desava la clau en una lleixa vora el forn. Tenia dos gats. Semblaven immensos i s'asseien a taula. No vam trobar la clau, per tant ens vam passar l'hivern menjant matsà seca. Al costat del balneari hi havia hagut un forn de pa. El seu propietari se n'havia anat feia ja molts anys, però no va repintar el rètol de «Bäckerei». Els gats vivien al bany i pel que sembla no deixaven entr

A la caverna

La setmana vinent serà una mica intensa, viatges a Mallorca i a Madrid i trobades amb poetes polonesos que he anat traduint aquests anys. Una de les trobades serà amb, entre altres, el poeta Tomasz Rózycki, de qui ja va sortir en castellà el seu llibre Kolonie . Aquest poema pertany al llibre de poemes (el més extens fins ara) que publicarà ben aviat a Polònia. A LA CAVERNA I nosaltres no tenim la mateixa nacionalitat, fixem-ho d'una vegada, hi ha una certa tria, l' amor no humà d'un gos pels símbols de la llengua, per una cascada de consonants, un petit símbol d'estranyesa, un tatuatge, sí, que s'omple de sang al vespre, i que només és visible sota una llum adequada: és com amb l'amor, això és el més bell, el que el fa invisible per a la bèstia de la nació. Per a aquella bèstia d'un ull que respon: Ningú, res, mai, a ningú, d'enlloc i de ningú. En el lloc on havíem portat l'amor floreix un pomer. Miràrem allí co

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia , quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsev

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neg

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur                                                                Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia (II)

Aquest és el segon poema en el número de Papers de Versàlia dedicat a Paul Éluard. A «LEURS YEUX TOUJOURS PURS», de Capitale de la douleur És el meu pensament que sostenen la vida i la mort. I tots els dies, els lents, els alegres, els de miralls repetits, els de roderes marcades fondament en el fang, els de plantes marcides en un agostejar inflexible. A mi em manquen les ales per volar sobre ells, per enlairar el pensament que es troba ran de camí, un camí que formen les paraules dels dies, del fang, del marciment, d’aquesta vida i d’aquesta mort.

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses v egades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona . Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt . Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors,

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels  Laments  o les  Complantes  de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels so

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen? MON COS Í BUBI Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista,

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enre

En els límits (i IV)

Amb aquest poema es tanca el cicle de "En els límits" de Guy Goffette. IV Morir, vas dir. Jo no veia res més enllà de les llàgrimes que baixaven en l'ombra més enllà d'un sol entre dos turons i que es fumia de mi. He esgotat trenta-sis límits, he empès  cent ginestes, he passat tantes passarel·les que l'aigua ja no era res més que un mirall tèrbol. He passat el llindar que tu defensaves amb tota la força del teu cos en creu. Morir, has dit, ¡oh, quina excusa tan bona!

En els límits (III)

III Deixa enrere el dia que s'enfonsa amb els camins vers la tardor, els arbres, les teulades, v és-te'n , avança't al vent com un incendi de turons i no et giris sobre la teva ombra aferrada: viure és allí, al davant, el que encara manca al teu alè per esgotar el camí - heus aquí el que em cantava la veu blanca de la nit, heus aquí, amor meu, heus aquí el que he fet i com he mort.

En els límits (II)

II Amor, vas dir. Jo vaig sentir marges, ginestes, passarel·les. Els teus ulls resistien. Només calia travessar el llindar, vessar el cos i que l'amor fos d'aigua viva i no com aquí llac per on volten peixos i ofegats, el cel, els núvols les belles promeses. Queda't, vas dir. Jo veia morir els homes a les barreres lluitar com un blau foradat per la tempesta els seus braços inquiets, les seves ales d'Ícar.

En els límits (I)

El primer poema d'un petit cicle de Guy Goffette. EN ELS LÍMITS I Hem cregut molt temps que n'hi havia prou d'allargar el braç per tocar el cel i portar per la corretja el vell horitzó tant temps que el gest roman en nosaltres en veure una dona a l'alba sorpresa rentant en les seves llàgrimes el dia i la nit ja que al final només en queda l'ombra per afaitar al fil de l'amor els nostres cossos desplomats a l'habitació amb el cel com una mitja en el parquet nu.

Societat Musil

"Cuando Musil volvió a Viena sus amigos formaron una Sociedad Musil, cuyos miembros se comprometían a aportar cada mes una determinada cantidad con el fin de que él pudiese trabajar tranquilo en El hombre sin atributos . Musil conocía la lista de los miembros y hacía que se le informase sobre si entregaban puntualmente las cantidades que les correspondían. No creo que se sintiese avergonzado por la existencia de tal sociedad. Opinaba, y con razón, que esa gente sabía lo que estaba en juego. El hecho de que se permitiese a alguien contribuir a esa obra era para este una distinción. Hubiera convenido que se hubiera apuntado más gente. Siempre tuve la sospecha de que él consideraba esa Sociedad Musil como una especie de orden. Ser aceptado en ella constituía un alto honor, y yo me preguntaba si Musil habría excluido de tal orden a sujetos mediocres. Se necesitaba un sublime desprecio del dinero para seguir trabajando, en tales circunstancias, en una obra como El hombre sin atributo

La mente cautiva

Ja fa  més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par

Els bàrbars

És molt difícil encarar-se als textos que no són tan sols clàssics de la literatura, sinó que han anat més enllà i han assolit la categoria de populars, quasi de massius (amb totes les proporcions guardades, és clar, estem parlant de poesia). Bàrbars i Ítaca i ja tenim tot un imaginari cavafià, el més directe. Jacek Gutorow ho intenta, i el resultat és molt lloable. El publica en el seu darrer llibre, publicat l'any passat, que té un títol d'extrema senzillesa, Fulls . Un dels millors llibres de poesia publicats a Polònia els darrers anys. ELS BÀRBARS Als voltants d'Ítaca vam muntar el camp. No molt gran, amb un plomall de fum i amb un altar de camp de brossa antiga. El mar tenia un gust salat, a les cabres els permetíem pasturar enmig del món, a les cruïlles dels camins fressats. En un turó llunyà voltaven àguiles, dos compendis de l'imperi en què vam deixar de creure, ens agombolaven per dormir amb mites i amb el flux del corrent. A trenc

Forasters

"Ah, vostè ve d 'aquella banda del teló d'acer. Benvingut. De visita o per quedar-s'hi? Perdoni la meva curiositat, però li he de fer una advertència. París és una teranyina enverinada. És molt fàcil de caure-hi, deixar-s'hi enredar i al cap de no res un no sap ja qui és. Facilis est descensus Averno . Vagi amb compte, no confiï en la seva pròpia resistència. Un dels nostres avantpassats, com bé pot recordar, va manar lligar-se a un masteler. Va dubtar un moment com si volgués afegir alguna cosa, però ho va deixar estar. Com que no havia sentit cap resposta, em va mirar amb més atenció; jo tenia la sensació que ell estava una mica incòmode. Ens vam quedar drets, sense dir res, mirant per la finestra oberta. Era a primeries de l'estiu. A l'habitació entrava la càlida nit amb olor de gasolina i d'asfalt reescalfat. Ens arribaven sorolls del carrer: el brunzit dels cotxes, converses, lladrucs de gos, uns talons que repicaven a les rajoles de la vor

La llengua

Durant mil·lennis, la llengua ha estat invisible. Un núvol màgic o una ànima. Un alè animat i animant i animal en el vent transparent del món. Tot d'una, pel llibre (per la inscripció gràfica) la llengua coneix un inimaginable enfrontament amb ella mateixa.  Pascal Quignard, a Les petits traités (volum IV)

Els tres reis

S'han escrit molts poemes sobre els tres (o quatre?) reis (d'Orient). Jordi Llavina en va fer una petita selecció en aquest article de Núvol . Per aquells dies, i després, quan hi va haver tot aquell xou per tots cantons quant a la cavalcada d'algunes ciutats, llegia un llibre traduït al polonès del poeta lituà Kornelijus Platelis, i em vaig trobar amb uns reis del tot diferents. Crec que no hi ha cap versió tan cruel com aquesta. El tradueixo, del polonès, no pas del lituà, i en l'entremig no puc arribar a saber si s'han perdut moltes coses, o ells ja s'han perdut del tot en aquest deambular seu. ELS TRES REIS Enfonsant-se en la neu, erts, portats per estrelles desconegudes de contenidor en contenidor, carregant deixalles en bosses de plàstic com un úter on un objecte n'és el fruit, utilitzant tot el que permet arrencar-se fora del món, qualsevol cosa que es converteixi en una sensació de plaer. Cossos com someres asclades. Vers on els apressa a

De llibres i plaers

Més d'un cop he parlat dels avantatges que té el llibre electrònic. Així, sense cap mena de comparació. És pràctic, per exemple, si no hem de portar al transport p úblic i durant tot el di a un senyor totxo de 800 pàgines, no cal que et preocupis de quin llibre prendre quan vas de viatge, perquè te'n pots endur milers que, evidentment, no llegiràs mai; i té moltes altres virtuts. Alguns hi han volgut veure aquí com un atac al llibre de paper, i no hi ha res que quedi més lluny d'aquesta visió. De fet, el llibre electrònic no podrà mai competir amb algunes característiques del llibre de paper, i no parlo només de l'objecte en si mateix, sinó també de coses més etèries com… no, no, no, ja sabem que l'olor dels llibres és un mite i un engany ; aquestes coses més etèries són l'espera després d'haver comprat un llibre, el neguit que tens per arribar a casa i mirar-lo (si l'has comprat a la llibreria) o de pujar ràpidament a casa si trobes que t'ha arrib

Porto dos dies

Un poema de El llibre dels cossos , del poeta eslovè Aleš Šteger, que vaig destacar en la meva primera llista de seleccions de l'any 2015 . Porto dos dies netejant la casa d'on han marxat els llogaters. A l'habitació del fons, sota el radiador, trobo una moneda d'un cèntim i dos clips enganxats l'un a l'altre, una parella abraçada eternament. Escorro el drap de fregar el terra, l'aigua negra i la sorra marxen pel desguàs de la banyera. Tot el que faig és remoure la pols. Justament estava mirant Lost Highway quan m'han trucat. La veu diu que el vespre del dia abans, de tornada a casa, va morir l'Svetlana. La veu la coneixia des de feia 50 anys. Es retreu haver-li dit en la seva última conversa que endrapava massa i que era una ploramiques insuportable. Quan algú mor, aquest és el nostre primer pensament: quan va ser la darrera vegada que la vaig veure? Què ens vam dir? Un espai que ateny el seu darrer instant.  Al final esperem paraules

Una llebre a la frontera

En llegir aquest fragment del gran escriptor Karl-Markus Gauß , al llibre Alfabet europeu , no he pogut evitar pensar en el fantàstic documental Conill a la berlinesa , una coproducció germano-polonesa. Aquí en podeu veure l'anunci i aquí tot sencer , en aquest darrer cas, només l'he sabut trobar en polonès, no sé si hi és en altres llengües o amb subtítols a internet. Evidentment, les fronteres són molt diferents, una és molt més física que no pas l'altra, i és aquesta dimensió la que serveix a ambdós creadors per establir la seva imatge. El llibre de Gauß és anterior a la pel·lícula, i qui ho pot saber, tal vegada en va ser un dels elements inspirador s. "Quan era petit, a la ràdio sovint sentia a parlar del teló d'acer, ens interessava molt, i era clar que jo i els meus companys agàfavem aquella definició visual d'una manera concreta fins a un extrem, teníem davant dels ulls una cortina que penjava en algun lloc enmig del camp, feta de plecs d