Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui.

TORNADA
Estic a l'encreuament dels camins, fora poblat.
Les tisores són un instrumentque es compon de dues làminestallants amb mànec, encreuadesi arti…

Pròpia presència

Ja he comentat en alguna altra entrada la bona collita de la poesia polonesa durant l'any 2008. El fet més destacable és la tornada de noms que foren rellevants fa 10 anys, quan van començar a publicar les seves primeres obres. Malauradament, la crítica polonesa s'ha convertit en aquest lapse de temps en el que és arreu, una connivència d'interessos i d'amistats. Així, llibres com el darrer de Marzena Broda han passat quasi desapercebuts. Dol veure com altres llibres d'una qualitat molt inferior els arrabassen el lloc en les revistes i els diaris. La poesia de Broda és molt sòbria, amb poques i efectives imatges, amb un gran domini de la construcció poètica. Potser són aquests els motius pels quals no crida l'atenció.


PRÒPIA PRESÈNCIA

Com de difícil és pensar que tot acaba morint
i seure aquí al marge, en un sol tòrrid,
i en algun lloc algú s'acomiada d'allò que li és car.
Això potser no és res més que una vella postal
d'un paisatge marítim, on visqué l&#…

El pintor Caroto

Piotr Matywiecki neix el 1943 a Varsòvia. Ha publicat 7 llibres de poemes. És autor també d'assajos i d'una monografia sobre el poeta polonès Julian Tuwim

EL PINTOR CAROTO
(1480-1555)

Va apartar la tela. Al cap dels segles un color
s'assecà, un altre es va atiar. Algun dia
el calent serà glaçat i el glaçat esclatarà
i així, entre els pèls del pinzell i els segles
viu el pintor.

Va pintar un noi que té un dibuix a la mà,
gargots infantils, esbossos de figures. I la mirada
del noi lloant la seva obra, una mirada
alegre, segurament d'un pillet
que tindrà la seva correspondència, passats mil anys!

Va pintar aquell quadre ràpidament
per poder veure ben aviat l'alegria en la cara
del noi en reconèixer el seu retrat.

Avui aquell noi segurament es riuria
dels gargots. I segurament es divertiria
transformant els colors en la vella tela,
una transformació eterna de la seva cara.

L'ànima del nen es diverteix
amb la data de naixement, la data de mort
del pintor Caroto,
l'ànima del nen es riu…

3 x P

Jarosław Mikołajewski

3 x P

Sandro Penna es desfasà el gener de 1977:
un desfasament tan exacte l'ha d'agrair a la fe
que el pas del temps entre l'experiència i el poema
no pot ser més llarg que mig minut

un minut va ser un compromís però això fou
catorze anys després del darrer intent d'experiència
així doncs, es desfasà milers de vegades
i si no hagués estat per aquell acte de fe s'hauria
desfasat com altres fins avui o molt abans de morir

com altres amb l'excepció de Pasolini que sobtadament
com visqué es desfasà en el moment del desig
tot confessant - tan sols estimar, tan sols conèixer
compta, no pas si conegueres o estimares

i també de Pavese, aquest sí que es desfasà
radicalment, perquè quan no hi ha
experiència i tan sols queda l'espera
aleshores no hi ha descans
no hi ha cap respir i això ja és
una insuportable unió de la poesia i la vida

El nen va baixar del gronxador

Jerzy Kronhold és un dels membres fundadors de la generació de la Nova Ona. Va néixer en 1946 a Cieszyn, un poble que fa frontera amb Txèquia i que és un de tants símbols que Europa crea com a límits de terrenys, de llengües, de cultures. Una part polonesa i una part txeca. Actualment, Kronhold és cònsol a Ostrava.


EL NEN VA BAIXAR DEL GRONXADOR

El nen va baixar del gronxador
que durant una estona
va seguir en moviment
xerricant i grinyolant
en les juntures metàl·liques
s'abocava vers el futur
que ningú no coneixia,
se sumia en la foscor
amb riure i tristesa.

Ara, quan tot està tranquil

Dušan Šarotar

SENSACIÓ DE VENT

I

Ara, quan tot està tranquil, com entre germans,
i els últims ocells ja han volat vers l'interior,
tot sembla molt més irreal. Les roselles floreixen
enmig dels camps no segats d'acàcies, la pedra crema
en el sol matinal de l'estiu, les abelles s'han nodrit
en les flors dels saücs i l'aigua en un rierol oblidat
flueix constantment vers el desconegut. Tot és com sempre,
i amb tot, en aquell mateix menut núvol gris que sura
en la calma del migdia hi ha alguna cosa que ha de molestar
l'ull atent. Tota aquesta aparent elevació, falsa absència,
que estava marcada en aquest bell paisatge evidencia el dolor,
el fet que l'home, creador d'aquests colors plens, està sol.

En el somni he trobat

Wiktor Woroszylski (1927-1996) és un dels grans traductors de la poesia russa al polonès. Després de la intervenció soviètica en la revolució hongaresa de 1956 va trencar tot lligam amb el comunisme. Va patir la censura i el van tancar durant l'estat de setge que s'imposà a Polònia el 13 de desembre de 1981. A banda de les traduccions, va publicar cinc llibres de poemes.

EN EL SOMNI HE TROBAT

En el somni he trobat algú que coneixia
Després ja n'eren dos Però no recordo
de què els conec, a tots plegats
Ni dormint ni en despertar-me quan
encara tenia a la memòria les seves cares
i les veus no podia recordar
de què els conec Per què de la vida
no pas Segur Així de què?
Potser d'un altre somni
Potser d'una altra vida
Potser del futur que s'ha tombat
per rebotar en el meu somni?
Potser dels seus somnis en què jo existia sense somiar?
Potser tots tres de les tres dimensions més autèntiques
de la meva existència:
de la vida desconeguda, del futur, del somni d'algú altre?
Però a mes…

Signes

Vladimir F. Reinhofer (1937, Vinkovci) Va acabar Formació Professional (mecànica) i també Educació pedagògica a Zagreb. Durant un temps treballà a Austràlia en diversos oficis. Després col·laborà a Ràdio Zagreb.


SIGNES

Un signe d'interrogació serà tan sols un signe. Envoltat de signes. Un crit. Així, també ho puc fer? M'envolta tota una cosmogonia de signes. Segueix les meves empremtes. No me'n puc alliberar.
De tant en tant perden el seu sentit, s'enfonsen en una aigua fosca i de nou tornen a aparèixer.
Un espai gastat limitat pels signes.

Assaig sobre la identitat

Janusz Szuber
ASSAIG SOBRE LA IDENTITAT
Floriren els cirerers, les pereres i els prunellers. Als pastius encara hi havia neu. Fagedes roges amb un punt de violeta. Un blau intens. Una ona curta a la cala Va colpejar un dels trossos del pont de fusta. Un local de peix fregit. Un cercle de fusta al sostre. Una zona silenciosa per als làrixs i bedolls joves. En desfer-se els negres cinturons de seguretat anaren separats, perfectament, tallant la claror, lliures, carregaven les estacions passades. En el lligament va grinyolar el vaixell de plaer. La identitat de la xapa, el vernís, el formigó i l'aigua.

Tens el vent de la capçada al vidre

Primož Čučnik

TENS EL VENT DE LA CAPÇADA AL VIDRE

De la terrassa ha entrat a casa i ha tornat
altre cop per netejar la taula. Cada inclinació
l'ha dut a la mútua influència. Ha netejat
la taula per un lent progrés del sedentarisme.

Sense sedentarisme no hi ha progrés,
aquesta n'és la manera més exemplar,
més simple. Seus, i ja al cap de no res t'aixeques
i dius algunes frases amb les coses
que ha deixat a la casa. Per exemple, a la pols.

De sobte, veus bufades de vent per la finestra,
però bé es cuidarà que el sentis
a través de l'esquerda. Entraràs per la porta
i netejaràs la fressa autèntica.

El metro de Praga

Cezary Geroń va néixer el 1960 a Jasło, va estudiar filologia italiana, i va traduir al polonès poetes com Eugenio Montale, Alfonso Gatto, Mario Luzi i Umberto Saba. Va morir sobtadament el 1998.


EL METRO DE PRAGA

La línia del metro passa sota el cementiri
I sembla que ja no es pot anar
més avall: de vegades pensem
en les darreres estacions
en l'aigua que poleix lentament els ossos
i els botons, en el silenci que no afecta
cap oïda però que domina la gola.
I a sota hi ha mines d'aire,
llum, els rellotges silenciosos mesuren el temps
fins i tot dos coloms hi viuen i no poden tornar
o potser no ho volen.
I ni penso en mi mateix, encara arrenco
per al somni aquests trossos d'ombres
plens de veus, de visions, un despertar
i així descansem:
però el cansament n'és la clau,
tan sols cal esperar.

Alçava barricades (2)

Anna Świrszczyńska


UNA VEÏNA LI DIU AL SEU VEÍ

Una veïna li diu al seu veí:
- Des que mataren el meu home, no dormo,
quan sento trets, m'amago sota el cobrellit,
tota la nit tremolo sota el cobrellit.
Em tornaré boja si avui em quedo sola,
m'han quedat cigarretes del meu home,
si us plau, vingui aquesta nit.

UN NEN TÉ POR

Agotzonat a la porta
per la banda on hi ha ombra,
aterrit perquè no pot
convertir-se en una ombra,
escolta sense respirar
com s'apropen amb estrèpit
sobre l'empedrat dues botes
d'un soldat alemany

VIU UNA HORA MÉS
A la memòria de Stanisława Świerczyńska

El nadó té dos mesos.
El metge diu:
morirà si no beu llet.

La mare passa el dia pels soterranis
fins a l'altra punta de la ciutat.
A Czerniaków
el flequer té una vaca.
S'arrossega a bocaterrosa
enmig de la runa, el fang, els cadàvers.

Porta tres culleradetes de llet.
El nadó viu
una hora més.

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa. Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades, publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia. Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”.


PENSAVEN QUE HAVIA MORT

Pensaven que era jo qui havia caigut
a la cantonada del carrer per les bales.
Es posaren a plorar.

Vaig córrer vers la que havia caigut,
me la volia endur,
però ja havia marxat.

Va quedar un cos
que s'assemblava una mica al meu,
i que ja no tenia por de les bales.


DISPARAR…

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega. Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki, un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema.
Tomasz Różycki
ANTIGA FORTALESA
S'ha acabat el segle vint i la literaturaha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres,les habitacions oblidades, les profundes esglésies,les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen,
l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes
i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc,des del principi. Finalment, ha anat a la pesada biblioteca, a l'arxi…

Mavraki (I)

Stephanos Papadopoulos va néixer a Carolina del Nord en 1976. D'origen grec, ha traduït Derek Walcott al grec i Iannis Ritsos o Costas Cariotakis a l'anglès. Comparteix la sensibilitat del llenguatge i la imatgeria rica del gran poeta antillà Derek Walcott, el seu valedor.


MAVRAKI (I)

En la llum roent de la tarda a Kouzi
Mavraki seu amb els vells,
les botes de pell s'assequen al sol.
Les guerres passen ràpid, per això hi ha la memòria.
El sol passa a través del mur pigotat on
les taques de rovell gotegen de les reixes,
marques llagrimoses del ferro vuitanta anys exposat.
L'edifici s'alça com un cavall malalt, les parets
s'escrostonen en tocar-les, els fonaments contrafets
ara ja són pols de calcària, i la memòria
de les canonades surt a la superfície com venes.
Mavraki empeny el seu bolquet pels carrers
que sospiren amb massa història, un vell
intentant oblidar una memòria embalada amb sal.

Davant de la placeta

Aleksander Wat (1900-1967), poeta, prosista, traductor. Un dels creadors del futurisme polonès i redactor de revistes d'avantguarda a Polònia en el període d'entreguerres. Després, abandonà les tendències avantguardistes i va escriure llibres tan importants com Poemes mediterranis (1962). També mereix una menció especial el seu llibre de converses El meu segle.


***

Davant de la placeta.
Els nens juguen a la xarranca.
Mares de llet fan mitja.
Una sageta travessa aquest paisatge,
però ningú no la veu. Excepte un vell,
tot i que va amb el cap cot,
que mira la sorra, en compta els grans,
escolta com d'una planxa allí a prop goteja.
Una aigua que li fa recordar una altra – gran,
ben gran. Que banya els continents.
Que antany una gota d'amargor
contaminà.

La creació del món

Marzena Broda

LA CREACIÓ DEL MÓN

El vent va fer esclatar una conquilla a la pedra i el silenci
S'endinsà a la riba. Això és el preludi del món.
La vida arrombollada dormia a la sorra abans que el mot
S'estremís amb el silenci, en aquell moment el mar
Entrà en la Terra i els rius van giravoltar,
El moment s'allargà en dies, mesos i anys,
Engrunes aïllades en aquesta esfera anomenada rellotge.

El cel separat de l'aigua va engendrar un ocell,
El sol, blat amb restes de gust a les llavors.
L'home, que havia definit la forma amb el color de terra,
Va anunciar: el dia és clar. Sobre el planeta penjà
Les estrelles, va estendre a les vergues grises lones de núvols,
Perquè les plantes beguessin la pluja que els donava l'aire.
Desferrant les muntanyes, en les cavitats hi havia una casa.
La gent multiplicà els nens, els jardins de pomes lluents,
I les truites atapeïren els rierols espantívols.

Dels milions de coses que tocava la mà de l'home
Irradiava alegria, fins que vingué l'Envi…

Línia espatllada

Piotr Sommer (1948) va néixer en un poble prop de Varsòvia. A la capital polonesa estudià filologia anglesa. Actualment, és un dels poetes més valorats per les noves generacions. La seva poesia representa una de les primeres vies d'introducció a Polònia d'autors com James Schuyler o John Ashbery. Dirigeix la revista Literatura na Świecie (Literatura en el món), revista dedicada exclusivament a presentar la literatura universal en traduccions al polonès.


LÍNIA ESPATLLADA

Recordes el poema sobre l'oreneta?
Per un moment era com una
petita bola negra que algú
havia deixat anar al cel.
Després es va fondre en l'espai,
en el gris espai, sense rastres de núvols.

Així doncs, d'on va caure la pluja?
Les gotes colpejaven la superfície del mar
que mai no he vist malgrat que retrunyia
tan sols unes quantes milles d'aquí
i de vegades sentia l'olor de peix
dels pesquers d'arrossegament podrits.

Aquesta oreneta es transformà en una gavina,
una gavina blanca en una escuma clara de p…

Notes sobre el retard (II)

Artur Szlosarek (1968) ha publicat sis llibres de poemes. Des del seu primer llibre, que el caràcter obscur i metafísic de la seva poesia va ser celebrat per la crítica polonesa.
NOTES SOBRE EL RETARD (II)
tan sols canten els radiadors encesos, quan bevemuna menta: oh, mai no ens han servit fidelment els mots,mai no ens han agradat, com la polpa d'un vegetalsota la pell del raïm portat amb esforç, tan rarament autèntica era la seva claredat, perquè vam permetre'nsenganyar-nos mútuament; i avui, quan sé que de la mentidadels mots flueix la veritat del meu món, no crec més que abans en la crida de la gent: els llavis aspirant la llenguad'altres boques, la vermellor radiant de les teulades,les espines d'una suor freda mossegant els bulbs de les temples; avui sec aquí i penso que la faula és l'elegia més propera,que dels ossos en sang s'alcen els cors consagrats per tu, que moc les mans perquè els ulls veuen exèrcits de conques, sec i anoto perquè sé que no puc …

El laberint

Edvard Kocbek

EL LABERINT

Mai no havia vist una foscor tan confusa,
el dia s'anuncia amb dos matins,
i entre ells apareix una nova amplitud
que era amagada en la matèria, ara
s'ha revelat entre la foscor i la llum,
altera els meus presagis i mescla els sentiments,
es mou en totes direccions, estima la desraó,
i no fa res sense el meu turment,
la lluna té quatre milions anys,
però la data del seu suïcidi
no la sabem encara, ningú no la revela,
el laberint còsmic és cada cop més intricat
i tortuós.

I la neu, el testimoni

Jarosław Mikołajewski (1960) és poeta i traductor. Ha publicat sis llibres de poemes. Tradueix poesia italiana, tant clàssics antics (Dante, Petrarca) com clàssics contemporanis (Montale, Ungaretti). Actualment, viu a Roma.


I LA NEU, EL TESTIMONI

Des de la finestra del replà és difícil percebre
les cares dels qui van a la feina. Aquestes passes
seques en el lívid fred permeten suposar
la mateixa concentració per a tots: jo sóc,
l'única inconstància és la llum i els graus segons l'estació,
les figures dels núvols i les petjades que deixo a la vorera:
en decorats mòbils sempre em desperto el mateix.

El matí és el moment d'una fidelitat despietada:
l'allarg del costum, la renovació de la promesa.
L'home es fixa el seu horari i no s'ha d'aixecar
tan aviat, però li agrada sentir-se com els altres
als qui l'aspre fred els talla la cara afaitada.

A l'home li sembla que és un nen absort
en el coll del pare que va a la feina, presta orella
en la respiració silenciosa de la …

Passes

Fernando Pinto do Amaral


PASSES

Em fan mal les passes que dono per camins
incerts de fang i d'asfalt, les petjades
dels mesos més antics. He tornat
al verd-blau-cendrós del pendís,
al so dels automòbils, als tan poc
retrats que em donares i em deixaren
la mirada en les ruïnes. El temps d'un somni
acompanya el moviment dels astres, el color
de les tardes com aquesta. Llum que fuig,
octubre que comença i no em porta
cap nova estrella. La boirina
de l'horitzó és feta d'aquestes tristeses:
un dia que passà i que ja no tornarà,
cap misteri per desxifrar.

El nostre interior

Slave Gjorgjo Dimoski (1959, Ohrid) ha publicat vuit llibres de poemes. També ha escrit poesia per a infants.


EL NOSTRE INTERIOR

Que tranquil·la, la manera com
brilla i s'apaga La manera com consola
ens aixopluga ens protegeix
molt sovint lluny del jardí originari
dissortat que ens ajuda en el món
tan abandonat a si mateix
esdevé una emanació incomprensible Com
corre pel cel cada cop que el gos udola
i s'afanya a alçar tot el que cau Gemega

igual com la badia Cobra vida en les branques
en què pengen els nostres cossos.

Pugerups Gård

Paweł Marcinkiewicz (1969). Poeta i traductor, principalment de poesia nord-americana. Ha publicat dos llibres de poemes en els circuits habituals. El darrer, Tivoli, on apareix el poema traduït, es va publicar l'any 2000. L'any 2004 edita per compte propi el llibre Real. Actualment, viu a Opole.


PUGERUPS GÅRD

Altes veles de juliol sobre els cimals dels arbres,
quan l'ombra tapa el tanoca del taller
i feixos de llum moren en el camí vers
Eslöv, i els estols d'orenetes esborren
els contorns dels graners, i se senten els lladrucs
llunyans dels gossos, el brunzit d'un helicòpter,
i més enllà un murmuri delicat, com un mecanisme
que colla les coses que perduren serenament,
i la ràpida memòria s'endú el cos per tots els
juliols, fins a la multitud a la morta estació
i la platja esbocinada pel filferro espinós,
i finalment un ble rosat resplendeix
sobre les teulades negres i avança pur
i celestial a la trobada de la nit, una línia
clara que queda de tot
dolor.

Pugerup, juliol 1990

El viatge

José Alberto Oliveira (1952) és cardiòleg, i ja va sorprendre la crítica portuguesa amb el seu primer llibre, ple de lirisme. Aquest poema pertany al seu quart llibre: Mais tarde (2003). Ha traduït a Frank O'Hara, W. H. Auden o Charles Simic.


EL VIATGE

Quan s'ateny
el punt en què no hi ha retorn,
el que ha de venir
és tan insondable
com el que s'ha deixat
- un túnel
en el cor de la màquina,
un secret que es descobreix
banal, o no es descobreix,
entre la resignació i el remordiment.


NÚM. 47

A quantes coses no renuncià per ser feliç!

-- fins que descregué de la felicitat i trobà

un gust dolç en la renúncia.

El tomb circular

El poema de l'entrada anterior també l'hauria pogut traduir canviant passejada per tomb, molt més habitual en el llenguatge quotidià. Les interpretacions i els jocs es dispararien, tomb amb el cercle, el nostre darrer tomb en el vers final com si fos en una corba i després hi ha el canvi. (tot i que aquí es perd en certa manera part del significat de passejada, la resta del text ens ajuda a reconstruir-lo amb aquest sentit). S'entrellacen els nivells interpretatius per fer esclatar més i més significats. Algú pot veure aquí el paper que té el traductor en molts textos. Al cap i a la fi, tot acaba amb una manipulació (recordant els comentaris d'entrades anteriors sobre la traducció en aquest blog), una manipulació del llenguatge, del text, del context.


EL TOMB CIRCULAR

Tard després de mitjanit
faig un tomb amb un amic de la infantesa
al voltant de la plaça Graben a Viena

Després de tants anys de separació
ens adonem que un i altre
ens descobrim les mateixes coses

Parlem…

La passejada circular

Vasko Popa


LA PASSEJADA CIRCULAR

Tard després de mitjanit
passejo amb un amic de la infantesa
al voltant de la plaça Graben a Viena

Després de tants anys de separació
ens adonem que un i altre
ens descobrim les mateixes coses

Parlem de
la forma de la llibertat

Parlem del cercle
que es tanca
que s'ha de tancar del tot

Per alliberar-se del seu inici i del seu final
Com puc dir després de tot això
que aquella va ser
la nostra darrera passejada

Pedra

El gran poeta Charles Simic amb un poema sobre el tema de la pedra, ja apuntat al blog.


PEDRA

Entrar en una pedra,
això sí m'escauria.
Deix que algú altre sigui un colom
o carrisquegi amb unes dents de tigre.
Jo sóc feliç de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:
ningú no en sap trobar la resposta.
Però a dins, s'hi ha d'estar fresc, tranquil
Fins i tot si la trepitja una vaca amb tot el seu pes,
fins i tot si un nen la llença al riu;
la pedra s'enfonsa, lentament, impassible
fins al fons del riu
on els peixos s'hi arriben piquen
i escolten.

He vist com en sortien espurnes,
en refregar dues pedres,
per tant, potser no és tan fosc a dins,
potser hi ha una lluna que lluu
des d'algun lloc, com rere un turó.
Prou llum com per resseguir
els jeroglífics, els mapes de constel·lacions
en els murs de l'interior.

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d'Edward Pasewicz.


POBLENOU

El fang parla, xipolla, les posts gotegen.
Què diu el fang, no ho sé pas.
Potser ni gosaria saber què em diuen
les coses, sols ho conjecturo, això és
un enigma, això un model, i això traducció.

Què és aquí el so, què el signe,
un bastonet vora una ampolla és una nota?
Un arbret en una esquerda de formigó, brossa
molla que s'ha escampat de la ferrada.
Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi,
vol que ho sàpiga, que tremoli i senti.
Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor
que recorre clatell avall, després la seguretat
que no canviaré res, i la consciència
(ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot,
alguna cosa entremig, ben bé entremig.

Por

Charles Simic

POR

La por passa d'una persona a una altra
sense adonar-se'n.
Com una fulla, que passa el tremolor
a les altres fulles.

I tot d'una, l'arbre sencer tremola
i no hi ha cap rastre del vent.

El Prat express

Edward Pasewicz em va enviar fa uns dies les proves del seu darrer llibre perquè comprovés els noms catalans que hi apareixen. Fruit d'una breu estada a Catalunya, va escriure un cicle poètic on apareixen llocs i personatges que ha conegut. És complicat quan un es troba amb noms tan genuïns com el títol d'aquest poema. El to és, com no podia ser altrament, propi i característic de la poesia pasewicziana.

EL PRAT EXPRESS

Sembla que es diu Jaume, així ho afirma
la Maria: aquí tots es diuen o Josep
o precisament Jaume. Un català, mortal
com jo, amb un monopatí sota l'aixella.
Segur que per als que hi ha per allí no és
ningú especial. Tots som poc especials,
costelles i tendons, i pell, i ossos, sense trets
especials, sense sentit, sense contingut,
ves, cadascú és un prat tot empantanat, o un mur,
una portalada, una arrel, o el que coi vulgueu.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar

PAISATGE EN BEMOLL (V)


El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam,
per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot
normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre,
encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada
l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver
segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que
un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música,
ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs
trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers
les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després
llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú
li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer
un ninot de neu.

Petits mestres (2. de Hooch)

Krzysztof Karasek


PETITS MESTRES

2. de Hooch

Precisament, una finestra. Comença un recorregut vers l'interior. Vers l'interior de la casa, o l'interior de la finestra? Així doncs, en primer lloc: un quadrat regular de cubs enfustats del carrer. El color ha de tenir pes, la cohesió de les bigues una damunt de l'altra, d'això depèn el feix de llum que parteix pel mig la garrafa que hi ha a la taula.
No, no es veuen els cubs enfustats, hi ha una avinguda de grava. El groc de fel, fosc com de les artèries, i el vermell de les teules a les sostrades inclinades. Davant de la casa, vora la taula, hi ha un home i una dona. Enamorats? No, la convenció potser és massa evident, de segur que és un flirteig. Al darrere, amb un porta de fons, hi ha una altra dona, la minyona (ho sé per la toca blanca). La dona que seu allarga la mà, recorro la seva mirada, directament a la pupil·la del cristall; ara me n'adono, no és pas una garrafa, és una copa de vi blanc. I no és a la taula, …

La fi del món

Ivan Lutxuk (1965), autor ucraïnès. Ha publicat quatre llibres de poemes, una novel·la, Ulissiada, i llibres de crítica. Autor de textos conceptuals i provocatius. Viu i treballa a L'viv.


LA FI DEL MÓN

Europa, camp de batalla de dos mons.
En aquesta batalla morirà
el món biúnic.

Al banquet funerari
vindran tan sols dues torres
la d'Eiffel, i la de Korniakt.
Es trobaran a Europa
en el centre geo-
gràfic, en algun lloc dels Carpats,
s'hi trobaran i els caurà la llàgrima.

I ningú no en sentirà
mai cap plor.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països.


LLUM

Així com s’embulla en la llum el cor
amb l’ombra dels seus mites i de cossos
tan joves que un cop els albirem
es mouen al llarg de la nostra mirada
vigilant la tabula rasa de l’absència.
Així com s’embulla el cor amb el cos
i sense paraules t’abandona aquest poema
i sense motiu t’apassiona i t’empresona.
Així com ens perdem tots en aquesta llum
que els cossos porten com si els fos pròpia
i que sols de vegades descansa en el poema
i et deixa perdut i sol vora la resplendor.

Cultura de la traducció

La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem hereta…

Preparatius per al viatge (i IV)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

IV

És l'hora de decidir Fa temps que has franquejat
el llindar dels llargs dubtes en el brogit de l'insomni
Entraràs en el buit
en la dolça mentida d'allò que queda lluny
a través de les forests d'aigües entre les flors d'escumes
seguint el blau pastel dels camps

Fa temps que vas pel cercle que et fuig en silenci
per camins secrets i desconeguts en les dolces espirals
del no-retorn
un eixam d'estrelles torba el teu somni
i et marca la fugida a través de vertigens remorosos

Davant teu tot està obert i esclata com una flor
que en el cor de la rosada irradia el desig remot del sol
pel temps confós que mai no s'atura
mentre tu romans a la riba en un dubte dolorós

És l'hora de decidir En el teu ull
tanca el paisatge i el sol en el teu pit
perquè el teu rem madura fa temps en un bosc llunyà
i el lli teixeix la tela dels teus vents desvetllats

Preparatius per al viatge (III)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

III

Arribaràs lluny et perdràs en el desconegut
rere la roca rere la muntanya rere el vent les ones
la mà suau de les veles et tocarà el front
alçant el cel el jardí els lilàs
del nen que vas ser que no tindrà repòs
fins que no voli l'ocell i s'estengui l'escuma
en la llunyania

Tot està preparat per a aquest viatge serè
per la pols la tristesa per la sal de la solitud
Davant teu s'obren grans extensions
davant la lluna que creix el sol que s'inclina
sembla que la terra tremola que el mar crema
La riba que observa t'envia paraules tendres
de la llunyania

Has marxat seguint la petja de l'ombra llunyana
que fa temps et dreçà et llençà et sacsejà
al vent o com una canya prima llarga
s'alça el teu ull i germina la gorja
I si no pots tornar la teva veu i els bramuls
de la mar es fondran en una bellesa
a la llunyania

Preparatius per al viatge (II)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

II

El mar fa olor de flor oblidada
en tendres pits
T'espera el camí
el rem ja madura en un bosc llunyà
i el lli és el teu somni de les veles teses

endinsa't lentament en les profunditats amagades
el seu plàcid camí et du a llunyanies desconegudes
aparta't del teu fosc insomni
potser trobaràs la teva imatge perduda
recolzat a la mar de les teves fatigues

El camí és lliure Per la mar segada
olors humides ofeguen les teves passes
El migdia traspassat per l'asta del sol
banya les temples

La mar floreix de sons estranys
El teu cos està encadenat a l'aspror de la pedra
tot i que l'ull ateny més enllà de la seva ombra
El rem fa temps que madura en un bosc llunyà
i el lli teixeix veles de vents blaus

Preparatius per al viatge (I)

Mateja Matevski (1929) és un dels poetes macedonis més destacats de la generació de postguerra. Va néixer a Istambul, en el si d'una família de treballadors emigrats. També es dedica al teatre i a la traducció. Publica el primer llibre el 1956, que la crítica rep molt favorablement. Té més de 30 llibres traduïts a diverses llengües.


PREPARATIUS PER AL VIATGE

I

De fa molt temps amb la cara vers la riba
escolto la crida llunyana de la mar
M'arriben les seves brumes d'olors sonores
de paisatges malves deixats enrere

Quin bramul d'ales quina llum resplendent
m'ofereixes tu que respires rere meu
en somnis la teva boca humida m'alena
el teu ample ull em transforma en girasol

Fujo del teu cel però ell gira amb tu
un curs incandescent d'admirables síncopes
el que fa temps es va marcir torna a germinar
a les teves roques líquides que l'estiu embriaga

Amb el seu bramul el mar presagia navegacions
noves per a aquest cos tronat dempeus a la riba
una estrella lentam…

Ànima

Julia Hartwig


ÀNIMA

És immortal ho sap tota la vida
actuant en un cos mortal
Amb el cos pensa i sent és seriosa fa broma
amb el cos toca i estima i mira
i embogeix i crida i li fa mal i odia
Com podrà fer-ho mancada del cos
Quan pensem en la que ens ha deixat
també li posem un cos
tot dient: ben aviat ens trobarem
i ens esforçarem a tenir-la a la vora
tot i que de sempre ha desitjat més espai

És el món dels rius

RECERCA (xii)

És el món dels rius. La mort i la vida
que s’escola com les venes de les ciutats.
Del cor bomba per resseguir tots els punts
del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí
perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop
pot obrir-te en canal. I la construcció
de ponts. El riu els obre, el riu els tanca.
El riu els enfonsa. Un sol moviment.
És el món dels ponts. Les bastides
que es desfan en acabar l’edifici.
Els punts de suport que desapareixen,
com claus rovellats entre la brossalla.
El pensament per entrar al carrer busca
el pont al mapa, el riu que parteix
la ciutat. Així és com pot caminar.
Sempre dubtant entre dues meitats.

A La disfressa dels arbres

Pedra

El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herbert tenim la següent visió.


PEDRA

la pedra és una creació
perfecta

igual a si mateixa
vigilant de les seves fronteres

repleta exactament
del sentit petri

amb una olor que res no evoca
res no atemoreix ni desperta desig

el seu entusiasme i fredor
són justificables i plens de dignitat

sento un remordiment pesat
quan la sostinc a la mà
i el seu cos noble
absorbeix una escalfor falsa

-les pedres no es deixen ensinistrar
fins a la fi ens observaran
amb un ull tranquil molt clar.

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša, va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè.


POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA

Quan comença a créixer una pedra,
primer ho fa a poc a poc, molt lenta,
i quan creix, tu no te n’adones,
penses en tu quan caminant la trobes.

Llavors, la pedra del llindar sospira,
creix molt ràpid, creix i s’enfila.
Vols sortir fora per la pròpia porta,
i al davant un mur de pedra s’imposa.

Una cega, llagrimosa parpella
pètria en terribles somnis t’observa,
en els terribles somnis en desvetlles.
És mitjanit: no hi ha la Terra,
tu ja no hi ets, no hi ha la pedra,
no hi ha el món, hi ha una cova negra.

Ja arriba l’alba, el món és com abans,
no hi ha la paret, pots marxar.
Ara pots marxar a tot arreu,
tan sols això, tu ja no ets tu.

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień, de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow, que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí.


ELEMENTS

Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres.
Al final així és la visió il·lusòria de la vida.
No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol,
el que es llença a la ferrada. El pla del dia
no ha patit modificacions importants a causa
de l'acció dels elements, que no tenen pietat
ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia
d'aquesta frase, la masteguem amb una obst…

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek


PETITS MESTRES

1. Hobbema

És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre.

I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre.

Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestra rere el c…

Splügen, estació de servei

Jarosław Klejnocki (1963) ha publicat quatre llibres de poemes i algun llibre de crítica sobre la generació a la qual ell mateix pertanyia, la generació bruLion (esborrany). Una generació que va representar tot un revulsiu en la poesia polonesa contemporània, i trasllada el centre d’atenció vers autors com John Ashbery o Frank O’Hara.


SPLÜGEN, ESTACIÓ DE SERVEI

No és veritat, es pot oblidar. No cal fer-se il·lusions.
Sobre els nostres caps la boira s’apodera de fortes
pendents, de barrancs, i d’aquesta illeta vidriada de neons
i fluorescents. El vermell de la posta i el blau del vespre.
La indiferència dels viatgers motoritzats,
la indiferència de les nostres mirades.

Un congost callat, un bosc callat. Llums a baix, llums
a dalt. Callem observant com aquesta bellesa buida
ens abraça delicadament terrible. Tot el que serà
ens somriu: amb burla, amb compassió, indulgent.

Ho pots oblidar, de fet no fa falta molt: contreu
un matrimoni de vellut amb el món, toca els estris
cada dia, no pensis en el foc,…

Nietzsche a Weimar

Krzysztof Karasek (1937) és crític, assagista, novel·lista, i principalment poeta. Un dels membres més destacats de la Nova Ona, però que després cauria en un oblit parcial. Actualment ha tornat a situar-se en el lloc que li correspon. En els últims dos anys ha publicat dos volums diferents de poemes escollits.


NIETZSCHE A WEIMAR

Les nits cada cop més i més llargues, els dies
cada cop més i més curts. S'escurça la llum. El sol
s'empetiteix als ulls. Per què m'escarrasso tant a seguir-te,
clar Apol·lo, per què esmicoles el granit dels meus ulls?

Crist és Dionís! Anava descalç, per la neu, cantant
una cançó matinal – tant de bo desaparegui el món! -
amb una creu als braços. Era una fletxa de ràbia.
No hi haurà una altra vida. Dorm la flor de l'hivern,

el fosc fill de la lluna, cruix la neu i els arbres
es desfan els cabells: qui allarga els braços, qui
et persegueix pels camins? És el rei dels Alisis
o alguna altra figura del destí que flameja llum?

Tant de bo desaparegu…

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo.

Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'havien …

Kritik der reinen Vernunft

Gregor Strniša (1930-1987), és un dels poetes eslovens més importants del segle XX, un poeta dels grans per a qualsevol literatura. Va publicar set llibres de poemes, obres de teatre, guions radiofònics. Creador d'una lírica molt particular basada en les formes populars, amb un ús molt habitual de l'assonància, i combinada amb una temàtica en què l'amenaça, les amenaces, s'abaten sobre l'individu. Abans de l'estiu, els amics Urša i Jani em van portar els seus poemes complets, en una excel·lent edició de Beletrina. 700 pàgines plenes d'autèntiques revelacions, de constants enlluernaments.


KRITIK DER REINEN VERNUNFT
(Königsberg 1871)


En el crani, clar, talment un cristall
tot pla, sense color, va construint
tranquil, pensament sobre pensament,
figures simètriques cristal·lines.

En el cristall el món brilla pels ulls.
Són les coses en el temps, o al revés?
Els cristalls ressonen molt baix
entre ells, clars, com un clavecí.

Un cristall menut subtilment ressona,
és en el se…

Expedició

La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició.
John i Bogdana Carpenter

Entrelacs

Jacek Gutorow (1970) viu a Opole. Ha publicat tres llibres de poemes. Tradueix poesia dels països anglosaxons.


ENTRELACS

Entre llacs tot és tan tranquil.
Regulars blocs de llum:
el blau, el blanc, el verd.
Retallat pels blocs, mires
la posta que ara mateix comença
unint quadrats i rectangles.
Entre llacs, en bladars espessos, les línies
de les ombres s'estiren com rierols.
Un sol rodó ideal enganxat amb una xinxeta.
Arbres a l'aquarel·la en un galimaties de ratlles.
Entre llacs la vida és geomètrica.
Vagis on vagis, sempre el camí és vers l'aigua
que aquí reemplaça el cel. Miris on miris
sempre t'espera una perspectiva traçada amb precisió.
És fàcil orientar-se en un laberint de senders.

Desviacions

En traduir, intento no allunyar-me massa de l'original, si no és necessari. Si hi ha un poema concret que em satisfà completament i jo mateix el signaria, per què l'he de desfigurar? Ça i lla, evidentment, es fa necessari expressar alguna cosa de manera diferent, perquè cada llengua té el seu propi estil, la seva pròpia estètica, les seves pròpies lleis a les quals s'ha de sotmetre la manifestació artística. Per exemple, una mateixa paraula en una llengua és bonica i noble; en l'altra, vulgar i lletja; en aquests casos és millor allunyar-se una mica del sentit i introduir una expressió que sigui adequada estèticament. El treball delicat del traductor es veu dificultat pel doble valor de la matèria, el fonètic i el semàntic, i s'hi afegeixen onades de suggestions de molt variada naturalesa i difícils de copsar. Tot això s'ha de tenir en compte, i apel·lar a l'ajut dels sentits, del seny, de la intuïció, de la imaginació. Fins i tot, en casos extrems ens fa l…

Pluja rere la finestra...

Bronisław Maj (1953) va néixer a Łódź. Va ser un dels poetes més importants de la generació posterior a la Nova Ona. Ha publicat 7 llibres de poemes i ha rebut premis de prestigi per la seva obra poètica.


PLUJA RERE LA FINESTRA...

Pluja rere la finestra, una tassa de te a la taula,
un llum – sí, potser ingènuament, et veig,
d'aquí cinc, vint, potser vint-i-cinc anys,
llegint aquest text: pensant en mi, un home
de fa vint o cent vint anys – com vivia jo?
Jo i la meva època: gent terriblement esgotada,
algunes dates, llocs de derrota, cognoms: conjurs
que repetíem amb l'esperança pueril dels vius,
més estúpids que tu, sense el coneixement
que el temps t'ha donat, tu que vius
després de tot: de nosaltres, de tots. - És tan poc
el que et puc ensenyar, com tothom. Però he viscut
i no vull morir del tot: esdevenir tot per a tu,
un objecte de la compassió o menyspreu estadístics.
Tan sols el que ha estat, tan sols jo, és fora la història.
Per tant, parlaré de mi amb l'únic ll…

Paisatge en bemoll (III)

Dušan Šarotar


PAISATGE EN BEMOLL (III)

Tercer dia, l'hora, les onze de la nit i tres minuts,
sense avisar l'aigua puja i es presenten les ones,
jeu de panxa i mira com des d'un núvol que una mà
desconeguda sosté. Mira de nou com es desborda
el riu on entrà un sol cop. Recordà un dia de festa,
quan era al seu costat, i va veure la seva pròpia
ombra que s'enduia l'aigua, perquè li deien
allò que l'aigua veu, mai no ho oblida. Ara totes
les siluetes, negades en unes aigües tèrboles,
s'esmunyen pel camí, jeuen davant les portes
de les cases, sense vergonya barregen els noms
i roben les paraules escrites, aviat la ciutat serà
sota les aigües quan pensi que potser així és
el dia del judici. I és sorprenent, enlloc no hi ha
ningú que s'aixequi, tots dormen, somien,
com si res no hagués passat mai.

En una ciutat desconeguda

Leszek Engelking (Bytom, 1955) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat més de 6 reculls de poemes, diversos llibres de crítica i una gran quantitat de traduccions (ha traduït de l'anglès, l'eslovac, el txec, el rus, l'espanyol i l'ucraïnès.


***

En una ciutat desconeguda on em vaig perdre,
de sobte vaig veure un local molt antic,
les mateixes bombetes i la llum llampant,
(no han perdut el color en tots aquests anys)
el mateix taulell, les butaques, les tauletes:
un principat independent de la ràpida cambrera
(vaig tocar els seus menuts pits en somnis).
Flairava a desig, a pastes, a cervesa,
i ja de lluny en vaig pressentir l'olor.
El mateix brogit de la ciutat, el mateix crepuscle d'agost,
i després vindrà la mateixa, antiga, nit,
el mateix sutge en els mateixos vidres
de la mateixa porta, però quan la vaig empènyer,
s'apagaren els llums.

Pintura, poesia, assaig

Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Lee…

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Paisatge en bemoll (I)

Dušan Šarotar (1968) neix a Murska Sobota, una ciutat eslovena que fa frontera amb Àustria i Hongria. Va començar publicant novel·la, i el 2004 publica el seu primer poemari. També ha escrit contes, i ha fet sis documentals per a la televisió eslovena. És un dels artífexs de l'editorial Beletrina, una de les editorials de més prestigi i qualitat del país.


PAISATGE EN BEMOLL

I

Al principi és tot com en fotografies perdudes
en un trasllat, el jove, en l'ànima encara un nen,
posa la mà a les tecles negres i blanques, espera,
mira la partitura tancada de la col·lecció familiar,
curosament reposant en la lleixa vora la finestra oberta,
amb una vista al pati interior, espera com si agafés
amb el pensament les primerenques flors dels cirerers
que el vent porta en silenci, espera encara una estona,
els dits ja cobreixen el teclat, i sent que avui no està
per tocar, espera, de nou aixeca els dits freds, encara
no alegres, i com de costum roda en la cadira entapissada
vers la finestra, és lluny, pens…

Himne a l'arbre

Un poema de Marzena Broda, de qui ja vam tenir un tast temps enrere.
HIMNE A L'ARBRE

Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit,
al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple
de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana
on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou
enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba
cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor
flueixi en tu per assecar-se abans que el sol
cremi les arrels arraulides en un cabdell,
que la pols del camí transitat et cobreixi,
sigues un refugi per a les ales, memòria oberta,
perquè, què pots ser al turó, al camí pla,
a la roca enfredorida per la neu i la pluja?
Sols ets un fragment del paisatge, on el temps
imposa els colors, i tu canvies les estacions
amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova
superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és
la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu,
compta les fulles envellides, mira endavant
com unes busques, però el moviment no et transformarà
en una pa…

Tallant els paisatges

Janusz Szuber

TALLANT ELS PAISATGES

A Pawel Sawicki

D'acord. Ho hauria d'haver fet, però
no ho vaig fer. I ara sóc qui sóc.
Podria haver estat d'una altra manera.
Com? No et facis l'orni, no t'enganyis.

Una forta olor de gat a les escales.
Una antena fluixa colpeja la xemeneia,
L'albereda s'estén en una glorieta
amb un roure al mig i un banc de ferro.

La gespa fumeja de males herbes no segades,
per a corroborar el seu ergo sum.
Els sentits en donen prova, la llengua la ratifica
xerricant amb una sorra gruixuda sota la sola.

Tot això havia de quedar tancat i forrellat.
Debades donar-se cops contra la pared.
Un repte? Bé, diguem que és un repte. La matèria.
La materialitat. I el pecat de la descurança.

Per als preceptors, l'agraïment. Lliçons de cal·ligrafia
i de paciència. Sí, ben entrenat sobretot en la segona.
Per suportar-ho. Altres també ho han suportat.
De dia en dia. De generació en generació.

Sembla mentida. I amb tot: es vivia, com si res,
tallant els paisatges amb …

Primavera (II)

Guy GoffetteII

Però demà és un mot que no té pas futur
en l'escala del vent. Mira el teu gos
lànguid a l'herba: està a punt de morir
i en els seus ulls velats la llum

immòbil fa estremir, una carícia del present
que passa. El temps per a ell és una casa
buida que flota en l'escudella del gat.
Obre la porta: ell aplaudeix

amb tot el seu cos deforme i lleig.
Ja no espera res fora de la teva ombra,
sense posseir res, excepte aquesta imatge
de tu que amplia de cop l'espai

i fa rebotar la terra a la teva crida.

Primavera (I)

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu.


Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes.



PRIMAVERA

I

Recomençar, néixer de nou, heus aquí
el que deia el Mestre, allò que nosaltres
no havíem entès. Miràvem el ventre
de la terra, els núvols, el cel

i restàvem cecs, mentre que l'oreneta
tornava al seu lloc exacte, reprenia
possessió del vent. I nosaltres, desitjant
m…

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc en…

Dos

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica.

DOS

El parc s'enfarina de neu. Envelleix
amb les seves cicatrius, traces
en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida
com un eco. Amb empedrades passes marxem
de manera reticular a l'estranger.

Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem
a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó
del nostre món. Cadascú s'obre pas
per les profundes parets, pels espais
que són tan sols en elles, alumnes
del transcurs tornem vers el Jardí,
la neu porta pensaments, els desitjos mai
no són innocents. Reconciliacions, plaers,
mentides, commocions, traïcions:
la història de l'home sempre ens colpeja.
Per a les dates hi ha les paraules i les imatges,
més importants que les mateixes dates,
paraules que cremen i s'apaguen,
quan estan tristes i soles.

Cadascú s'obre pas en les seves paraules:
amb rostres de vidre i ulls d'aigua
que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom.
Amb el nom d'ella. Amb el nom d'ell.

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away, també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden.


A CASA I A FORA

xiii

Cada any casen la mar i el cel, però tu
ho pots veure cada nit, quan la foscor
ajunta els dos elements: l'apogeu sosté
el nadir com un amant. Tothom
ho considera un costum per copiar;
hi ha parelles que vénen des de molt lluny
per modificar el mite conjugal;
però una mirada sòbria al crepuscle
fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi
juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma
els núvols en humitat i les ones ferotges en silents,
puntegudes mates de color, fa que em pregunti
què se n'ha fet, dels límits que importen:
del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.