Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2007

Silenci

Pavle Goranović (1973). Neix a Nikšić (Montenegro). També es dedica a la investigació en el camp de la teoria literària.
SILENCI
De vegades, i pot durar moltes hores,
m'embarco en eliminar tot discurs.
No paro d'amagar mots, i m'allunyo,
jo, aspirant a creador, juntament
amb ells. Així renuncio a moltes
enormes riqueses. Els meus sentiments,
experiències i aventures terrenals
romanen no dits: estic en silenci.
Després d'aquest incident per un instant
passa que no puc distingir l'estil de vida
braman del silenci en la biblioteca
municipal. (Certament, és a causa
de la meva actitud fetitxista vers els llibres.)
I cada silenci, tal com ha de ser, posseeix
diferents significats. Aleshores, ¿quin consol
ofereix la meva adoració de la mística?

La gent diu que ja s'han explicat totes
les històries. Però, ¿i si tots els silencis ja
s'han esgotat? ¿si no ha quedat res que silenciar?

Ljubljana-Koper

Peter Semolić
LJUBLJANA-KOPER
Tants i tants vagons en el tren
Ljubljana-Koper. Tants i tants
vagons, i una persona en cada un.
Tancada, closa. Què és el revisor,

que en net uniforme crida els noms
de les estacions? Què passa amb
els viagers que baixen? Viatgem,
viatgem. Aquí hi ha el volum

de la metàfora de les capses de Jung.
Viatgem. Pierrots, Arlequins, Colombines.
Viatgem. Contents, tristos, indiferents.
Viatgem. Un bassal negre. El mar, el mar.

El reflux de la llum no ens uneix.
Cadascú en la seva capsa del vagó.
Cadascú amb la seva ferida.
Cadascú amb el seu vespre.

M'han tallat l'aigua calenta

Tatiana Stxerbina (Moscou, 1959). Han aparegut cinc col·leccions de la seva poesia en samizdat.
M'HAN TALLAT L'AIGUA CALENTA
M'han tallat l'aigua calenta,
el suc de l'amor, el corrent verbal.
M'agradaria queixar-me a la nació,
però em faran callar molt abans.
Sense humitat, m'assecaré,
junt amb els plats bruts i la bugada.
Em floriré, em cobriré de molsa.
Em podré llicenciar en un oblit perpetu.

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18.
BECHEROVKA
Noruega, alta, d'un moreno
dubtós, i somreia molt.
Amb insistència em deia de no estar
trist, com estava realment.
I em va pagar, crec, l'última copa,
abans de preguntar-me “a què em dedicava”.

Escriure, sobre la mort, no és
exactament una professió.
Però va ser la meva resposta,
mentre que en un tovalló qualsevol
abreujava, sols per a ella, la meva “obra”.
No sabré mai si n'entengué la lletra,
si en va comprar els llibres, si va arribar
a sentir el que amb un pèssim francès
vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda.

Els poemes són quasi sempre això: una mena
inacceptable de dir que no toquem el cos
que va estar, per un cop, tan a prop
nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.

Aquest lament nostre, aquest sanglot

Natalia Gorbanevskaia (1936). Poeta russa. Va ser un dels set membres que protestaren el 1968 a la Plaça Roja de Moscou en contra de la invasió soviètica de Txecoslovàquia.
AQUEST LAMENT NOSTRE, AQUEST SANGLOT
Aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest crit d'un pas dactílic
aquest udol de la multitud pidolant
sedegosos de Llàtzer

s'anomena cançó
és a dir, poesia,
i s'alimenta de rovell
i de vidre esmicolat.

Em despertaré més fosc

Jure Jakob neix a Celje (Eslovènia), el 1977. Ha publicat dos llibres de poemes. Probablement, el poeta més interessant de la jove poesia eslovena.
EM DESPERTARÉ MÉS FOSC
Jec i espero que s'enfosqueixi la meva pell.
Aquí hi ha roques, pedres, sorra.
Els meus pensaments xipollen com el mar, suaus,
però els meus pensaments duren en el meu temps.
Una gavina blanca s'enlaira i crida,
però el seu crit no em diu res.
Crec que el que veig és real:
la claredat victoriosa i l'horitzó,
ple a vessar d'aigua mòbil.
Si em giro i mostro la panxa al sol
és perquè m'agrada sentir-lo,
i mentre els meus pensaments xipollin com el mar,
suaus, tot seguirà funcionant.
He esperat que s'enfosqueixi el dia,
i que tot el que veig em digui
com li agrada de ser al meu costat.
I cada vespre, quan jec i espero que els meus pensaments
s'enfosqueixin, sé que no me'n surto del tot:
em despertaré més fosc.

Per què escric?

Kazimierz Wierzyński (1894-1969). Va néixer a Drohobycz, la mateixa ciutat de Bruno Schulz. Durant la II Guerra Mundial va emigrar als Estats Units. Passà els últims anys a Europa. Va morir a Londres.
PER QUÈ ESCRIC?
Perquè alguna cosa es reveli bella,
esdevingui un fet i ja no es pugui retirar,
perquè d'ençà duri inaccessible per a la vilesa,
perquè al seu costat l'odi i la violència esdevinguin impotents,
perquè almenys aquesta llibertat tingui en algun lloc el seu asil
i l'omnipotència del mal tingui almenys alguna oposició.
Per això escric i si no estigués segur que tinc raó
no sabria per què existeixo.

Ars Poetica

Witold Wirpsza (1918-1985). Va néixer a Odessa. Des de 1971 fins a la seva mort va viure a Berlín.
ARS POETICA
A Wisława Szymborska
Un quadre és una aparença. Un tros d'un quadre
és menys enganyós. La tensió s'escola
entre les aparences. Aparençar
els quadres. Aparençar-se en si mateix
l'evidència. Conduir la paraula
a la ceguesa. Que la paraula
no s'escoli enmig
de les aparences (els quadres). Que la tensió
esdevingui indefinible d'una altra manera.

Petita meditació

Edward Pasewicz (Poznań, 1971). Publica Dolna Wilda (nom d’un barri de la ciutat de Poznań) el 2002. A l’acte, la crítica considera que és un dels llibres més destacats de la poesia polonesa dels últims 5 anys.
PETITA MEDITACIÓUn gibrell d’esmalt amb aigua i sabonera
bruts de rovell d’una planxa netejada.
Ho porto a vessar en un arbre
una massa escumosa d’allò que no ha viscut,
tot i que potser no fins al final, aquesta aigua
podia ser part d’algun cos,
també ferro, o fins i tot sabó,
en el fons, tot és tot alguna vegada.
Això m’intimida i la vesso amb cura.
Després miro a la finestra. Ombres sempre
inclinades s’estenen per la cuina, cau la llum
de dues làmpares. El vesc ple de mosques
es gronxa rítmicament per l’aplic –
El centre del món i el saber sobre el món.

Entrar en el viatge

Fa dies que no visitava el blog. El motiu n'ha estat el viatge, els viatges. No tan sols geogràfics. També per (re)descobrir que hi ha persones que un desitja no haver de perdre mai.
Gràcies.

ENTRAR EN EL VIATGE
Entrar en el viatge. Avions, autobusos
per recórrer pensaments. S'escolen
com peixos en una xarxa massa foradada.
Se'n van i tornen, un metrònom per marcar
el nord, el sud, un centre inexistent.

Entrar en el viatge. Buscar els límits
en les fronteres que algú marca, algú
esborra com en una pissarra vella.
No hi ha res que tingui el seu límit,
tan sols itinerari, ni inici ni final.

Entrar en el viatge. Per trobar-te
a tu mateix, per trobar-te en mi,
per trobar-me en tu. Per trobar...
Per sentir com la pols del temps
mai no s'acumula. No deixa rastres.

Entrar en el viatge. I no saber mai
quan hi ha la tornada, el punt d'un
signe d'interrogació. Mai no posat.
Només un horitzó que no s'ateny.
Una resplendor cobrint l'objectiu.

Entrar en el viatge. Per la terra
d'un cos…

Secret

Fernando Pinto do Amaral (1960) és poeta, professor a la Universitat de Lisboa i crític literari. Ha publicat cinc llibres de poemes, el darrer dels quals és una recopilació Poesia Reunida (1990-2000).SECRETAquesta nit he mort moltes vegades, a l'espera
d'un somni que vingués de sobte
i a les fosques dansés amb la meva ànima
mentre tu estiguessis conduint
el seu ritme ombriu en les tenebres del cos,
tota l'espiral de les hores que s'erigeixen
en el pou dels sentits. Qui ets tu,
promesa imaginària que m'ensenya
a desxifrar les intencions del vent,
la música de la pluja a les finestres
en el fred de febrer? L'amor
m'ha ofert el teu rostre absolut,
ha projectat els teus ulls en el meu cel
i ara em diu en secret una paraula:
el teu nom: aquella última veu de l'última
estrella a punt de morir
poc a poc embeguda en la meva pròpia sang
i la meva sang a la recerca del teu cor.

La dona de Lot

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOTNo és pas veritat que no
m'avissessin. Al contrari,
diversos cops em digueren
de no mirar enrere.
Se suposa que algú que pot veure
el final no en veu l'inici,
però jo ho vaig fer i sento com
els peus comencen a pesar-me.
Es tornen ara en vidre, la sal en mi,
i tan sols podré continuar uns
segons més. Per a alguns és difícil
no dubtar a l'últim moment.Per a alguns és difícil no
fer encara una mirada enrere
i quedar-se per sempre en una ciutat
que, per aquesta raó, no existeix.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània.
NOU ULL
No hem esperat que la primera cigonya travessés
la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia.
S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era
vàlida la regla que tot és nou per al nou ull.
Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu
sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor
per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté
aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots
i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet.
Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por,
lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell.
La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero.
Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres
com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Meravella

Aquesta meravella és el que veig des de la finestra de casa.




















I un poema de quan enyorava aquest paisatge:

SUITE DE QUATRE ESTACIONS

Hivern

L'estació de veritat, l'hivern
mai no s'apropa per aquests entorns.
Li queda massa lluny, i ja, cansat,
no ens deixa ni les restes del menjar.
Les fulles no es desprenen dels seus arbres
(ben bé podria ser a l'inrevés).
I t'és vedat imaginar figures
ocultes, teies consumides, números
en cerca de la forma original.
Encara menys imatges com llençols
després d'haver nevat tota la nit.
Res d'això. El paisatge no canvia.
Se't fa impalpable el cicle de la mort
i de la vida. L'ull sap com la ment
s'enganya, no li dóna cap visió.
El nom d'hivern es converteix en llarg
viatge, no pas físic, que la ment
ha alimentat amb quadres plens de trampes,
novel·les de germans traïts, batalles
frustrades quan semblaven a l'abast.
L'estació de veritat, l'hivern,
altre cop ha tornat a escapolir-se.
La primavera arriba sense fressa,
sense deix…

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz.


PLOU EN LA NEGRA NIT

Plou en la negra nit, el món es va fent més petit,
estic dret, no em puc moure,
no sé qui em salvarà.

Arreu és igual de fosc, lluny,
el meu cor ja no sent escalfor,
tots m'han abandonat.

Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu,
us tasto lentament com una fruita amarga,
menjaré i viuré.

Tan sols la neu

Ryszard Krynicki (1943) poeta polonès nascut a Àustria. Traductor de l'alemany (principalment, Paul Celan i Nelly Sachs). Integrant del grup de la Nova Ona. És el director de la prestigiosa editorial a5, especialitzada en poesia.

POESIA VIVA
La poesia és com una transfusió
de sang per al treball del cor:
encara que els donants ja han mort fa temps
en inesperats accidents, la seva sang
viu, i fa estrangeres circulacions consanguínies,

i vivifica llavis estrangers.



TAN SOLS LA NEU
Tan sols la neu,
tan sols l'aigua i el foc,
tan sols la pesada terra i l'aire lleuger,
tan sols els elements mortals,
tan sols les coses mortes

són independents
de les seves obres i els seus actes

Part de la unitat

Igor Isakovski (Skopje, 1970), poeta macedoni. Director i fundador de la Institució Cultural Blesok, una de les més importants quant a la literatura dels països de l'antiga Iugoslàvia.
PART DE LA UNITAT

no hi havia fugida
de la terra
no hi havia signes, ni camins.
teníem la mort al coll
respirant com un gran ós famolenc
i estàvem
corrent descalços
a través del desert
a través de la terra.
no hi havia fugida...

així que vam començar a córrer
endins de nosaltres

allí et vaig trobar
hi havia les paraules
hi havia els sons
de la pluja i del riure

així que vam començar a córrer
amb ells en els nostres
cabells

vaig trobar una paraula:
“u.n.i.” part de la unitat
hi havia un tren nocturn al meu cervell
mentre pensava en
tu i la pluja i el riure
i u.n.i.

no hi havia fugida
fins que vam començar a córrer
endins de nosaltres i lluny
de la terra
per decapturar les nostres fonts
per alliberar la fe

Autoretrat feliç

Miron Białoszewski (1922-1983) poeta polonès inclassificable. Se'l considera dins el moviment de la “poesia lingüística”, però fins i tot aquesta classificació li queda petita.
AUTORETRAT FELIÇ

No penseu que sóc infeliç.
Estic content de pensar.
Penseu que estic content.
La consciència és un ball de l'alegria.
La meva consciència balla
davant una làmpara de pluja
davant l'escorça de la paret
davant una botiga de queviures amb una assemblea de cols
davant els llavis dels amics que parlen
davant la inesperada pròpia mà
davant la imperforada escultura de la realitat -
en la millor diversió en la pompa
i en l'excelsíssima devoció
del tot indivisible
la meva consciència balla.
i quan comenci el ball,
amb el costum de cada cabdell,
aniré al cel -
on no se sent res,
on he estat des de l'inici, abans de ser,
on seré fins al final, on no seré.
allí, una felicitat indescriptible.
...........Això és tot.

En el comiat

Slavko Mihalić (1928, Karlovac – 2007, Zagreb) és un dels poetes més importants de la literatura croata contemporània.
EN EL COMIAT

Abans que baixis les persianes,
abans que enviïs les coses
al que fa barates,
abans que llencis les pedres
a la foguera, abans de posar-te
la jaqueta a l'espatlla,

passeja pel jardí i mira
quantes flors han florit de cop,
com s'han posat a refilar els pardals
que no ens abandonaran mai.

Abans que posis a la maleta
les teves coses ridícules,
abans de trencar la clau
davant la porta tancada i barrada,

pensa si aquest paisatge pot
romandre en el mateix lloc sense tu,
si no s'esfondrarà a la teva esquena
quan n'arrenquis les teves arrels.

Clara Haskil

Vasco de Graça Moura (1942) és poeta, polític i traductor. A banda de la seva poesia, s'ha de destacar la seva ingent tasca de traducció (la Divina comèdia, Shakespeare, Petrarca, Rilke, Gottfried Benn...)

CLARA HASKIL

sempre hi ha una història de persones que ens diu el que som,
una narració que prolonga l'acústica dels sons interiors, destins
quan la tarda s'apaga, per exemple, als

seixanta-cinc anys, clara haskil va caure a l'andana
de l'estació de brussel·les. moriria
de les complicacions de la caiguda. però ja abans havia

tingut problemes de columna i de visió, ja
va haver de fugir d'alemanya. aquestes notes
són a la portada del disc en què ella, la intermediària

de mozart, toca el concert en re menor, en una aura
de greus densitats. tu ets asseguda al sofà
llegint un llibre, quan et dic això. no

sé si estàs atenta, o si somrius com la música requereix
i haskil desitjaria. la música és sempre autobiogràfica
per a qui l'escolta, una accelerada angoixa que exacerba el q…

Exili

Boris A. Novak (1953) va néixer a Belgrad. Els seus pares eren d'origen eslovè. Estudià literatura comparada a Ljubljana, on resideix actualment. És un especialista en la lírica provençal, fet que determina la mestria formal absoluta en la seva poesia.

EXILI
Cap estrella ja no t'és cap ajut.
Miro el fred cel del nord, el Sud
m'és amagat. I les blanques ciutats
en què he crescut moren rere estelats
murs d'un horitzó meridional.
Una escorça entre mi i jo que creix
es fa espessa. Enmig de la boirina veig
l'ombra de la meitat morta de mi mateix:
com si fos davant d'un fons abismal
tremolo i em palpo la fosca galta.
Sols en la pròpia gola sóc a casa.

Dukszty, al vespre

Jacek Podsiadło (1964), va ser un autèntic fenomen els anys 90 a Polònia. Poeta excepcionalment prolífic. Ha publicat més de 20 llibres de poemes. La seva Poesia completa (1998) té més de 840 pàgines ben atapeïdes.
DUKSZTY, AL VESPRE

Durant tot el dia he mantingut les brases enceses.
Ara enfonyo patates a la cendra, per l'esmorzar.
El fum m'allunya els mosquits; el foc, els dimonis.
Enmig del llac els lituans en barques immòbils
esperen els seus peixos misteriosos.
Els mugits de les vaques, forts com daudytes, instruments de vent.
La llet avança en el pot enfonsat a l'aigua.
Els somnis s'amaguen en l'herba, en els arbusts
prests a apropar-se i ocupar un cap lliure.
En una branca s'eixuga una tovallola i penja una campana de fang.
No per emetre cap so. Per repetir el silenci.

L'ignorant

Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa, 1925), poeta d'expressió francesa. Ha traduït de l'italià i de l'alemany, principalment autors romàntics que, per altra banda, determinen quasi tota la seva poètica.

L'IGNORANT

Qui canta quan totes les veus callen? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Serà fora de la ciutat, a Robinson, en un
jardí cobert de neu? O és ben a prop,
algú que no sospitava que l'escoltaven?
No siguem impacients de saber-ho
perquè no d'altra manera el dia és precedit
per l'invisible ocell. Però estiguem tan sols
en silenci. Puja una veu, i com un vent de març
als boscos envellits porta la seva força, ve
sense llàgrimes, més aviat somrient davant la mort.
Qui cantava quan s'ha apagat el nostre llum?
No ho sap ningú. Però tan sols pot sentir el cor
que no busca ni la possessió ni la victòria.

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.
L'AMOR ÉS
Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.

Un rèquiem alemany

James Fenton (1949) va ser corresponsal de guerra. És autor de dos llibres cabdals de la lírica anglesa contemporània: The Memory of War / Children in Exile (1984) i Out of Danger (1994). El poema presentat és la primera part d'un cicle de 9 poemes, una elegia per a les víctimes i els supervivents de la II Gran Guerra. Enguany ha rebut la Queen's Gold Medal for Poetry.

UN RÈQUIEM ALEMANY

No és el que construïren. És el que demoliren.
No són les cases. Són els espais entre les cases.
No són els carres que existeixen. Són els carrers que ja no existeixen.
No són les teves memòries que t'obsessionen.
No és el que has anotat.
És el que has oblidat, el que has d'oblidar.
El que has de seguir oblidant tota la teva vida.
I amb sort, l'oblit descobrirà un ritual.
Descobriràs que no ets sol en aquesta empresa.
Ahir semblava que els mobles se t'apropaven.
Avui tens el teu lloc en l'autobús de les vídues.

Un número despistat

Vasko Popa (1922-1991) poeta serbi d'origen romanès. Tal vegada, el poeta serbi més important del segle XX. La fama internacional li arribà gràcies a una antologia a l'anglès que prologà Ted Hughes. Presento el poema per dos motius, el primer, perquè em sembla un poema excel·lent; i el segon, perquè apareix un problema de traducció en els versos 2 i 3 de difícil solució.

UN NÚMERO DESPISTAT

Hi havia una vegada un número
Pur i rodó com el sol
Però que estava sol molt sol
Va començar a calcular-se amb si mateix
Es dividia multiplicava amb si mateix
Es restava sumava amb si mateix
I sempre es quedava sol
Va deixar de calcular-se amb si mateix
I es va tancar en la seva rodona
I solar puresa
A fora havien quedat les enceses
restes dels seus càlculs
Van començar a encalçar-se a través la foscor
A dividir-se quan havien de multiplicar-se
A restar-se quan havien de sumar-se
Això és el que passa en la foscor
I no hi ha ningú que pregunti
Que aturi les restes
I que les esborri.

Un llaç i una aranya

Kornelijus Platelis (1951) és un dels poetes lituans més actius en l'actualitat.
UN LLAÇ PER AL VENT
Quan penso sobre la poesia
em perdo entre el poema i jo mateix, que la percep.
És possible d'aferrar la frontera entre ambdós, o no?
La poesia és com el vent: no és clar d'on ve,
no és clar on va. I no és clar què significa.
Quina cosa més estranya i ingènua: un llaç per al vent!
Quanta invenció i ingeni en els moviments de qui el posa.
ARANYA El meu cor, com una mata
en la panxa d'una aranya
desenrotllant un fil resistent
amb què tricoto una xarxa al teu voltant, amor meu,
i sec arronsat en els esbarzers del meu cos
fins que les rapaces retines dels meus ulls tremen,
tocat per la cosa que desitjo,
i mentre ataco la meva víctima m'adono
que és tan sols la meva ombra.

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Licentia poetica

Leszek Szaruga (1946) és el pseudònim d'Aleksander Wirpsza (fill del també excel·lent poeta i traductor Witold Wirpsza). La seva poesia s'inclou en el moviment de la Nova Ona a Polònia (amb autors com Ewa Lipska, Stanislaw Baranczak, Julian Kornhauser, Adam Zagajewski i altres). LICENTIA POETICA
1.El perill més gran és amagat
a les biblioteques. S'han de
cremar els antics diaris. S'han de
cremar els diaris d'ahir. La previsió
del temps d'ahir ha resultat
veritat. Ha resultat falsa.
Avui ja no sabem
com va ser en realitat.
Avui ja sabem que va ser
com no havia de ser. Va ser
d'una altra manera.
Tan sols
el temps present permet
reproduir el passat. Tan sols
avui podem preveure
què va passar ahir. La memòria
és una presumpció incomprobable.
2.El perill més gran és amagat
en la poesia. S'han de prohibir
totes les paraules. S'han
d'excloure també les pauses.
Les pauses són significatives.
El silenci és significatiu.
Així doncs, s'ha de
prohibir el silenci.

Elegia bàltica

Ivar Ivask (1927-1992) poeta estonià. Va ser professor a la Universitat d'Oklahoma, on dirigia World Literature Today i també el Neustadt Literary Prize for Literature, anomenat el petit Nobel.d'ELEGIES BÀLTIQUES
3 Estranya cosa la de venir des de ribes quasi anònimes
en una Europa solcada de banda a banda on el Bàltic
amaga encara una cara de la lluna ques'il·lumina
tan sols per les invasions, desannexions
continuades sense descans segle rere segle.
Tothom pot dir els noms dels països nòrdics
d'Islàndia fins a Finlàndia,
però els països del Bàltic, quin problema!
És clar, allí només hi parlem la mateixa llengua,
oi? Si no és el rus, aleshores
alguna cosa semblant a l'alemany?
Mai no ho endevinareu, a menys que desembrolleu
la madeixa de les llengües indoeuropees
i finoúgriques, meditant sobre Babel
per esclarir el Bàltic,
i qui té temps per uns mites tan marginals?
La nostra durada és el subsòl. L'herba és una altra
còmoda metàfora (trepitjada, es redreça),
o els penya-segats ca…

A taula

José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos, ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa. a l'hora de parar taula, érem cinc:
mon pare, ma mare, mes germanes
i jo. després, ma germana gran
es va casar. després, ma germana petita
es va casar. després, mon pare va morir. avui,
a l'hora de parar taula, som cinc,
menys ma germana gran que és
a casa seva, menys ma germana
petita que és a casa seva, menys mon
pare, menys ma mare vídua. cada un
d'ells és un lloc buit en aquesta taula on
menjo tot sol. però sempre seran aquí.
a l'hora de parar taula, serem sempre cinc.
mentre un de nosaltres sigui viu, serem
sempre cinc. EX…

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Perfils

Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes. PERFILS D'UNA HISTÒRIA
La pluja grata la finestra. Delicada i persistent.
Ningú no té pressa quan ella esclata
entre els murs com una arrel que creix en el cos.
Algú passa mentre alço la mà com a protesta.El vent és fràgil i no porta paraules o amor.
Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar
del desig deixa de sonar en les ratxes del vent
i el món fa un terrabastall en grans moviments.
El record és com un jersei acabat de rentar,
una mica encongit, els colors pàl·lids.
El més fàcil seria donar la culpa al soroll
de la raó per les paraules que et dec,
i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar. PARACAIGUDISTES
Es massacra el pensament quan troba
una falsa expressió. Mai no has entès
com vomitar la llavor del teu origen,
una prova estadística de la decadència,
donada en el mateix naixement.
S'ha destruït la casa. Encendré el foc
a la xemeneia, entre la llenya hi ha va…

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits.
AMOR DESPRÉS DE L'AMOR

Arribarà el temps
quan, amb alegria,
et saludaràs a tu mateix arribant
a la teva porta, al teu mirall,
i us somreireu per la vostra arribada.

I et dirà, seu aquí. Menja.
Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser.
Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor
a tu mateix, a l'estranger que et va estimar

tota la vida, a qui has ignorat
per un altre que et coneix de cor.
Agafa les cartes d'amor de la lleixa,

les fotografies, les notes desesperades.
Desenganxa la teva imatge del mirall.
Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Novetat

Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre:
Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia, i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines.
Así dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos… ¡Adió…

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?
ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

La porta

Miroslav Holub (1923-1998). Poeta txec. De professió immunòleg. Segons ell mateix, la literatura era un passatemps. És un dels poetes més rellevants del segle XX.LA PORTA

Vés i obre la porta.Potser a fora hi haun arbre, o un bosc,un jardío una ciutat màgica.
Vés i obre la porta.Potser furga un gos.Potser veuràs una cara,o un ull,o la fotografiad'una fotografia.
Vés i obre la porta.
Si hi ha boira
s'esvairà.
Vés i obre la porta.Fins si tan sols hi hala foscorfent tic-tac,fins si només hi hael vent buit,fins si no hi ha ningú,vés i obre la porta.Almenys hi haurà corrent.

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic.

EL TACTE DE L'ABSÈNCIA

Res no existeix, excepte un petit objecte,
una cosa sense forma que tan sols
de manera laxa es pot anomenar un objecte:
sense duresa, color o moviment,
sense amplada o llargària,
o altres signes verificables de la seva presència.
Existeix sols en la commovedora esperança
que el veurem i l'utilitzarem,
o que serà d'algun ús,
fer amb ell el que la mà fa amb les claus,
una llanterna, les alicates,
o el meu llibre sempre obert, per exemple.

CONJECTURES

Moriré. No moriré.

No, no moriré,
tot i que veig àngels,
tan a prop
que els puc tocar
amb el meu índex,
tan sols
les seves cares són esborrades
com quan un nen fa servir la goma.

Moriré. No moriré.

Ristovic (I)

Aleksandar Ristović (1933-1994), poeta serbi que va publicar més de vint llibres de poemes. Poeta irònic, de situacions de vegades del tot absurdes. Vasko Popa doncs, no és un poeta del tot aïllat en la seva tradició.
LA LLUM TREMOLOSA DE L'OR

Ningú ja no llegeix poesia,
doncs, qui coi ets tu que veig
inclinant-te sobre aquest llibre?
FELICITAT
El ratolí és daurat,
com també la tortuga i l'aranya,
i fins i tot el centpeus,
i el còdol del qual intentes
desfer-te
sense abandonar el teu banc,
des d'on es poden veure moltres
altres coses i criatures daurades.

Matxets i carrabines

Tomasz Różycki (1970) és un dels valors més prometedors de la poesia polonesa. Entre la seva producció hi ha fins un poema èpic Dotze estacions, una recreació del que podria ser l'èpica a través d'un llibre que és un autèntic viatge. El seu darrer llibre Colònies (2006) conté 77 sonets que basculen entre la realitat i la imaginació. Presentarem més poemes d'aquest llibre.

MATXETS I CARRABINES

Per a J. P.
Des que la literatura va deixar d'interessar-me
i va començar per fi la vida i tots els seus
assumptes, divuit motius pels quals paga
la pena aixecar-se, les quatre primeres paraules
que dirà el nen, el teu nombre plural
en relació amb el meu singular i el resultat
d'aquesta acció al llit, que un que ha estat mort
al paper pot seguir vivint a la vida, acampar
entre la gentada a l'aeroport, viure en un túmul,
al fons d'un mar sec, enmig de vaixells morts,
en una tenda de pell de drac, mort a la nit
sota un neó flamejant a la sortida del soterrani,
tensar cordes dels intes…

Ubykh

John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les.

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH (El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans)
De vegades, en aquells darrers mesos,
pensava en una paraula
i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes,
el so denotava:

l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment
i no la paraula equivalent en una altra llengua,
aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya;
les tombes que havia netejat i havia rastellat; les cançons de b…

Elegia

Avui es compleixen quinze anys. No penjaré cap de les elegies incloses a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), sinó un poema escrit fa uns tres anys que apareixerà pròximament en un volum que durà el títol de La disfressa dels arbres.
A J. M. Farré (1940-1992), in memoriam
El soroll del telèfon em desperta del meu ensonyament.
A l’altra banda del fil crec recordar la teva veu,
apagada després dels dotze anys passats. Configura
un esbós immediat en el decurs d’una ràpida
investigació en l’arxiu de les fesomies. Retrats robot
que salten com diapositives, clac, clac. Canvis
en les cares. No, aquí no. S’ha de buscar una imatge
congelada. El temps només el palpem nosaltres,
com una llosa que acumula el pes com un moble
la pols, quasi imperceptible. I tot d’una la inevitabilitat.
Però allà on ets tu, allà des d’on em truques,
el temps, la imatge, els canvis, la veu, són negatius
d’un record llunyà, o una llanterna màgica
espatllada. Poden passar amb fugaços moviments
que s’enllacen en un instant…

Petit Tractat

Janusz Szuber (1947) és un cas insòlit en qualsevol literatura. Durant més de trenta anys escrivia i desava els poemes al calaix. Publica el primer llibre el 1995. I a partir d'aquí, el ritme és vertiginós. En dos anys publica el que és anomenat el Pentateuc. En aquests moments té publicats uns 17 llibres de poemes. És una poesia del concret, i les relacions directes amb Czeslaw Milosz no són pas gratuïtes.
PETIT TRACTAT SOBRE LES ANALOGIESA Wilhelm DichterAl cotxe, davant de la sinagoga a Lesko
Tot esperant la senyora M. R.,
Observava una abella que des de dins
Intentava forçar la superfície corba del vidre,
Els seus esforços constituïen una simple
Paràbola de l'existència en general.
Vaig agafar un quadern, en què ara
Escric el succés, i vaig ajudar
L'insecte en direcció als arbres vinclats,
Creient, però no del tot, que algun dia
Algú actuaria igualment amb mi.

Paulo Teixeira

Potser encara no s’ha parat prou atenció a la poesia portuguesa, una de les més riques del panorama actual. Si mirem la nòmina d’autors traduïts (deixem de banda Pessoa) veurem que la selecció és molt minsa. Encara no hi ha una traducció dels poetes nascuts a finals de la dècada dels 40, entre els que hi ha figures cabdals com: Nuno Júdice, Vasco de Graça Moura o Luís Filipe de Castro Mendes. I és inútil de buscar poetes que han nascut més tard.

Un dels fenòmens, per la seva singularitat, és Paulo Teixera, un poeta nascut a Maputo (Moçambic) l’any 1961, i que actualment viu a Lisboa. La seva poesia, cerebral, de vegades hermètica (amb una sola excepció, el llibre Autobiografia Cautelar) planteja una profunda reflexió sobre la història, les seves repeticions. Una poesia de caràcter culturalista on les arrels de la cultura greco-llatina tenen una base important. Un exemple n’és l’ús de cites llatines en molts títols dels seus poemes. En aquests dos que presentem, el primer prové del poet…

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari.

Fa temps que no visc aquí
i com una illa muda de maons
cada día des de lluny passo
per aquests buits voltants
sense paviment, vidre, ni panys.
Els fanals són plens de foscor.
Les habitacions, de dies i son.
Assignat entre les veus dels objectes
és entre la veritat i la mentida,
com un reflex, com un alter ego,
com un cos descobert en un somni
o notícies que arriben tard,
esbaldit per diferents mars:
és per això que tinc por
de la seva forma, tamany, material.
Qui romangui en aquesta casa
¿heretarà un perillós destí
i guardarà una terra rebutjada
d'un vespre a un vespre foscant
per sobre del present i la buidor?

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936).
PONT
No creia
Estant a la riba d'aquell riu
Ample i impetuós
Que passaria aquest pont,
Trenat de canya fràgil i prima,
Lligat amb cordes.
Vaig passar lleuger com una papallona
I pesat com un elefant,
Vaig passar segur com un ballarí
I vacil·lant com un cec.
No creia que passaria aquest pont,
I quan sóc a l'altra riba
No crec que l'hagi passat.
Leopold Staff


Un dia la vida es troba
tot d'una amb un apunt de somrís
a l'altra banda del rierol
i et pregunta:
com t'ho has fet, per arribar allà?Lars Gustafsson

Viatge

Paolo Ruffilli (1949), demostra que la línia d'Ungaretti encara té camí per recórrer en la poesia italiana.

VIATGE
Així, al final,
em poso en camí,
malgrat
la tentació de romandre
en els llocs més propers
d'allò que conec.
Però, en compensació,
marxo tan sols
per tornar.
Ni tan sols jo sé
què és el que val
i em convenç,
sobre aquest pensament...
una intuïció certa
un sisè sentit
que m'empeny,
la consciència fulminant
d'una descoberta
paradoxal,
que necessita perdre's
per poder realment
retrobar-se.

Record

El dia s'ha entristit, la pluja marca el compàs
de les línies negres com en un pentagrama.
Un pentagrama buit de notes, no hi ha rodones,
ni blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses,
semifuses, bemolls, sostinguts. Tot suspès.

Només hi ha aquestes paraules en el dia, gris
com els coloms que ni s'acosten a la finestra.
No tenen restes de menjar enlloc, només aigua.
Les gotes que llisquen pel vidre. Creen
el nou llenguatge on és difícil trobar recer.

A tot dónes sentit. A tot. A les línies del pentagrama
del dia, enmig de raigs esporuguits. La il·luminació
fugaç. Un instant com una semicorxera perduda
en el vidre. Veus com baixen les gotes, lentes.
Lent és el record. El record de tu. Esvanint-se. Una semicorxera.

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.
GRAN CIUTATEm construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.
El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.
Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”
El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Parada del tramvia

Els seus ulls, blaus, brillants, no s’adeqüen
amb el cos, envellit i malgirbat.
La seva fragilitat quan espera
el tramvia recorda les revistes
de moda (tan sols és un fingiment).
Porta a la mà la bossa indispensable
per a velles botigues de productes
absents. I suporta amb resignació
les temperatures que el poc mercuri
(no en fa falta més) marca en el termòmetre.
El vestit, com si fos un diferent
patró, es prolonga en els guants i bufanda.
Tot és una harmonia de colors
grisos, com els núvols de la ciutat.
La neu, o la pluja, contribueixen
a mantenir el sentiment de nostàlgia.
Arriba el tramvia, l’aire del segle
dinou que encara és palpable. Hi puja.
La cara contra el vidre, inexpressiva.
I no sé on la transporta, potser al lloc
del no res, o del mai més, on no hi cap
ni una engruna de l’antiga esperança.

De Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) (2005)

El mar

Acabo de tornar de la infortunada aquests dies Grècia. Era al Dodecanès. Feia anys que no em trobava tan prop del mar. Cada dia, els gats, el mar, les fronteres, em feien recordar el poema XII de “Post Aetatem Nostram” de Joseph Brodsky. El transcric en la traducció castellana de Ricard San Vicente (Joseph Brodsky, No vendrà el diluvio tras nosotros. Antología poética 1960-1996, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2000). Com és que encara ningú no s’ha decidit a publicar Brodsky en català?
Al proponerse cruzar la frontera, el griego
consiguió un saco de gran tamaño, luego
en los alrededores del mercado cazó
hasta doce gatos (a cual más negro) y con
la maullante y alborotada carga
llegó de noche al bosque fronterizo.
La luna brillaba, como siempre
brilla en julio. Los perros guardianes
cubrían, cómo no, cualquier barranco
con su ladrar dolido: los gatos dejaron
de armar escándalo en el saco y casi se calmaron.
Y el griego pronunció en voz baja: “En esta hora,
Atenea, no me dejes. Ábreme camino”.
Y para su…

Ístria

Els territoris saben com adquirir els pòsits
de la identitat. Són pacients i esperen anys.
Com aquí a la península. En lloc de barreres
per delimitar-se, les capes se superposen.
Una petjada troba el seu model uns metres
més avall. Se’n pot fer una prospecció.
El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil
que no ens remet a cap origen (pobre
Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges
encastades. Hem de buscar un alfabet
per desxifrar-les, o ja fou inventat.
La terra desprèn una amargor de fel.
A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar.
Ni la salabror podrà vèncer el pòsit
que seguirà reposant a la península.

De Inventari de fronteres (2006)

Marzena Broda

Marzena Broda (1966) va debutar l’any 1990 amb el llibre La llum de l'espai, que va rebre grans elogis dels crítics. L'any 1995 publica el segon llibre de poemes. Després d'un silenci de quasi deu anys, va tornar a reaparèixer, però aquest cop com a narradora. Des d'aleshores ha publicat dues novel·les. Ja no ha escrit cap altre poemari.

L’EMBRIÓ DEL MÓNL’aire es redreça com un paper arrugat,aviat una llum, un pollet que dorm,cobert en l’apagat plomissol de la foscor,deixarà el niu, per ara dorm,
somniant borrosament en l’obscuritat com en un cadellamb el qual es divertirà – terriblement sol,abans de convertir-se en resplendor i flamejant la terras’apagui, per existir en nosaltres – terriblement sol.


Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times(abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda d…