Potser encara no s’ha parat prou atenció a la poesia portuguesa, una de les més riques del panorama actual. Si mirem la nòmina d’autors traduïts (deixem de banda Pessoa) veurem que la selecció és molt minsa. Encara no hi ha una traducció dels poetes nascuts a finals de la dècada dels 40, entre els que hi ha figures cabdals com: Nuno Júdice, Vasco de Graça Moura o Luís Filipe de Castro Mendes. I és inútil de buscar poetes que han nascut més tard.
Un dels fenòmens, per la seva singularitat, és Paulo Teixera, un poeta nascut a Maputo (Moçambic) l’any 1961, i que actualment viu a Lisboa. La seva poesia, cerebral, de vegades hermètica (amb una sola excepció, el llibre Autobiografia Cautelar) planteja una profunda reflexió sobre la història, les seves repeticions. Una poesia de caràcter culturalista on les arrels de la cultura greco-llatina tenen una base important. Un exemple n’és l’ús de cites llatines en molts títols dels seus poemes. En aquests dos que presentem, el primer prové del poeta llatí Venantius Fortunatus, bisbe de Poitiers. I el segon, d’Horaci.
FULGET CRUCIS MYSTERIUM
Aquestes són les cartes de casa. Lliures les veles
que van per sobre del gran escut de les aigües
per escriure les alegries del món indiferent.
Res no es perd de l’alegria gravada a les arrugues
d’un rostre desprevingut. La visió perfecta
d’un cos atent a la gosadia de les altes estrelles,
les breus complacències de l’amor i de la innocència:
espera el cos, exhaust, la creu que va pujant-li
(claus, espines) pels rius de la carn venal.
El text de la privació escriu, oh amor,
sota l’aire irrespirable, oh, cantor diligent:
escultures de lava humana com illes de fum
en la distància, sota tròpics de penúria i de sed.
Vés sobre les consonants obertes de l’oceà a inventar
de nou el riure fàcil, el bon presagi, el món blau.
De Conhecimento de Apocalipse (1988)
TEMPUS ABIRE TIBI EST
aquest noms, nus i exposats al mapa,
Viena i París, Praga i Magdeburg,
llocs de setge i d’extermini, defenestració
i saqueig, runes de temps en què Europa
era un territori delimitat per a l’exploració
i no una càndida extremitat d’Àsia,
citats en la lleialtat deguda a un membre de la família
definitivament apartat del nostre cercle de converses?
De O rapto de Europa (1993)
Comentaris
Já tinha lido!
tempus abire ei est...