Salta al contingut principal

Paulo Teixeira


Potser encara no s’ha parat prou atenció a la poesia portuguesa, una de les més riques del panorama actual. Si mirem la nòmina d’autors traduïts (deixem de banda Pessoa) veurem que la selecció és molt minsa. Encara no hi ha una traducció dels poetes nascuts a finals de la dècada dels 40, entre els que hi ha figures cabdals com: Nuno Júdice, Vasco de Graça Moura o Luís Filipe de Castro Mendes. I és inútil de buscar poetes que han nascut més tard.

Un dels fenòmens, per la seva singularitat, és Paulo Teixera, un poeta nascut a Maputo (Moçambic) l’any 1961, i que actualment viu a Lisboa. La seva poesia, cerebral, de vegades hermètica (amb una sola excepció, el llibre Autobiografia Cautelar) planteja una profunda reflexió sobre la història, les seves repeticions. Una poesia de caràcter culturalista on les arrels de la cultura greco-llatina tenen una base important. Un exemple n’és l’ús de cites llatines en molts títols dels seus poemes. En aquests dos que presentem, el primer prové del poeta llatí Venantius Fortunatus, bisbe de Poitiers. I el segon, d’Horaci.


FULGET CRUCIS MYSTERIUM

Aquestes són les cartes de casa. Lliures les veles
que van per sobre del gran escut de les aigües
per escriure les alegries del món indiferent.
Res no es perd de l’alegria gravada a les arrugues
d’un rostre desprevingut. La visió perfecta
d’un cos atent a la gosadia de les altes estrelles,
les breus complacències de l’amor i de la innocència:
espera el cos, exhaust, la creu que va pujant-li
(claus, espines) pels rius de la carn venal.


El text de la privació escriu, oh amor,
sota l’aire irrespirable, oh, cantor diligent:
escultures de lava humana com illes de fum
en la distància, sota tròpics de penúria i de sed.
Vés sobre les consonants obertes de l’oceà a inventar
de nou el riure fàcil, el bon presagi, el món blau.

De Conhecimento de Apocalipse (1988)


TEMPUS ABIRE TIBI EST

Doncs ¿quin sentit ens poden revelar
aquest noms, nus i exposats al mapa,
Viena i París, Praga i Magdeburg,
llocs de setge i d’extermini, defenestració
i saqueig, runes de temps en què Europa
era un territori delimitat per a l’exploració
i no una càndida extremitat d’Àsia,
citats en la lleialtat deguda a un membre de la família
definitivament apartat del nostre cercle de converses?

De O rapto de Europa (1993)

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Sim!
Já tinha lido!

tempus abire ei est...
16 d’octubre del 2007, a les 1:06
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

Cada cop menys temps

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.
4 comentaris
Més informació

1939. Conferència del professor Gadamer

Marek Wojdyło (1958) neix a Oświęcim. Ha publicat quatre llibres de poemes. 1939. CONFERÈNCIA DEL PROFESSOR GADAMER La conferència inaugural del professor Gadamer amb el títol de Hegel i l'esperit de la història té lloc una tarda de juliol. Baionetes solars ataquen les finestres gòtiques i es queda del tot aturada la pols acadèmica quan les esglésies de l'antiga Lipsk toquen puntualment les dotze. Els pulmons agafen aire cada cop amb més força, un pati uniformat ressona amb un nou llatí, al barri jueu domina la tranquil·litat, la sonora veu del conferenciant cita el jove Hegel: el sofriment no fou mai un acte de la innocència, tot sofriment és culpa. Callen les nacions pecadores de l'est d'Europa, cau la rígida sentència d'ençà un segle i mig, els habitants condemnats són com pomes caigudes i com blat espolsat, no esperen la resurrecció, la mà tallada i els estigmes cremats assenyalen el camí de l'expiació en aquest món. Sempre.
4 comentaris
Més informació

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...
4 comentaris
Més informació

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...
6 comentaris
Més informació

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

Literatura a internet

LITERATURA A INTERNET Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle. Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferi...
4 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació