Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2017

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

Dia clar finestres obertes

Anna Janko (1957) és poeta i narradora. Ha publicat 8 llibres de poemes, i cinc llibres de narrativa. Amb el darrer, Un petit extermini (2015), va aconseguir un ressò que li havia estat negat fins aleshores. Un any després publica el seu darrer llibre de poemes Amor, mort i altres models, al qual pertany el text traduït.

DIA CLAR FINESTRES OBERTES
Dia clar finestres obertes al jardí d’hivern un jardí en sarments platejats el pomer en una manta blanca el cel descurat amb els núvols al davant com una enorme enyorança a la taula un àlbum de fotografies fosques i espesses com el fum l’autocombustió del cor silenci somnis apagats finestrons oberts misteris tancats i forrellats el foc no crema la poma no pesa s’ha interromput la música i s’apaga un ritme buit i nu al final de l’avinguda no hi ha el final de l’avinguda

Estripar papers

Aquell maleït Gutenberg potser va llepar amb la seva llengua de coure tots els escriptors, de manera que «en premsa» es desempallegaven de l’ànima, perdien la seva cara, la seva personalitat, ja que el meu «jo» – per altra banda, el «jo» de cada escriptor – ja és només en els manuscrits. Potser per això jo sentia una por supersticiosa a estripar les cartes, els quaderns (fins i tot els escolars), els manuscrits, i per tant no estripo res: conservo totes i cada una de les cartes dels meus companys d’institut; em fa llàstima aquesta enorme pila, així que només estripo les meves cartes – amb dolor i només de tant en tant. 
                                                                                                           Vassili Rózanov