abcd xavier farré

  Potser és perquè els poemes tenen lloc a Itàlia, o potser per la construcció o per les imatges que aquest cicle de poemes de Michał Sobol em fa pensar en Joseph Brodsky. O més aviat, en el Brodsky que també conec a través de les versions poloneses, excel·lents. Han format aquest mosaic de diverses versions de què sorgeix la figura del gran poeta rus. Que és, de fet, molts poetes a la vegada. Estic delerós ja de poder passar per la llibreria a Barcelona, ara que en tindré ocasió perquè seré a la Setmana de la poesia de la ciutat, per poder comprar l'antologia que acaba de sortir en català. Finalment, tenim Brodsky al català, i això ja és una notícia per alegrar-nos. Entre aquest volum i el de Vasko Popa al castellà (un altre autor que també s'hauria d'haver traduït ja fa molt temps al català), crec que tindré una bona tornada amb llibres. Però torno a Sobol, en aquest poema, fins i tot la invocació final em porta a la ment la veu i el to del poeta rus.  ...

Van passant els dies. Un rere l’altre, amb un ritme constant. Només la foscor, cada dia més llarga, més present, va marcant el pas de les hores. I així, quasi tot un mes, i ni una entrada al blog. És el moment de recollir-se, de tancar-se perquè les obligacions acuiten. Però un autor com Vasko Popa sempre ens pot donar un moment de respir. VOL LLIURE Deixa’ns marxar volant del teu palau sense fonaments Us he forjat en les estrelles Sota l’arc del meu crani Envoleu-vos qui us ho prohibeix Deixa’ns marxar per morir Cada vol ens retorna al palau Aquí sol esperen ocells Talleu-vos les ales Perquè el vostre vol sigui lliure

Vasko Popa RECER DELS POETES                                                                                   En memòria de Verònica Porumbacu                                                                                                             Tolya Baconsky Milo Petroveanu                                                                                                              i Mihai Gafiţa  Uns quants poetes vells amics es van trobar per sopar en una casa de Bucarest Un terratrèmol va interrompre el sopar i va ensorrar la casa fins als fonaments Els equips de rescat els busquen en les desferres de ciment vidres trossos de carn draps Un jove soldat obre els braços blancs de guix fins als colzes Aquí no els trobarem pas són en els seus poemes

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes). VASKO POPA Aquesta llengua és transparent: hi resplendeix el cel, expressat, copsat en la paraula. El seu passat és misteriós. Els seus records, el cap d’un llumí que encén una mà invisible. Tot ja ha estat escrit. Les cobertes d’aquest llibre giren incessantment al voltant de l’eix del seu propi llom. Seria de doldre posar un dit a la paraula, interrompre la lectura, capgirar el curs del sol. En aquesta posta s’amaguen totes les albades que no es veuen quan l’ombra del silenci es projecta en el sol. Aquesta llengua es completa en si mateixa sense deixar cap altra petjada for...

Momčilo Nastasijević (1894-1938) va néixer a Gornji Milanovac. Poeta, prosista i assagista. Una de les individualitats més fortes de la literatura sèrbia del període d’entreguerres. La seva influència és visible en poetes com Vasko Popa o Oskar Davico. GRIS INSTANT I de sobte s’engrisà, com si s’hagués cremat, però tot viu. Amic meu en secret, escolta, el cor dolorós s’allunya de qualsevol por. I tu, que em segueixes i en el desconeixement passes per un camí estrany: Allí és gris, la grisor travessa l’ésser, grisos són els ulls del secret. I quan moren els arbres ni la tristesa  ni la reprensió, sols una fulla seca consola amb un estrany silenci el front de qui pateix.

Vasko Popa CENDRES Unes són nits altres estrelles Cada nit encén la seva estrella I balla una dansa negra al seu voltant Fins que l’estrella no cremi Després les nits es reparteixen Unes són estrelles I les altres romanen nits De nou cada nit encén la seva estrella I balla al seu voltant una dansa negra Fins que l’estrella no cremi La darrera nit serà estrella i nit Sola s’encendrà a si mateixa Sola ballarà al seu voltant una dansa negra

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

El poema de l'entrada anterior també l'hauria pogut traduir canviant passejada per tomb, molt més habitual en el llenguatge quotidià. Les interpretacions i els jocs es dispararien, tomb amb el cercle, el nostre darrer tomb en el vers final com si fos en una corba i després hi ha el canvi. (tot i que aquí es perd en certa manera part del significat de passejada, la resta del text ens ajuda a reconstruir-lo amb aquest sentit). S'entrellacen els nivells interpretatius per fer esclatar més i més significats. Algú pot veure aquí el paper que té el traductor en molts textos. Al cap i a la fi, tot acaba amb una manipulació (recordant els comentaris d'entrades anteriors sobre la traducció en aquest blog), una manipulació del llenguatge, del text, del context. EL TOMB CIRCULAR Tard després de mitjanit faig un tomb amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mat...

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada

Vasko Popa (1922-1991) poeta serbi d'origen romanès. Tal vegada, el poeta serbi més important del segle XX. La fama internacional li arribà gràcies a una antologia a l'anglès que prologà Ted Hughes. Presento el poema per dos motius, el primer, perquè em sembla un poema excel·lent; i el segon, perquè apareix un problema de traducció en els versos 2 i 3 de difícil solució. UN NÚMERO DESPISTAT Hi havia una vegada un número Pur i rodó com el sol Però que estava sol molt sol Va començar a calcular-se amb si mateix Es dividia multiplicava amb si mateix Es restava sumava amb si mateix I sempre es quedava sol Va deixar de calcular-se amb si mateix I es va tancar en la seva rodona I solar puresa A fora havien quedat les enceses restes dels seus càlculs Van començar a encalçar-se a través la foscor A dividir-se quan havien de multiplicar-se A restar-se quan havien de sumar-se Això és el que passa en la foscor I no hi ha ningú que pregunti Que aturi les rest...