Vés al contingut principal

Objecte III


 
Potser és perquè els poemes tenen lloc a Itàlia, o potser per la construcció o per les imatges que aquest cicle de poemes de Michał Sobol em fa pensar en Joseph Brodsky. O més aviat, en el Brodsky que també conec a través de les versions poloneses, excel·lents. Han format aquest mosaic de diverses versions de què sorgeix la figura del gran poeta rus. Que és, de fet, molts poetes a la vegada. Estic delerós ja de poder passar per la llibreria a Barcelona, ara que en tindré ocasió perquè seré a la Setmana de la poesia de la ciutat, per poder comprar l'antologia que acaba de sortir en català. Finalment, tenim Brodsky al català, i això ja és una notícia per alegrar-nos. Entre aquest volum i el de Vasko Popa al castellà (un altre autor que també s'hauria d'haver traduït ja fa molt temps al català), crec que tindré una bona tornada amb llibres.

Però torno a Sobol, en aquest poema, fins i tot la invocació final em porta a la ment la veu i el to del poeta rus. 


OBJECTE III

Un animal malalt no hauria d'estar fins als genolls en una aigua
tan bruta, encara que sigui un lleó. Sobretot quan als ulls lleganyosos
l'observa inflexible l'home mosca, tan reproduït els darrers
anys o tan sols multicopiat, però sempre amb uns cascos
a les orelles per a no sentir més eficaçment el rugit.
La seva crinera mig enfonsada s'enrogeix sobre la sorra lleonada
de la llacuna, perquè el miracle de la posta com un quec repeteix
el mateix ritual fixat de fa temps en les teles, amb la cua esclarissada
espanta insectes en algun lloc d'una badia palúdica amb les ruïnes
restaurades d'una fàbrica per comerciar amb cola. Marc,
si veiessis de què ets avui dia patró i com aquesta bellesa
inútil esdevé encara més bella, i el mal que fa tot això.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…