Ves al contingut principal

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta de la crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança de qualsevol cosa que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.
Tenim la situació de Sant Jordi de què parla Dolors Miquel, i que ha arribat a límits esperpèntics. La resta de l’any, el llibre acaba arraconat com un producte de tercera o quarta categoria del qual no cal ni parlar.
Tenim la situació dels premis. En les altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats, estan del tot desprestigiats. El que hi ha són les llistes obertes de 4, 5, 7 obres, ja publicades, per a un premi, i després la decisió final. Però en l’entremig hi ha una promoció d’aquestes obres (i no tan sols d’aquestes obres, sinó de la poesia en general, ja que es fan diversos recitals i trobades). Però nosaltres fins i tot obliguem autors de renom que es presentin a aquests premis tancats, a obra no publicada, i que el guanyin. Altrament, no publicarien el seu llibre. Això ho sap tothom, ho diu tothom amb la boca petita, però ningú no ho denuncia.
Crec que l’esclat de les minieditorials, com indica Dolors Miquel en el seu article, és un dels aspectes més positius que hem tingut els darrers anys. Les grans editorials no publiquen gairebé poesia, i si ho fan, entren en el bucle dels premis. I la creació d’unes tendències passa per aquestes editorials més petites. En algunes d’aquestes editorials, hi puc detectar un cert amiguisme (o un molt, depèn de com es miri), però on no existeix, això? La qüestió no és que sigui per coneixences, sinó el resultat final, la qualitat. I en la majoria dels casos, no es pot fer cap retret en aquesta direcció. Tampoc no crec que aquesta proliferació de les petites editorials sigui alarmant, més aviat respon tal vegada a unes necessitats. Ara bé, no sé fins a quin punt aquestes necessitats són reals. Com tots sabem, hi ha molta més gent que escriu poesia que no pas en llegeix, i això, a Catalunya, molt em temo que adopta dimensions, ara sí, alarmants.
La situació és realment complicada, és bo que s’enceti aquest debat. I que sigui des de postures estètiques diferents. I aquí entro en un altre punt que hauríem de començar a solucionar, també. És molt habitual entre els poetes catalans (molt més que en altres llocs, també, com a mínim aquesta és la sensació que jo en tinc) negar d’entrada les opcions estètiques que s’allunyen del que un fa. En aquest cas concret, Dolors Miquel i jo practiquem un tipus de poesia força diferent, la qual cosa, però, no és cap impediment perquè valori enormement el que ella escriu, i que en moltes ocasions em sigui molt més proper que no pas la producció d’altres autors amb els quals, d’entrada, podria tenir més afinitats estètiques. La negació de l’altre en la literatura catalana arriba a uns extrems que són molt difícils d’entendre.
El món de la literatura (de l’alta literatura, i ataqueu-me per ser un classista, però crec que les diferències existeixen) ha vist com els darrers anys li ha estat arrabassada tota una estructura de la qual depenia. El seu lloc, l’han ocupat productes subsidiaris, de baixa qualitat que empudeguen tot el mercat. És clar que no només a casa nostra, però per les dimensions i la repercussió que pot tenir en el català, la sensació que en podem tenir és molt més acusada. I, malauradament, les institucions també han entrat en el joc de promoure productes de qualitat ben dubtosa.
Estic del tot d’acord amb el que critica Dolors Miquel, però potser faria més incidència en un punt. Tot prové d’una mala gestió interna i no pas de fora, i aquí gestió no en el sentit d’institucions públiques sinó en el sentit que hi ha un complex teixit (editorials, públic, autors, premis, etc.) que arrossega de fa temps molts errors i que ens ha dut a aquest estat actual.
Tot seguit, reprodueixo la carta de Dolors Miquel que va aparèixer publicada al diari Ara.

Carta oberta a poetes, escriptors i gent de la cultura

DOLORS MIQUEL |

Ja fa molts dies que no puc deixar de pensar-hi: som una cultura i un poble en decadència, i no sé si aquesta idea que treballa el nostre esperit i la nostra forma ens és revelada per un pensament que lluita per sobreposar-se a tanta adversitat com la que estem vivint: l’opressió a què ens sotmet la cultura espanyola (en la seva majoria) i una onada de migracions multitudinàries tan impactant com devia ser la dels bàrbars al remot passat.

A aquests dos factors de força i inapel·lables s’hi suma la falsa modernitat d’una Barcelona feta aparador d’un disseny entès com a cosmètica ràpida i màquina registradora; sense oblidar la falsa metamorfosi d’uns barris que no tenien res de senyorials o gòtics i que s’han anat modificant fins a convertir-se en somnis d’una grandesa que mai va existir. Aquest lloc és la capital de la nostra cultura, la qui atreu el turisme de tot el món, la qui tira de tot l’entrellat català. La màscara que hem venut al món i que hem acabat creient la nostra cara.

No sóc política ni comentarista de programes multimèdia, ni tan sols sóc una destacada pensadora del panorama actual; sóc només una poeta. Com a tal parlaré de la crisi que visc, i de la sensació que tinc arreu i cada cop més exagerada de ser en una plataforma vella, oxidada, però que és maquillada de modernitat bàsicament per dos sectors: el dels patricis catalans i el de certs espanyols que viuen i crien a Catalunya. Aquesta falsa modernitat és un miratge malaltís del qual ens cal guillar, una inconsciència que ens pot dur al fons del pou.

El món de la poesia serveix d’exemple: malgrat l’allau d’actes públics, el cert és que molts companys meus (que vivien -en part- gràcies a aquests actes) han hagut de plegar veles davant la nul·la presència de diners. Els personatges de la cultura catalana més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris, sovint malgrat els aclamats escrits públics de denúncia. Els hem vist sortir somrients i confiats a les fotos de premsa. La vergonya pública no ha aconseguit avergonyir-los. Els privilegiats s’han tapat entre ells, com si no hagués passat res. Els qui són vora els influents són també els qui han aconseguit arribar a les molles que sempre cauen abundosament de tan gran taula. Si es vol guanyar diner, l’adulació -i no el geni, la saviesa o la genialitat- és la virtut triada i necessària. Els aduladors arriben, alguns sense cap motxilla personal, i grimpen de seguida que han sabut llagotejar correctament el personatge de torn. Vora aquest panorama tenim l’esforç personal de molts companys, amb gens o mínim pressupost, que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls. És un esforç sense gaire recompensa monetària, tal com jo el veig, molt lloable i titànic el que fan, especialment, alguns.

Patim, també, un descens de prestigi cultural, no només a causa dels dirigents: els mitjans de comunicació hi ajuden. Qualsevol que obri diaris, o que s’aboqui a d’altres mitjans, veurà que poesia i literatura no hi tenen espai. Tot queda reduït a una mínima expressió, i si el mitjà és bilingüe, queda reduït a un quart de la mínima expressió (essent generosos). Aquests mateixos mitjans que no cuiden per a res la cultura no dubten a fer grans desplegaments quan es tracta d’un premi o del dia de Sant Jordi, segurament empesos pel mercantilisme editorial. Però obliden el que és important, el dia a dia. No existeix dia a dia per a la cultura. Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’exageració i l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer. Aquesta adulació eterna acaba amb tot sentit crític, i sí que seré jo aquí qui recordarà que el que fa gran una cultura, com digué Wilde, són les lectures que en poden fer els crítics. De fet, qualsevol llibre que avui és considerat clàssic ho és perquè al seu voltant hi ha un munt de lectures que l’han fet esdevenir gran. No d’adulacions, sinó de lectures. Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar. Sense crítica, sense criteri, la literatura s’enfonsa, perquè aquest “tot s’hi val” és el desert per a l’art.

Parlem també de la desfeta editorial catalana. Tot i que vivim en el nou món d’internet (popularització immediata de productes literaris de baixa estofa, venuts entre amics i seguidors), existeixen, en totes les literatures, editorials de prestigi. I vora d’elles, editorials joves que marcaran els nous camins. Aquí això ha desaparegut. Per contra, existeix una proliferació alarmant de minieditorials, mentre que les dues grans editorials catalanes han anat a parar a mans de la més prestigiosa editorial espanyola. Han deixat de ser actives i han passat a ocupar un lloc de prestigiosa immobilitat. Ja res sobresurt en l’horitzó literari. Tot és petit i baix. No sé si recordeu els casos de les caixes catalanes, que al començament de la crisi bancària van ser xuclades (enmig d’un anonimat sense soroll molt còmode per a tots) per bancs i caixes espanyols. De manera que el capital ens va fugir de les mans i ni ens en vam adonar. Aquesta immobilització estranya de les grans editorials catalanes és un altre element d’aquest quedar-nos sense eines com a país, ara que suposadament estem buscant estructures d’estat.

Sí, amics, no és gaire agradable de llegir tot això. Però encara voldria afegir un últim apunt a aquests pensaments d’una poeta que no viu ni al centre de la cultura catalana. Em refereixo a certa literatura espanyola que es fa a Barcelona, com si ja no existís Catalunya i fos Espanya. Espanya mai ens ha valorat literàriament, però és que la literatura espanyola jove que es fa ara mateix a Barcelona i que té un prestigi enorme, que traspassa fronteres, tampoc ens valora. Segueixo molt de prop alguns d’aquests poetes espanyols, i veig com lloen poetes d’arreu del món, però cap d’aquí. Em sembla una jove actitud menyspreadora i colonitzadora, la seva.

Repeteixo que tot això no ho escric per alarmar. Crec fortament en la meva cultura i en molts dels companys del meu temps. El moment és dur, però no podem culpar només els altres. Som nosaltres qui ens hem de fer valdre, qui no hem de permetre que els diners en cultura vagin a parar només a unes poques butxaques, els qui hem d’exigir que se’n vagin els aduladors i tornin els crítics, la gent amb idees. Som nosaltres els qui, mentre existim, hem de fer digna la nostra existència.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any.
MANERES D’ENVIAR CARTES
el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…