Passa al contingut principal

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta de la crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança de qualsevol cosa que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.
Tenim la situació de Sant Jordi de què parla Dolors Miquel, i que ha arribat a límits esperpèntics. La resta de l’any, el llibre acaba arraconat com un producte de tercera o quarta categoria del qual no cal ni parlar.
Tenim la situació dels premis. En les altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats, estan del tot desprestigiats. El que hi ha són les llistes obertes de 4, 5, 7 obres, ja publicades, per a un premi, i després la decisió final. Però en l’entremig hi ha una promoció d’aquestes obres (i no tan sols d’aquestes obres, sinó de la poesia en general, ja que es fan diversos recitals i trobades). Però nosaltres fins i tot obliguem autors de renom que es presentin a aquests premis tancats, a obra no publicada, i que el guanyin. Altrament, no publicarien el seu llibre. Això ho sap tothom, ho diu tothom amb la boca petita, però ningú no ho denuncia.
Crec que l’esclat de les minieditorials, com indica Dolors Miquel en el seu article, és un dels aspectes més positius que hem tingut els darrers anys. Les grans editorials no publiquen gairebé poesia, i si ho fan, entren en el bucle dels premis. I la creació d’unes tendències passa per aquestes editorials més petites. En algunes d’aquestes editorials, hi puc detectar un cert amiguisme (o un molt, depèn de com es miri), però on no existeix, això? La qüestió no és que sigui per coneixences, sinó el resultat final, la qualitat. I en la majoria dels casos, no es pot fer cap retret en aquesta direcció. Tampoc no crec que aquesta proliferació de les petites editorials sigui alarmant, més aviat respon tal vegada a unes necessitats. Ara bé, no sé fins a quin punt aquestes necessitats són reals. Com tots sabem, hi ha molta més gent que escriu poesia que no pas en llegeix, i això, a Catalunya, molt em temo que adopta dimensions, ara sí, alarmants.
La situació és realment complicada, és bo que s’enceti aquest debat. I que sigui des de postures estètiques diferents. I aquí entro en un altre punt que hauríem de començar a solucionar, també. És molt habitual entre els poetes catalans (molt més que en altres llocs, també, com a mínim aquesta és la sensació que jo en tinc) negar d’entrada les opcions estètiques que s’allunyen del que un fa. En aquest cas concret, Dolors Miquel i jo practiquem un tipus de poesia força diferent, la qual cosa, però, no és cap impediment perquè valori enormement el que ella escriu, i que en moltes ocasions em sigui molt més proper que no pas la producció d’altres autors amb els quals, d’entrada, podria tenir més afinitats estètiques. La negació de l’altre en la literatura catalana arriba a uns extrems que són molt difícils d’entendre.
El món de la literatura (de l’alta literatura, i ataqueu-me per ser un classista, però crec que les diferències existeixen) ha vist com els darrers anys li ha estat arrabassada tota una estructura de la qual depenia. El seu lloc, l’han ocupat productes subsidiaris, de baixa qualitat que empudeguen tot el mercat. És clar que no només a casa nostra, però per les dimensions i la repercussió que pot tenir en el català, la sensació que en podem tenir és molt més acusada. I, malauradament, les institucions també han entrat en el joc de promoure productes de qualitat ben dubtosa.
Estic del tot d’acord amb el que critica Dolors Miquel, però potser faria més incidència en un punt. Tot prové d’una mala gestió interna i no pas de fora, i aquí gestió no en el sentit d’institucions públiques sinó en el sentit que hi ha un complex teixit (editorials, públic, autors, premis, etc.) que arrossega de fa temps molts errors i que ens ha dut a aquest estat actual.
Tot seguit, reprodueixo la carta de Dolors Miquel que va aparèixer publicada al diari Ara.

Carta oberta a poetes, escriptors i gent de la cultura

DOLORS MIQUEL |

Ja fa molts dies que no puc deixar de pensar-hi: som una cultura i un poble en decadència, i no sé si aquesta idea que treballa el nostre esperit i la nostra forma ens és revelada per un pensament que lluita per sobreposar-se a tanta adversitat com la que estem vivint: l’opressió a què ens sotmet la cultura espanyola (en la seva majoria) i una onada de migracions multitudinàries tan impactant com devia ser la dels bàrbars al remot passat.

A aquests dos factors de força i inapel·lables s’hi suma la falsa modernitat d’una Barcelona feta aparador d’un disseny entès com a cosmètica ràpida i màquina registradora; sense oblidar la falsa metamorfosi d’uns barris que no tenien res de senyorials o gòtics i que s’han anat modificant fins a convertir-se en somnis d’una grandesa que mai va existir. Aquest lloc és la capital de la nostra cultura, la qui atreu el turisme de tot el món, la qui tira de tot l’entrellat català. La màscara que hem venut al món i que hem acabat creient la nostra cara.

No sóc política ni comentarista de programes multimèdia, ni tan sols sóc una destacada pensadora del panorama actual; sóc només una poeta. Com a tal parlaré de la crisi que visc, i de la sensació que tinc arreu i cada cop més exagerada de ser en una plataforma vella, oxidada, però que és maquillada de modernitat bàsicament per dos sectors: el dels patricis catalans i el de certs espanyols que viuen i crien a Catalunya. Aquesta falsa modernitat és un miratge malaltís del qual ens cal guillar, una inconsciència que ens pot dur al fons del pou.

El món de la poesia serveix d’exemple: malgrat l’allau d’actes públics, el cert és que molts companys meus (que vivien -en part- gràcies a aquests actes) han hagut de plegar veles davant la nul·la presència de diners. Els personatges de la cultura catalana més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris, sovint malgrat els aclamats escrits públics de denúncia. Els hem vist sortir somrients i confiats a les fotos de premsa. La vergonya pública no ha aconseguit avergonyir-los. Els privilegiats s’han tapat entre ells, com si no hagués passat res. Els qui són vora els influents són també els qui han aconseguit arribar a les molles que sempre cauen abundosament de tan gran taula. Si es vol guanyar diner, l’adulació -i no el geni, la saviesa o la genialitat- és la virtut triada i necessària. Els aduladors arriben, alguns sense cap motxilla personal, i grimpen de seguida que han sabut llagotejar correctament el personatge de torn. Vora aquest panorama tenim l’esforç personal de molts companys, amb gens o mínim pressupost, que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls. És un esforç sense gaire recompensa monetària, tal com jo el veig, molt lloable i titànic el que fan, especialment, alguns.

Patim, també, un descens de prestigi cultural, no només a causa dels dirigents: els mitjans de comunicació hi ajuden. Qualsevol que obri diaris, o que s’aboqui a d’altres mitjans, veurà que poesia i literatura no hi tenen espai. Tot queda reduït a una mínima expressió, i si el mitjà és bilingüe, queda reduït a un quart de la mínima expressió (essent generosos). Aquests mateixos mitjans que no cuiden per a res la cultura no dubten a fer grans desplegaments quan es tracta d’un premi o del dia de Sant Jordi, segurament empesos pel mercantilisme editorial. Però obliden el que és important, el dia a dia. No existeix dia a dia per a la cultura. Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’exageració i l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer. Aquesta adulació eterna acaba amb tot sentit crític, i sí que seré jo aquí qui recordarà que el que fa gran una cultura, com digué Wilde, són les lectures que en poden fer els crítics. De fet, qualsevol llibre que avui és considerat clàssic ho és perquè al seu voltant hi ha un munt de lectures que l’han fet esdevenir gran. No d’adulacions, sinó de lectures. Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar. Sense crítica, sense criteri, la literatura s’enfonsa, perquè aquest “tot s’hi val” és el desert per a l’art.

Parlem també de la desfeta editorial catalana. Tot i que vivim en el nou món d’internet (popularització immediata de productes literaris de baixa estofa, venuts entre amics i seguidors), existeixen, en totes les literatures, editorials de prestigi. I vora d’elles, editorials joves que marcaran els nous camins. Aquí això ha desaparegut. Per contra, existeix una proliferació alarmant de minieditorials, mentre que les dues grans editorials catalanes han anat a parar a mans de la més prestigiosa editorial espanyola. Han deixat de ser actives i han passat a ocupar un lloc de prestigiosa immobilitat. Ja res sobresurt en l’horitzó literari. Tot és petit i baix. No sé si recordeu els casos de les caixes catalanes, que al començament de la crisi bancària van ser xuclades (enmig d’un anonimat sense soroll molt còmode per a tots) per bancs i caixes espanyols. De manera que el capital ens va fugir de les mans i ni ens en vam adonar. Aquesta immobilització estranya de les grans editorials catalanes és un altre element d’aquest quedar-nos sense eines com a país, ara que suposadament estem buscant estructures d’estat.

Sí, amics, no és gaire agradable de llegir tot això. Però encara voldria afegir un últim apunt a aquests pensaments d’una poeta que no viu ni al centre de la cultura catalana. Em refereixo a certa literatura espanyola que es fa a Barcelona, com si ja no existís Catalunya i fos Espanya. Espanya mai ens ha valorat literàriament, però és que la literatura espanyola jove que es fa ara mateix a Barcelona i que té un prestigi enorme, que traspassa fronteres, tampoc ens valora. Segueixo molt de prop alguns d’aquests poetes espanyols, i veig com lloen poetes d’arreu del món, però cap d’aquí. Em sembla una jove actitud menyspreadora i colonitzadora, la seva.

Repeteixo que tot això no ho escric per alarmar. Crec fortament en la meva cultura i en molts dels companys del meu temps. El moment és dur, però no podem culpar només els altres. Som nosaltres qui ens hem de fer valdre, qui no hem de permetre que els diners en cultura vagin a parar només a unes poques butxaques, els qui hem d’exigir que se’n vagin els aduladors i tornin els crítics, la gent amb idees. Som nosaltres els qui, mentre existim, hem de fer digna la nostra existència.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki


UNA ALENADA BREU

És força inesperat – quan em parles
per telèfon i a l'instant em ve la teva olor.
Però tu seus al tren, lluny d'aquí.
                                           A cada instant
el tren es mou per les vies, del punt A al punt B.
I sonaria bonic que digués que a cada instant
sento la teva olor més forta per telèfon.
                                          Però això dura
tan sols un instant. Com un ruixat.

La fi del món, 9

Anne Talvaz neix el 1963 a Brussel·les, i després es traslladà a París. Treballa com a traductora (ha traduït poesia anglosaxona, per exemple, 4 volums de John Ashbery, Simon Armitage, etc. , i també poesia llatinoamericana). Ha publicat dos llibres de poemes.


LA FI DEL MÓN, 9

Un curiós sentiment d'infinitud,
però és aquí on ha d'acabar,
dempeus en aquesta església
on no fa pas fred;

la cerimònia estava prevista
feia molt temps. És millor deixar-se fer.
Ells - és a dir, els altres - saben.
Mirar cap al costat o enrere

és una temptació, però no serveix de res.
Aquí només hi ha personatges,
els fantasmes que segueixen

el curs dels esdeveniments:
avancen a passes calculades. La repetició
ha començat. Ben aviat serà el nostre torn.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem.


ERRATA (GHOST VERSION)
Em giro i dibuixo un tros de la teva espatlla Hi posa «…

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki


DE CAMÍ A DELFT

Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre
tot esdevé una obra del moment: daurades
gotes de pluja sense assecar-se brillen
en un sol tímid una noia llegeix una carta
les dones escombren el carrer una puntaire concentrada
com un cirurgià inclina el cap amb compte.

Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot
carrega les seves teulades descansa com cansats
animals la gent viu tranquil·la inconscient
les barques salpen toquen les campanes quan cal
fins i tot el crim madura en algun lloc en algun
carreró.

I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes
la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable
la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix
un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera
una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat
per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans
s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa
encara lluita encara resplendeix. Estic immòbil els meus
ul…

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espè…

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …

El nou món

EL NOU MÓN
L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.

    Cambridge, Massachusetts, 1982-1985