Ves al contingut principal

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta de la crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança de qualsevol cosa que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.
Tenim la situació de Sant Jordi de què parla Dolors Miquel, i que ha arribat a límits esperpèntics. La resta de l’any, el llibre acaba arraconat com un producte de tercera o quarta categoria del qual no cal ni parlar.
Tenim la situació dels premis. En les altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats, estan del tot desprestigiats. El que hi ha són les llistes obertes de 4, 5, 7 obres, ja publicades, per a un premi, i després la decisió final. Però en l’entremig hi ha una promoció d’aquestes obres (i no tan sols d’aquestes obres, sinó de la poesia en general, ja que es fan diversos recitals i trobades). Però nosaltres fins i tot obliguem autors de renom que es presentin a aquests premis tancats, a obra no publicada, i que el guanyin. Altrament, no publicarien el seu llibre. Això ho sap tothom, ho diu tothom amb la boca petita, però ningú no ho denuncia.
Crec que l’esclat de les minieditorials, com indica Dolors Miquel en el seu article, és un dels aspectes més positius que hem tingut els darrers anys. Les grans editorials no publiquen gairebé poesia, i si ho fan, entren en el bucle dels premis. I la creació d’unes tendències passa per aquestes editorials més petites. En algunes d’aquestes editorials, hi puc detectar un cert amiguisme (o un molt, depèn de com es miri), però on no existeix, això? La qüestió no és que sigui per coneixences, sinó el resultat final, la qualitat. I en la majoria dels casos, no es pot fer cap retret en aquesta direcció. Tampoc no crec que aquesta proliferació de les petites editorials sigui alarmant, més aviat respon tal vegada a unes necessitats. Ara bé, no sé fins a quin punt aquestes necessitats són reals. Com tots sabem, hi ha molta més gent que escriu poesia que no pas en llegeix, i això, a Catalunya, molt em temo que adopta dimensions, ara sí, alarmants.
La situació és realment complicada, és bo que s’enceti aquest debat. I que sigui des de postures estètiques diferents. I aquí entro en un altre punt que hauríem de començar a solucionar, també. És molt habitual entre els poetes catalans (molt més que en altres llocs, també, com a mínim aquesta és la sensació que jo en tinc) negar d’entrada les opcions estètiques que s’allunyen del que un fa. En aquest cas concret, Dolors Miquel i jo practiquem un tipus de poesia força diferent, la qual cosa, però, no és cap impediment perquè valori enormement el que ella escriu, i que en moltes ocasions em sigui molt més proper que no pas la producció d’altres autors amb els quals, d’entrada, podria tenir més afinitats estètiques. La negació de l’altre en la literatura catalana arriba a uns extrems que són molt difícils d’entendre.
El món de la literatura (de l’alta literatura, i ataqueu-me per ser un classista, però crec que les diferències existeixen) ha vist com els darrers anys li ha estat arrabassada tota una estructura de la qual depenia. El seu lloc, l’han ocupat productes subsidiaris, de baixa qualitat que empudeguen tot el mercat. És clar que no només a casa nostra, però per les dimensions i la repercussió que pot tenir en el català, la sensació que en podem tenir és molt més acusada. I, malauradament, les institucions també han entrat en el joc de promoure productes de qualitat ben dubtosa.
Estic del tot d’acord amb el que critica Dolors Miquel, però potser faria més incidència en un punt. Tot prové d’una mala gestió interna i no pas de fora, i aquí gestió no en el sentit d’institucions públiques sinó en el sentit que hi ha un complex teixit (editorials, públic, autors, premis, etc.) que arrossega de fa temps molts errors i que ens ha dut a aquest estat actual.
Tot seguit, reprodueixo la carta de Dolors Miquel que va aparèixer publicada al diari Ara.

Carta oberta a poetes, escriptors i gent de la cultura

DOLORS MIQUEL |

Ja fa molts dies que no puc deixar de pensar-hi: som una cultura i un poble en decadència, i no sé si aquesta idea que treballa el nostre esperit i la nostra forma ens és revelada per un pensament que lluita per sobreposar-se a tanta adversitat com la que estem vivint: l’opressió a què ens sotmet la cultura espanyola (en la seva majoria) i una onada de migracions multitudinàries tan impactant com devia ser la dels bàrbars al remot passat.

A aquests dos factors de força i inapel·lables s’hi suma la falsa modernitat d’una Barcelona feta aparador d’un disseny entès com a cosmètica ràpida i màquina registradora; sense oblidar la falsa metamorfosi d’uns barris que no tenien res de senyorials o gòtics i que s’han anat modificant fins a convertir-se en somnis d’una grandesa que mai va existir. Aquest lloc és la capital de la nostra cultura, la qui atreu el turisme de tot el món, la qui tira de tot l’entrellat català. La màscara que hem venut al món i que hem acabat creient la nostra cara.

No sóc política ni comentarista de programes multimèdia, ni tan sols sóc una destacada pensadora del panorama actual; sóc només una poeta. Com a tal parlaré de la crisi que visc, i de la sensació que tinc arreu i cada cop més exagerada de ser en una plataforma vella, oxidada, però que és maquillada de modernitat bàsicament per dos sectors: el dels patricis catalans i el de certs espanyols que viuen i crien a Catalunya. Aquesta falsa modernitat és un miratge malaltís del qual ens cal guillar, una inconsciència que ens pot dur al fons del pou.

El món de la poesia serveix d’exemple: malgrat l’allau d’actes públics, el cert és que molts companys meus (que vivien -en part- gràcies a aquests actes) han hagut de plegar veles davant la nul·la presència de diners. Els personatges de la cultura catalana més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris, sovint malgrat els aclamats escrits públics de denúncia. Els hem vist sortir somrients i confiats a les fotos de premsa. La vergonya pública no ha aconseguit avergonyir-los. Els privilegiats s’han tapat entre ells, com si no hagués passat res. Els qui són vora els influents són també els qui han aconseguit arribar a les molles que sempre cauen abundosament de tan gran taula. Si es vol guanyar diner, l’adulació -i no el geni, la saviesa o la genialitat- és la virtut triada i necessària. Els aduladors arriben, alguns sense cap motxilla personal, i grimpen de seguida que han sabut llagotejar correctament el personatge de torn. Vora aquest panorama tenim l’esforç personal de molts companys, amb gens o mínim pressupost, que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls. És un esforç sense gaire recompensa monetària, tal com jo el veig, molt lloable i titànic el que fan, especialment, alguns.

Patim, també, un descens de prestigi cultural, no només a causa dels dirigents: els mitjans de comunicació hi ajuden. Qualsevol que obri diaris, o que s’aboqui a d’altres mitjans, veurà que poesia i literatura no hi tenen espai. Tot queda reduït a una mínima expressió, i si el mitjà és bilingüe, queda reduït a un quart de la mínima expressió (essent generosos). Aquests mateixos mitjans que no cuiden per a res la cultura no dubten a fer grans desplegaments quan es tracta d’un premi o del dia de Sant Jordi, segurament empesos pel mercantilisme editorial. Però obliden el que és important, el dia a dia. No existeix dia a dia per a la cultura. Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’exageració i l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer. Aquesta adulació eterna acaba amb tot sentit crític, i sí que seré jo aquí qui recordarà que el que fa gran una cultura, com digué Wilde, són les lectures que en poden fer els crítics. De fet, qualsevol llibre que avui és considerat clàssic ho és perquè al seu voltant hi ha un munt de lectures que l’han fet esdevenir gran. No d’adulacions, sinó de lectures. Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar. Sense crítica, sense criteri, la literatura s’enfonsa, perquè aquest “tot s’hi val” és el desert per a l’art.

Parlem també de la desfeta editorial catalana. Tot i que vivim en el nou món d’internet (popularització immediata de productes literaris de baixa estofa, venuts entre amics i seguidors), existeixen, en totes les literatures, editorials de prestigi. I vora d’elles, editorials joves que marcaran els nous camins. Aquí això ha desaparegut. Per contra, existeix una proliferació alarmant de minieditorials, mentre que les dues grans editorials catalanes han anat a parar a mans de la més prestigiosa editorial espanyola. Han deixat de ser actives i han passat a ocupar un lloc de prestigiosa immobilitat. Ja res sobresurt en l’horitzó literari. Tot és petit i baix. No sé si recordeu els casos de les caixes catalanes, que al començament de la crisi bancària van ser xuclades (enmig d’un anonimat sense soroll molt còmode per a tots) per bancs i caixes espanyols. De manera que el capital ens va fugir de les mans i ni ens en vam adonar. Aquesta immobilització estranya de les grans editorials catalanes és un altre element d’aquest quedar-nos sense eines com a país, ara que suposadament estem buscant estructures d’estat.

Sí, amics, no és gaire agradable de llegir tot això. Però encara voldria afegir un últim apunt a aquests pensaments d’una poeta que no viu ni al centre de la cultura catalana. Em refereixo a certa literatura espanyola que es fa a Barcelona, com si ja no existís Catalunya i fos Espanya. Espanya mai ens ha valorat literàriament, però és que la literatura espanyola jove que es fa ara mateix a Barcelona i que té un prestigi enorme, que traspassa fronteres, tampoc ens valora. Segueixo molt de prop alguns d’aquests poetes espanyols, i veig com lloen poetes d’arreu del món, però cap d’aquí. Em sembla una jove actitud menyspreadora i colonitzadora, la seva.

Repeteixo que tot això no ho escric per alarmar. Crec fortament en la meva cultura i en molts dels companys del meu temps. El moment és dur, però no podem culpar només els altres. Som nosaltres qui ens hem de fer valdre, qui no hem de permetre que els diners en cultura vagin a parar només a unes poques butxaques, els qui hem d’exigir que se’n vagin els aduladors i tornin els crítics, la gent amb idees. Som nosaltres els qui, mentre existim, hem de fer digna la nostra existència.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.