Passa al contingut principal

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta de la crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança de qualsevol cosa que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.
Tenim la situació de Sant Jordi de què parla Dolors Miquel, i que ha arribat a límits esperpèntics. La resta de l’any, el llibre acaba arraconat com un producte de tercera o quarta categoria del qual no cal ni parlar.
Tenim la situació dels premis. En les altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats, estan del tot desprestigiats. El que hi ha són les llistes obertes de 4, 5, 7 obres, ja publicades, per a un premi, i després la decisió final. Però en l’entremig hi ha una promoció d’aquestes obres (i no tan sols d’aquestes obres, sinó de la poesia en general, ja que es fan diversos recitals i trobades). Però nosaltres fins i tot obliguem autors de renom que es presentin a aquests premis tancats, a obra no publicada, i que el guanyin. Altrament, no publicarien el seu llibre. Això ho sap tothom, ho diu tothom amb la boca petita, però ningú no ho denuncia.
Crec que l’esclat de les minieditorials, com indica Dolors Miquel en el seu article, és un dels aspectes més positius que hem tingut els darrers anys. Les grans editorials no publiquen gairebé poesia, i si ho fan, entren en el bucle dels premis. I la creació d’unes tendències passa per aquestes editorials més petites. En algunes d’aquestes editorials, hi puc detectar un cert amiguisme (o un molt, depèn de com es miri), però on no existeix, això? La qüestió no és que sigui per coneixences, sinó el resultat final, la qualitat. I en la majoria dels casos, no es pot fer cap retret en aquesta direcció. Tampoc no crec que aquesta proliferació de les petites editorials sigui alarmant, més aviat respon tal vegada a unes necessitats. Ara bé, no sé fins a quin punt aquestes necessitats són reals. Com tots sabem, hi ha molta més gent que escriu poesia que no pas en llegeix, i això, a Catalunya, molt em temo que adopta dimensions, ara sí, alarmants.
La situació és realment complicada, és bo que s’enceti aquest debat. I que sigui des de postures estètiques diferents. I aquí entro en un altre punt que hauríem de començar a solucionar, també. És molt habitual entre els poetes catalans (molt més que en altres llocs, també, com a mínim aquesta és la sensació que jo en tinc) negar d’entrada les opcions estètiques que s’allunyen del que un fa. En aquest cas concret, Dolors Miquel i jo practiquem un tipus de poesia força diferent, la qual cosa, però, no és cap impediment perquè valori enormement el que ella escriu, i que en moltes ocasions em sigui molt més proper que no pas la producció d’altres autors amb els quals, d’entrada, podria tenir més afinitats estètiques. La negació de l’altre en la literatura catalana arriba a uns extrems que són molt difícils d’entendre.
El món de la literatura (de l’alta literatura, i ataqueu-me per ser un classista, però crec que les diferències existeixen) ha vist com els darrers anys li ha estat arrabassada tota una estructura de la qual depenia. El seu lloc, l’han ocupat productes subsidiaris, de baixa qualitat que empudeguen tot el mercat. És clar que no només a casa nostra, però per les dimensions i la repercussió que pot tenir en el català, la sensació que en podem tenir és molt més acusada. I, malauradament, les institucions també han entrat en el joc de promoure productes de qualitat ben dubtosa.
Estic del tot d’acord amb el que critica Dolors Miquel, però potser faria més incidència en un punt. Tot prové d’una mala gestió interna i no pas de fora, i aquí gestió no en el sentit d’institucions públiques sinó en el sentit que hi ha un complex teixit (editorials, públic, autors, premis, etc.) que arrossega de fa temps molts errors i que ens ha dut a aquest estat actual.
Tot seguit, reprodueixo la carta de Dolors Miquel que va aparèixer publicada al diari Ara.

Carta oberta a poetes, escriptors i gent de la cultura

DOLORS MIQUEL |

Ja fa molts dies que no puc deixar de pensar-hi: som una cultura i un poble en decadència, i no sé si aquesta idea que treballa el nostre esperit i la nostra forma ens és revelada per un pensament que lluita per sobreposar-se a tanta adversitat com la que estem vivint: l’opressió a què ens sotmet la cultura espanyola (en la seva majoria) i una onada de migracions multitudinàries tan impactant com devia ser la dels bàrbars al remot passat.

A aquests dos factors de força i inapel·lables s’hi suma la falsa modernitat d’una Barcelona feta aparador d’un disseny entès com a cosmètica ràpida i màquina registradora; sense oblidar la falsa metamorfosi d’uns barris que no tenien res de senyorials o gòtics i que s’han anat modificant fins a convertir-se en somnis d’una grandesa que mai va existir. Aquest lloc és la capital de la nostra cultura, la qui atreu el turisme de tot el món, la qui tira de tot l’entrellat català. La màscara que hem venut al món i que hem acabat creient la nostra cara.

No sóc política ni comentarista de programes multimèdia, ni tan sols sóc una destacada pensadora del panorama actual; sóc només una poeta. Com a tal parlaré de la crisi que visc, i de la sensació que tinc arreu i cada cop més exagerada de ser en una plataforma vella, oxidada, però que és maquillada de modernitat bàsicament per dos sectors: el dels patricis catalans i el de certs espanyols que viuen i crien a Catalunya. Aquesta falsa modernitat és un miratge malaltís del qual ens cal guillar, una inconsciència que ens pot dur al fons del pou.

El món de la poesia serveix d’exemple: malgrat l’allau d’actes públics, el cert és que molts companys meus (que vivien -en part- gràcies a aquests actes) han hagut de plegar veles davant la nul·la presència de diners. Els personatges de la cultura catalana més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris, sovint malgrat els aclamats escrits públics de denúncia. Els hem vist sortir somrients i confiats a les fotos de premsa. La vergonya pública no ha aconseguit avergonyir-los. Els privilegiats s’han tapat entre ells, com si no hagués passat res. Els qui són vora els influents són també els qui han aconseguit arribar a les molles que sempre cauen abundosament de tan gran taula. Si es vol guanyar diner, l’adulació -i no el geni, la saviesa o la genialitat- és la virtut triada i necessària. Els aduladors arriben, alguns sense cap motxilla personal, i grimpen de seguida que han sabut llagotejar correctament el personatge de torn. Vora aquest panorama tenim l’esforç personal de molts companys, amb gens o mínim pressupost, que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls. És un esforç sense gaire recompensa monetària, tal com jo el veig, molt lloable i titànic el que fan, especialment, alguns.

Patim, també, un descens de prestigi cultural, no només a causa dels dirigents: els mitjans de comunicació hi ajuden. Qualsevol que obri diaris, o que s’aboqui a d’altres mitjans, veurà que poesia i literatura no hi tenen espai. Tot queda reduït a una mínima expressió, i si el mitjà és bilingüe, queda reduït a un quart de la mínima expressió (essent generosos). Aquests mateixos mitjans que no cuiden per a res la cultura no dubten a fer grans desplegaments quan es tracta d’un premi o del dia de Sant Jordi, segurament empesos pel mercantilisme editorial. Però obliden el que és important, el dia a dia. No existeix dia a dia per a la cultura. Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’exageració i l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer. Aquesta adulació eterna acaba amb tot sentit crític, i sí que seré jo aquí qui recordarà que el que fa gran una cultura, com digué Wilde, són les lectures que en poden fer els crítics. De fet, qualsevol llibre que avui és considerat clàssic ho és perquè al seu voltant hi ha un munt de lectures que l’han fet esdevenir gran. No d’adulacions, sinó de lectures. Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar. Sense crítica, sense criteri, la literatura s’enfonsa, perquè aquest “tot s’hi val” és el desert per a l’art.

Parlem també de la desfeta editorial catalana. Tot i que vivim en el nou món d’internet (popularització immediata de productes literaris de baixa estofa, venuts entre amics i seguidors), existeixen, en totes les literatures, editorials de prestigi. I vora d’elles, editorials joves que marcaran els nous camins. Aquí això ha desaparegut. Per contra, existeix una proliferació alarmant de minieditorials, mentre que les dues grans editorials catalanes han anat a parar a mans de la més prestigiosa editorial espanyola. Han deixat de ser actives i han passat a ocupar un lloc de prestigiosa immobilitat. Ja res sobresurt en l’horitzó literari. Tot és petit i baix. No sé si recordeu els casos de les caixes catalanes, que al començament de la crisi bancària van ser xuclades (enmig d’un anonimat sense soroll molt còmode per a tots) per bancs i caixes espanyols. De manera que el capital ens va fugir de les mans i ni ens en vam adonar. Aquesta immobilització estranya de les grans editorials catalanes és un altre element d’aquest quedar-nos sense eines com a país, ara que suposadament estem buscant estructures d’estat.

Sí, amics, no és gaire agradable de llegir tot això. Però encara voldria afegir un últim apunt a aquests pensaments d’una poeta que no viu ni al centre de la cultura catalana. Em refereixo a certa literatura espanyola que es fa a Barcelona, com si ja no existís Catalunya i fos Espanya. Espanya mai ens ha valorat literàriament, però és que la literatura espanyola jove que es fa ara mateix a Barcelona i que té un prestigi enorme, que traspassa fronteres, tampoc ens valora. Segueixo molt de prop alguns d’aquests poetes espanyols, i veig com lloen poetes d’arreu del món, però cap d’aquí. Em sembla una jove actitud menyspreadora i colonitzadora, la seva.

Repeteixo que tot això no ho escric per alarmar. Crec fortament en la meva cultura i en molts dels companys del meu temps. El moment és dur, però no podem culpar només els altres. Som nosaltres qui ens hem de fer valdre, qui no hem de permetre que els diners en cultura vagin a parar només a unes poques butxaques, els qui hem d’exigir que se’n vagin els aduladors i tornin els crítics, la gent amb idees. Som nosaltres els qui, mentre existim, hem de fer digna la nostra existència.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.