Ves al contingut principal

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta de la crítica literària, i de la lloança a tort i a dret, sense cap mena de criteri, que ens ha dut a la total desconfiança de qualsevol cosa que es publiqui. I més si és poesia. A tots aquests elements que denuncia, encara n’hi afegiria alguns altres. La situació de la poesia catalana no ve d’ara, no és fruit de factors recents sinó d’una estructura que s’ha anat creant al llarg d’anys.
Tenim la situació de Sant Jordi de què parla Dolors Miquel, i que ha arribat a límits esperpèntics. La resta de l’any, el llibre acaba arraconat com un producte de tercera o quarta categoria del qual no cal ni parlar.
Tenim la situació dels premis. En les altres literatures que conec (a banda de l’espanyola, que en aquest aspecte fins i tot és més escandalosa) els concursos a obra no publicada, com són els que existeixen a casa nostra, són els més mal considerats, estan del tot desprestigiats. El que hi ha són les llistes obertes de 4, 5, 7 obres, ja publicades, per a un premi, i després la decisió final. Però en l’entremig hi ha una promoció d’aquestes obres (i no tan sols d’aquestes obres, sinó de la poesia en general, ja que es fan diversos recitals i trobades). Però nosaltres fins i tot obliguem autors de renom que es presentin a aquests premis tancats, a obra no publicada, i que el guanyin. Altrament, no publicarien el seu llibre. Això ho sap tothom, ho diu tothom amb la boca petita, però ningú no ho denuncia.
Crec que l’esclat de les minieditorials, com indica Dolors Miquel en el seu article, és un dels aspectes més positius que hem tingut els darrers anys. Les grans editorials no publiquen gairebé poesia, i si ho fan, entren en el bucle dels premis. I la creació d’unes tendències passa per aquestes editorials més petites. En algunes d’aquestes editorials, hi puc detectar un cert amiguisme (o un molt, depèn de com es miri), però on no existeix, això? La qüestió no és que sigui per coneixences, sinó el resultat final, la qualitat. I en la majoria dels casos, no es pot fer cap retret en aquesta direcció. Tampoc no crec que aquesta proliferació de les petites editorials sigui alarmant, més aviat respon tal vegada a unes necessitats. Ara bé, no sé fins a quin punt aquestes necessitats són reals. Com tots sabem, hi ha molta més gent que escriu poesia que no pas en llegeix, i això, a Catalunya, molt em temo que adopta dimensions, ara sí, alarmants.
La situació és realment complicada, és bo que s’enceti aquest debat. I que sigui des de postures estètiques diferents. I aquí entro en un altre punt que hauríem de començar a solucionar, també. És molt habitual entre els poetes catalans (molt més que en altres llocs, també, com a mínim aquesta és la sensació que jo en tinc) negar d’entrada les opcions estètiques que s’allunyen del que un fa. En aquest cas concret, Dolors Miquel i jo practiquem un tipus de poesia força diferent, la qual cosa, però, no és cap impediment perquè valori enormement el que ella escriu, i que en moltes ocasions em sigui molt més proper que no pas la producció d’altres autors amb els quals, d’entrada, podria tenir més afinitats estètiques. La negació de l’altre en la literatura catalana arriba a uns extrems que són molt difícils d’entendre.
El món de la literatura (de l’alta literatura, i ataqueu-me per ser un classista, però crec que les diferències existeixen) ha vist com els darrers anys li ha estat arrabassada tota una estructura de la qual depenia. El seu lloc, l’han ocupat productes subsidiaris, de baixa qualitat que empudeguen tot el mercat. És clar que no només a casa nostra, però per les dimensions i la repercussió que pot tenir en el català, la sensació que en podem tenir és molt més acusada. I, malauradament, les institucions també han entrat en el joc de promoure productes de qualitat ben dubtosa.
Estic del tot d’acord amb el que critica Dolors Miquel, però potser faria més incidència en un punt. Tot prové d’una mala gestió interna i no pas de fora, i aquí gestió no en el sentit d’institucions públiques sinó en el sentit que hi ha un complex teixit (editorials, públic, autors, premis, etc.) que arrossega de fa temps molts errors i que ens ha dut a aquest estat actual.
Tot seguit, reprodueixo la carta de Dolors Miquel que va aparèixer publicada al diari Ara.

Carta oberta a poetes, escriptors i gent de la cultura

DOLORS MIQUEL |

Ja fa molts dies que no puc deixar de pensar-hi: som una cultura i un poble en decadència, i no sé si aquesta idea que treballa el nostre esperit i la nostra forma ens és revelada per un pensament que lluita per sobreposar-se a tanta adversitat com la que estem vivint: l’opressió a què ens sotmet la cultura espanyola (en la seva majoria) i una onada de migracions multitudinàries tan impactant com devia ser la dels bàrbars al remot passat.

A aquests dos factors de força i inapel·lables s’hi suma la falsa modernitat d’una Barcelona feta aparador d’un disseny entès com a cosmètica ràpida i màquina registradora; sense oblidar la falsa metamorfosi d’uns barris que no tenien res de senyorials o gòtics i que s’han anat modificant fins a convertir-se en somnis d’una grandesa que mai va existir. Aquest lloc és la capital de la nostra cultura, la qui atreu el turisme de tot el món, la qui tira de tot l’entrellat català. La màscara que hem venut al món i que hem acabat creient la nostra cara.

No sóc política ni comentarista de programes multimèdia, ni tan sols sóc una destacada pensadora del panorama actual; sóc només una poeta. Com a tal parlaré de la crisi que visc, i de la sensació que tinc arreu i cada cop més exagerada de ser en una plataforma vella, oxidada, però que és maquillada de modernitat bàsicament per dos sectors: el dels patricis catalans i el de certs espanyols que viuen i crien a Catalunya. Aquesta falsa modernitat és un miratge malaltís del qual ens cal guillar, una inconsciència que ens pot dur al fons del pou.

El món de la poesia serveix d’exemple: malgrat l’allau d’actes públics, el cert és que molts companys meus (que vivien -en part- gràcies a aquests actes) han hagut de plegar veles davant la nul·la presència de diners. Els personatges de la cultura catalana més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris, sovint malgrat els aclamats escrits públics de denúncia. Els hem vist sortir somrients i confiats a les fotos de premsa. La vergonya pública no ha aconseguit avergonyir-los. Els privilegiats s’han tapat entre ells, com si no hagués passat res. Els qui són vora els influents són també els qui han aconseguit arribar a les molles que sempre cauen abundosament de tan gran taula. Si es vol guanyar diner, l’adulació -i no el geni, la saviesa o la genialitat- és la virtut triada i necessària. Els aduladors arriben, alguns sense cap motxilla personal, i grimpen de seguida que han sabut llagotejar correctament el personatge de torn. Vora aquest panorama tenim l’esforç personal de molts companys, amb gens o mínim pressupost, que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls. És un esforç sense gaire recompensa monetària, tal com jo el veig, molt lloable i titànic el que fan, especialment, alguns.

Patim, també, un descens de prestigi cultural, no només a causa dels dirigents: els mitjans de comunicació hi ajuden. Qualsevol que obri diaris, o que s’aboqui a d’altres mitjans, veurà que poesia i literatura no hi tenen espai. Tot queda reduït a una mínima expressió, i si el mitjà és bilingüe, queda reduït a un quart de la mínima expressió (essent generosos). Aquests mateixos mitjans que no cuiden per a res la cultura no dubten a fer grans desplegaments quan es tracta d’un premi o del dia de Sant Jordi, segurament empesos pel mercantilisme editorial. Però obliden el que és important, el dia a dia. No existeix dia a dia per a la cultura. Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’exageració i l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer. Aquesta adulació eterna acaba amb tot sentit crític, i sí que seré jo aquí qui recordarà que el que fa gran una cultura, com digué Wilde, són les lectures que en poden fer els crítics. De fet, qualsevol llibre que avui és considerat clàssic ho és perquè al seu voltant hi ha un munt de lectures que l’han fet esdevenir gran. No d’adulacions, sinó de lectures. Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar. Sense crítica, sense criteri, la literatura s’enfonsa, perquè aquest “tot s’hi val” és el desert per a l’art.

Parlem també de la desfeta editorial catalana. Tot i que vivim en el nou món d’internet (popularització immediata de productes literaris de baixa estofa, venuts entre amics i seguidors), existeixen, en totes les literatures, editorials de prestigi. I vora d’elles, editorials joves que marcaran els nous camins. Aquí això ha desaparegut. Per contra, existeix una proliferació alarmant de minieditorials, mentre que les dues grans editorials catalanes han anat a parar a mans de la més prestigiosa editorial espanyola. Han deixat de ser actives i han passat a ocupar un lloc de prestigiosa immobilitat. Ja res sobresurt en l’horitzó literari. Tot és petit i baix. No sé si recordeu els casos de les caixes catalanes, que al començament de la crisi bancària van ser xuclades (enmig d’un anonimat sense soroll molt còmode per a tots) per bancs i caixes espanyols. De manera que el capital ens va fugir de les mans i ni ens en vam adonar. Aquesta immobilització estranya de les grans editorials catalanes és un altre element d’aquest quedar-nos sense eines com a país, ara que suposadament estem buscant estructures d’estat.

Sí, amics, no és gaire agradable de llegir tot això. Però encara voldria afegir un últim apunt a aquests pensaments d’una poeta que no viu ni al centre de la cultura catalana. Em refereixo a certa literatura espanyola que es fa a Barcelona, com si ja no existís Catalunya i fos Espanya. Espanya mai ens ha valorat literàriament, però és que la literatura espanyola jove que es fa ara mateix a Barcelona i que té un prestigi enorme, que traspassa fronteres, tampoc ens valora. Segueixo molt de prop alguns d’aquests poetes espanyols, i veig com lloen poetes d’arreu del món, però cap d’aquí. Em sembla una jove actitud menyspreadora i colonitzadora, la seva.

Repeteixo que tot això no ho escric per alarmar. Crec fortament en la meva cultura i en molts dels companys del meu temps. El moment és dur, però no podem culpar només els altres. Som nosaltres qui ens hem de fer valdre, qui no hem de permetre que els diners en cultura vagin a parar només a unes poques butxaques, els qui hem d’exigir que se’n vagin els aduladors i tornin els crítics, la gent amb idees. Som nosaltres els qui, mentre existim, hem de fer digna la nostra existència.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estr…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…