Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Krzysztof Karasek

El secret del quadern recuperat

El Diari d'un nàufrag de Krzysztof Karasek és un llibre ben peculiar. Recull diversos quaderns d'apunts, de poemes, que ha anat recollint al llarg de més de deu anys i que és com una summa poètica de l'autor polonès. Fins fa poc els poemes havien aparegut en diversos llibres que no contenien, en cap cas, la totalitat dels quaderns. Finalment, l'any 2012 en va aparèixer la versió íntegra en un sol volum. EL SECRET DEL QUADERN RECUPERAT La poesia exigeix víctimes, però també ens omple de nombrosos presents que per a altres són com joguines en una habitació infantil. Una correcció del que veiem: el que algú refusa al camí amb una puntada de peu, un altre ho aixeca amb respecte, com molles de pa. Com una ballarina lídia, desitjosa de mirades d'un espectador captivat, esdevé ella mateixa en els sons esmorteïts, en els transcursos; això és la poesia. Antany un estudiant, i ara ja vell obre un quadern trobat a les golfes, i en llegeix el que maldestrament hi ha escrit...

Llibre d'acudits per a Déu

Aquest és el “poema” que clou el darrer llibre de Krzysztof Karasek , publicat en 2007, Jocs venecians . Sembla ser que hi ha una nova aportació en la seva poesia, un intent d’investigar noves vies de creació. LLIBRE D’ACUDITS PER A DÉU I Tota la vida he anat de puntetes per poder atènyer els àngels voladors. I aleshores també tenia ales. II Aquest encenedor, que s’ha encès tantes vegades no vol encendre’s. El meu foc t’estima, el teu foc no m’estima. III L’harmonia superior elimina la inferior, euclidiana. IV La ciutat és una illa de ferro que talla qualsevol conjectura. V Quan sóc a casa els carrers passegen en mi. VI La meva veu m’estrafà en el meu telèfon. VII El llit ens salva del somni. VIII Que cremi la primera neu. IX Un cop vaig conèixer una illa. A la conca de la terra cementiris espargits, ruïnes circulars de la morfologia. X He vist el vent del sol. Perceptible en l’acte quan desapareix la llunyania. XI El cel ensenya la llibertat, les estrelles, la modèstia. XII El poeta é...

Petits mestres (2. de Hooch)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 2. de Hooch Precisament, una finestra. Comença un recorregut vers l'interior. Vers l'interior de la casa, o l'interior de la finestra? Així doncs, en primer lloc: un quadrat regular de cubs enfustats del carrer. El color ha de tenir pes, la cohesió de les bigues una damunt de l'altra, d'això depèn el feix de llum que parteix pel mig la garrafa que hi ha a la taula. No, no es veuen els cubs enfustats, hi ha una avinguda de grava. El groc de fel, fosc com de les artèries, i el vermell de les teules a les sostrades inclinades. Davant de la casa, vora la taula, hi ha un home i una dona. Enamorats? No, la convenció potser és massa evident, de segur que és un flirteig. Al darrere, amb un porta de fons, hi ha una altra dona, la minyona (ho sé per la toca blanca). La dona que seu allarga la mà, recorro la seva mirada, directament a la pupil·la del cristall; ara me n'adono, no és pas una garrafa, és una copa de vi blanc. I no és a la taul...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 1. Hobbema És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre. I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre. Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestra rere ...

Nietzsche a Weimar

Krzysztof Karasek (1937) és crític, assagista, novel·lista, i principalment poeta. Un dels membres més destacats de la Nova Ona, però que després cauria en un oblit parcial. Actualment ha tornat a situar-se en el lloc que li correspon. En els últims dos anys ha publicat dos volums diferents de poemes escollits. NIETZSCHE A WEIMAR Les nits cada cop més i més llargues, els dies cada cop més i més curts. S'escurça la llum. El sol s'empetiteix als ulls. Per què m'escarrasso tant a seguir-te, clar Apol·lo, per què esmicoles el granit dels meus ulls? Crist és Dionís! Anava descalç, per la neu, cantant una cançó matinal – tant de bo desaparegui el món! - amb una creu als braços. Era una fletxa de ràbia. No hi haurà una altra vida. Dorm la flor de l'hivern, el fosc fill de la lluna, cruix la neu i els arbres es desfan els cabells: qui allarga els braços, qui et persegueix pels camins? És el rei dels Alisis o alguna altra figura del destí que flameja llu...