Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

Elegia per als objectes perduts i oblidats

Un nou poema de Lars Gustafsson.


ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS
Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos.
I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou,
i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes
han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles.
Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu
en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar
i com el pare me'l va agafar amb cura.
El món, aquest laberint d'objectes
perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze
fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar.
I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un objecte que algú busca?
I et passa que un vespre, quan trobes un objecte, ratllat, rovellat…

Elegies de gener

Sempre que mor un poeta, ens deixa una infinita tristesa. La tristesa de no poder ja rebre més els seus regals de la llengua. I també ens omple el consol de tenir tota la seva obra, a la qual podem tornar un i altre cop. Sentiments contradictoris que estem experimentant amb massa freqüència aquest gener. Fa dues setmanes, moria Juan Gelman. Començava aquesta setmana, i ens sorprenia amb la mort de José Emilio Pacheco. I avui rebo la notícia de la mort de Félix Grande. Vaig conèixer el primer i el tercer, i a l’admiració per la seva poesia, s’hi afegeix l’admiració de veure dues grans persones, dos grans conversadors, dues actituds en la seva ètica, dues excel·lents maneres de recitar, dues maneres de viure la poesia, perquè quan parlaves amb ells t’adonaves que ells vivien directament la poesia, que aquesta era en ells, se’ls havia infiltrat i ells la respiraven en cada acte, en cada paraula. Segurament, encara que no el vaig conèixer, es podria dir el mateix de José Emilio Pacheco qu…

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pa…

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol…

Una llengua clara

Un poema del darrer llibre de Julia Hartwig per començar aquest 2014 al blog.


El que hem viscut junts records no anotats es marceixen com un jardí abandonat totes aquelles preguntes han quedat sense resposta i aquells dies foscos i tots aquells fragments brillants encara al sol d’un llenguatge no escrit
s’allunya un corrent que no entristeix la soledat dels sentiments de l’exaltació i la tristesa
allò que és interior és desconegut i contradictori davant les declaracions d’una llengua clara