Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX.
M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig
(1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o
que Tadeusz Różewicz,
i
especialment que Wisława
Szymborska, amb
qui l’unia una bona
amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir
a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la
poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal
destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i
anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de
gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època
irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…
Comentaris