Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el
darrer llibre que he publicat, L’auditori
de Görlitz,
editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni
Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç
que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser
ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia
escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera
intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava
contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia
de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no
avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig
fer un petit viatge a Ustroń,
i en aquella vall i
les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren
els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van
començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que
s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea
general, però …
Comentaris