Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
Kasper
Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues
novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van
aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una
estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G.
Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema:
***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …
***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …
Comentaris