Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
PARADA OBLIGATÒRIA
Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…
Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…
Comentaris