Passa al contingut principal

De poesies


Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució.
No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que a les taules de novetats hi hagi absolutament de tot. Com sol passar en aquest tipus de llibreries, l’apartat de poesia és ben migrat (i encara podríem donar les gràcies que existeix, si ho mirem des del punt de vista que tenen els aficionats a la poesia d’estar completament bandejats), el que hi ha són els llibres de les grans editorials, els poetes polonesos més coneguts, i poca cosa més.
Resulta que una de les editorials que abans tenia més prestigi al mercat ha començat una deriva descaradament comercial, però ho ha fet a través d’una estratègia: publica les coses més populars en altres segells que ha creat especialment per a aquesta pràctica, que no sigui dit que és la mateixa editorial. Un d’aquests segells comença a publicar poesia, però quina? Sí, literatura comercial, comencen a publicar poesia, ja està. Tenim la poesia d’instagram damunt la taula. De cop i volta, un senyor que es fa dir Atticus, amb un títol corprenedor, Ella tenia el cor salvatge, una poeta polonesa, evidentment desconeguda fins ara, Anna Ciarkowska, amb un altre títol que corglaça, Els nois que estimo, i després l’omnipresent, l’autora traduïda a totes les llengües, amb títols suggerents, ella es diu Rupi Kaur, i els llibres Llet i mel, i El sol i les seves flors.

Fa no gaire vam assistir a un petit debat sobre la poesia d’instagram en alguns diaris i en alguns blogs en castellà, que jo sàpiga no va saltar en aquell moment a l’àmbit de la literatura catalana. La poesia d’aquests autors, que cada dia o cada no sé quan et posen una fotografieta (mira, com es fa ara en aquest blog) i un poema, de collita pròpia, moltes vegades sembla una digestió molt mal païda de Paulo Coelho passada a paraules en rengleres. Es poden argüir que venen molts llibres, i que els poetes que no venen gens els tenen enveja, aquest era un dels arguments principals en aquell debat. No, no és aquesta la qüestió. El problema és que es vol fer passar bou per bèstia grossa. Poden ser pensaments, poden ser estats d’ànim, poden ser el que vulgueu, però no forma part de la tradició poètica. Algú ho pot considerar poesia, però el que jo dic és que no forma part de la tradició poètica. Si la hi considerés, què faria amb tota la poesia dels trobadors, amb la literatura renaixentista, amb el barroc i el romanticisme (literari)? On caben tots aquests moviments (i només faig esment de la tradició occidental), que han configurat que avui escrivim poemes d’una manera determinada, en aquest tipus de poesia que només denota uns estats adolescents? I alerta, la tradició no és una cosa fixa, no té cap mena d’essència que la fa inamovible, la podem modificar, va canviant i ens hi podem enfrontar directament, de fet, tot acabarà establint un diàleg amb el que han escrit els autors anteriors a nosaltres i el que fem o deixarem (si és que deixem alguna cosa) als autors posteriors.
No tinc res en contra que això es publiqui, que es vengui, m’és del tot igual. I fins i tot, si gràcies a publicar això es publiquen altres llibres de qualitat i interessants, doncs endavant. La gent que treballa a les editorials, a les llibreries, ha de menjar, sí senyor. Però sí que ho trobo del tot contraproduent, i molt nociu. Perquè aquí no hi ha un intent de dialogar, o d’arribar a destruir, si es vol, la tradició, no té cap element de les avantguardes, per exemple. Representa una prolongació de l’adolescència en tota la societat, fet al qual assistim des de fa uns anys, i pensar que aquesta prolongació, aquesta adolescència quasi eterna, amb la seva ingenuïtat, amb la seva superficialitat, pot representar els valors que volem. I que la seva via d’expressió, aquests pensaments simples i molt poc profunds, pot convertir-se en un poema. Potser la solució a tot això seria crear un apartat diferent dintre de les llibreries, alguna cosa com «pensaments adolescents», «autoajuda en forma poètica», podeu inventar-vos l’etiqueta que vulgueu, però sí, en un apartat diferent.

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
Un post que obre moltes reflexions que van més enllà de la poesia, Xavier. Gràcies per compartir-les. De totes maneres, tot i que coincideixo en línies generals amb la teva opinió, penso que potser aquests "pensaments adolescents en forma poètica" poden contribuir a despertar l'interès per la poesia i tot el que representa entre un públic adolescent que d'altra manera difícilment entraria en contacte amb el gènere. Com dius, el problema és que aquest públic adolescent es mantingui sempre adolescent, però això ja no és un fenomen exclusiu de la poesia sinó dels temps que ens han tocat viure.
Xavier Farre ha dit…
Teresa, moltes gràcies a tu pel teu comentari. Sí, coincideixo en el fet que podria ser una manera que el públic adolescent s'acostés a la poesia, ja que els seria molt propera, i després ja anirien fent el seu camí amb altres descobertes de poesia. I és ben cert que aquest allargament de l'adolescència afecta tota la societat, i com més va, més.

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.