Passa al contingut principal

De poesies


Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució.
No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que a les taules de novetats hi hagi absolutament de tot. Com sol passar en aquest tipus de llibreries, l’apartat de poesia és ben migrat (i encara podríem donar les gràcies que existeix, si ho mirem des del punt de vista que tenen els aficionats a la poesia d’estar completament bandejats), el que hi ha són els llibres de les grans editorials, els poetes polonesos més coneguts, i poca cosa més.
Resulta que una de les editorials que abans tenia més prestigi al mercat ha començat una deriva descaradament comercial, però ho ha fet a través d’una estratègia: publica les coses més populars en altres segells que ha creat especialment per a aquesta pràctica, que no sigui dit que és la mateixa editorial. Un d’aquests segells comença a publicar poesia, però quina? Sí, literatura comercial, comencen a publicar poesia, ja està. Tenim la poesia d’instagram damunt la taula. De cop i volta, un senyor que es fa dir Atticus, amb un títol corprenedor, Ella tenia el cor salvatge, una poeta polonesa, evidentment desconeguda fins ara, Anna Ciarkowska, amb un altre títol que corglaça, Els nois que estimo, i després l’omnipresent, l’autora traduïda a totes les llengües, amb títols suggerents, ella es diu Rupi Kaur, i els llibres Llet i mel, i El sol i les seves flors.

Fa no gaire vam assistir a un petit debat sobre la poesia d’instagram en alguns diaris i en alguns blogs en castellà, que jo sàpiga no va saltar en aquell moment a l’àmbit de la literatura catalana. La poesia d’aquests autors, que cada dia o cada no sé quan et posen una fotografieta (mira, com es fa ara en aquest blog) i un poema, de collita pròpia, moltes vegades sembla una digestió molt mal païda de Paulo Coelho passada a paraules en rengleres. Es poden argüir que venen molts llibres, i que els poetes que no venen gens els tenen enveja, aquest era un dels arguments principals en aquell debat. No, no és aquesta la qüestió. El problema és que es vol fer passar bou per bèstia grossa. Poden ser pensaments, poden ser estats d’ànim, poden ser el que vulgueu, però no forma part de la tradició poètica. Algú ho pot considerar poesia, però el que jo dic és que no forma part de la tradició poètica. Si la hi considerés, què faria amb tota la poesia dels trobadors, amb la literatura renaixentista, amb el barroc i el romanticisme (literari)? On caben tots aquests moviments (i només faig esment de la tradició occidental), que han configurat que avui escrivim poemes d’una manera determinada, en aquest tipus de poesia que només denota uns estats adolescents? I alerta, la tradició no és una cosa fixa, no té cap mena d’essència que la fa inamovible, la podem modificar, va canviant i ens hi podem enfrontar directament, de fet, tot acabarà establint un diàleg amb el que han escrit els autors anteriors a nosaltres i el que fem o deixarem (si és que deixem alguna cosa) als autors posteriors.
No tinc res en contra que això es publiqui, que es vengui, m’és del tot igual. I fins i tot, si gràcies a publicar això es publiquen altres llibres de qualitat i interessants, doncs endavant. La gent que treballa a les editorials, a les llibreries, ha de menjar, sí senyor. Però sí que ho trobo del tot contraproduent, i molt nociu. Perquè aquí no hi ha un intent de dialogar, o d’arribar a destruir, si es vol, la tradició, no té cap element de les avantguardes, per exemple. Representa una prolongació de l’adolescència en tota la societat, fet al qual assistim des de fa uns anys, i pensar que aquesta prolongació, aquesta adolescència quasi eterna, amb la seva ingenuïtat, amb la seva superficialitat, pot representar els valors que volem. I que la seva via d’expressió, aquests pensaments simples i molt poc profunds, pot convertir-se en un poema. Potser la solució a tot això seria crear un apartat diferent dintre de les llibreries, alguna cosa com «pensaments adolescents», «autoajuda en forma poètica», podeu inventar-vos l’etiqueta que vulgueu, però sí, en un apartat diferent.

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
Un post que obre moltes reflexions que van més enllà de la poesia, Xavier. Gràcies per compartir-les. De totes maneres, tot i que coincideixo en línies generals amb la teva opinió, penso que potser aquests "pensaments adolescents en forma poètica" poden contribuir a despertar l'interès per la poesia i tot el que representa entre un públic adolescent que d'altra manera difícilment entraria en contacte amb el gènere. Com dius, el problema és que aquest públic adolescent es mantingui sempre adolescent, però això ja no és un fenomen exclusiu de la poesia sinó dels temps que ens han tocat viure.
Xavier Farre ha dit…
Teresa, moltes gràcies a tu pel teu comentari. Sí, coincideixo en el fet que podria ser una manera que el públic adolescent s'acostés a la poesia, ja que els seria molt propera, i després ja anirien fent el seu camí amb altres descobertes de poesia. I és ben cert que aquest allargament de l'adolescència afecta tota la societat, i com més va, més.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…