Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2010

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do

Recer dels poetes

Vasko Popa RECER DELS POETES                                                                                   En memòria de Verònica Porumbacu                                                                                                             Tolya Baconsky Milo Petroveanu                                                                                                              i Mihai Gafiţa  Uns quants poetes vells amics es van trobar per sopar en una casa de Bucarest Un terratrèmol va interrompre el sopar i va ensorrar la casa fins als fonaments Els equips de rescat els busquen en les desferres de ciment vidres trossos de carn draps Un jove soldat obre els braços blancs de guix fins als colzes Aquí no els trobarem pas són en els seus poemes

Aquesta catedral és

En entrades anteriors , hem vist poemes del darrer llibre de Jacek Gutorow . Fa molt poc que ha sortit una recopilació dels llibres que aquest autor ha publicat fins ara. Una trajectòria de 20 anys, amb 6 poemaris. Un treball pausat, amb excel·lents resultats. El poema que avui tradueixo pertany al primer llibre de Gutorow, publicat l'any 1997. S'hi pot veure una plena maduresa, sobretot en l'ús d'un discurs basat en l'epifania (encara que aquesta afirmació pot semblar una mica contradictòria) i també en la precisió del llenguatge.  AQUESTA CATEDRAL ÉS UN LABERINT D’ECOS I DE REFLEXOS MIRALLEJATS Aquesta catedral és un laberint d’ecos i de reflexos mirallejats. Aquesta catedral és un somni i no hi ha manera d’escapar-ne. Assuaveix la carícia de la foscor, lentament, segons els mots secrets de l’arquitecte. Aquesta catedral és un silenci en què ens endinsem, nascuts de nou, navegant. I quan ens marquen el front amb la cendra, esdevenim els ocells de la catedral, ven

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMPS

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

Ho anomenava vida

Fa un temps, vaig deixar passar l’oportunitat de comprar el recull dels volums de poesia que havia publicat Dariusz Suska . Mal fet, en aquest país, si no compres un llibre quan el veus, pot ser que després ja no el puguis tornar a trobar. Perquè desapareixen de les llibreries a una velocitat increïble. Per sort, avui l’he pogut tornar a trobar. Era a la lleixa com si m’esperés. No sé què hi feia allí, després de tant de temps. Aquest cop, me l’he endut sense pensar-m’ho ni un moment. Al llibre, que porta el títol de Czysta ziemia (Terra pura) , apareixen poemes escrits després de l’any 2004, quan Suska va publicar el seu darrer llibre. D’aquesta darrera secció extrec el poema que presento. HO ANOMENAVA VIDA Ho anomenava vida, però no hi havia cap vida. En les restes del sol, ràpid, pagant la gasolina, ho vaig veure: no sóc jo. En lloc meu alguna cosa vivia. De la viva herba artificial creixien vius organismes de joncs. Una tanca de gessamins grocs florint a penes protegia el teixit d

Uns i altres

Lucija Stupica aporta una veu molt serena en la poesia eslovena contemporània. De vegades, també, una certa inquietud. UNS I ALTRES La tarda avançada et porta una aventura, tots descansen al dictat del dia, i la casa està sumida en el silenci. Et dirigeixes cap al jardí, és una cita o un viatge, els petits viatges componen els grans per l’escorça del planeta, penses. Quan vas pel camí dels habitants de la terra, sigues caut, tingués precaució amb ells, son fràgils i sensibles, segueixes endavant i et dius, vigila per on camines, cap a on camines. Després t’estires i fas un sortilegi. Quan la nit jove sospira en l’abraçada dels mags, segueixes viatjant en la cresta d’esponjosos núvols. I els altres són en tu.

Elegia - Eternitat

Un poema de Wojciech Wencel , sense els ressons religiosos tan marcats que moltes vegades constitueixen l'eix dels seus poemes. Però sí que trobem altres característiques de la seva poètica, l'absència de puntuació, per exemple, que obre el text a diverses lectures. ELEGIA – ETERNITAT La història de l’acompliment és una història trenada rere el vidre en un cafè de províncies a l’hivern els ocells van d’aquí cap allà sense descans els borratxos desapareixen en la sèpia espesseïda del fum que s’empassa un noi i una noia en roba de pólvora amb una tassa de cafè a la barra: callen inquiets i al cap d’una estona la mà d’ell s’arrossega per un dit menut d’ella un instant més i tot s’acabarà no s’adormiran no moriran fins a la fi d’aquest món quan perdin els noms difuminats en l’espai evocaran els contorns de les seves ombres