Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A les cases buides no sento els batecs dels rellotges
de fusta sospesos a les parets, amb el pèndol
oscil·lant en el pas dels segons. Per altra banda,
qui podrà sentir aquests batecs dels rellotges
a les parets de guix i d’estuc? Mentrestant,
acosto l’orella al pit de les ombres per,
a través dels batecs dels seus cors desfets
a la nit de les cases buides, m’arribin a l’ànima
els batecs dels rellotges a les parets buides. Llavors
el temps comença a passar més de pressa a fi que
les cases deixin d’estar buides; i el que jo vull
és que la casa buida s’ompli de les teves passes,
al meu encontre, i un altre rellotge comenci a bategar,
com el cor de les ombres que hem de ser,
quan arribem a trobar-nos per trencar el silenci
de la casa que deixarà d’estar buida, amb la teva
llum expulsant les ombres i la teva veu fent
oblidar els batecs dels segons del rellotge de fusta.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A les cases buides no sento els batecs dels rellotges
de fusta sospesos a les parets, amb el pèndol
oscil·lant en el pas dels segons. Per altra banda,
qui podrà sentir aquests batecs dels rellotges
a les parets de guix i d’estuc? Mentrestant,
acosto l’orella al pit de les ombres per,
a través dels batecs dels seus cors desfets
a la nit de les cases buides, m’arribin a l’ànima
els batecs dels rellotges a les parets buides. Llavors
el temps comença a passar més de pressa a fi que
les cases deixin d’estar buides; i el que jo vull
és que la casa buida s’ompli de les teves passes,
al meu encontre, i un altre rellotge comenci a bategar,
com el cor de les ombres que hem de ser,
quan arribem a trobar-nos per trencar el silenci
de la casa que deixarà d’estar buida, amb la teva
llum expulsant les ombres i la teva veu fent
oblidar els batecs dels segons del rellotge de fusta.
Comentaris