abcd xavier farré

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur                                                                Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silen...

Aquest és el segon poema en el número de Papers de Versàlia dedicat a Paul Éluard. A «LEURS YEUX TOUJOURS PURS», de Capitale de la douleur És el meu pensament que sostenen la vida i la mort. I tots els dies, els lents, els alegres, els de miralls repetits, els de roderes marcades fondament en el fang, els de plantes marcides en un agostejar inflexible. A mi em manquen les ales per volar sobre ells, per enlairar el pensament que es troba ran de camí, un camí que formen les paraules dels dies, del fang, del marciment, d’aquesta vida i d’aquesta mort.

Ho he dit ja diverses v egades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona . Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt . Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia ...

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors,...

Un poema del darrer llibre que he publicat, Punt rere punt (ed. Meteora, 2014). Per a un dia com avui, potser. EXCURSIÓ Vinc d’un lloc on es desaprèn la història, aquí on es respira en els porus de la pell, de la terra. Inicieu una conversa i ella, hoste invisible, no convidat, torna a aparèixer, s’arrapa com les paparres que ens poden amenaçar a cada passa. En aquest bosc a la frontera, aquí Polònia, allí Eslovàquia, una franja de sons entremig per poder navegar, per travessar rius i muntanyes. Consciències. I la història que surt de nou, ulla i plana com els voltors en la ressolada del migdia. Potser més a prop d’ells que de les paraules que m’assalten sense parar. D’ells i de les paparres. També m’arrapo a altres pells, i en busco les restes de què alimentar-me. Per donar sentit als buits d’oblits, com sargir-los, les colzeres i les genolleres que sempre es desgasten. Perquè caic si no em sostenen les paraules. Les vostres que destil·len els fets, les dat...

L’altre poema amb presència de Georg Trakl es pot trobar al darrer llibre de poemes, Punt rere punt. Quan el vaig escriure ja vivia a Cracòvia, però no quan vaig visitar Salzburg. Em trobava a dos punts, o a tres punts, entre Ljubljana, a Eslovènia, a Catalunya i a Polònia, tot i que no a Cracòvia. Vaig visitar Salzburg a l’hivern, un dia com aquests d’ara, una mica més fred, amb la presència del mercat de Nadal tan habitual en aquesta zona d’Europa, quan la gent endrapa llonganisses i beu vi calent (Glühwein) al carrer, com si la temperatura no tingués cap importància, els dits passen de cremar-se a congelar-se, potser com una mena de baròmetre de sentiments. 3 SALZBURG ( De Ciutats sense ciutats ) Els aparadors amb dolços competeixen amb la capital imperial. Arreu la imatge del compositor que atreu els visitants. És hivern, i Mozart no m’acompanya a creuar els glaçats carrers, relliscosos com pedres en un riu, però es respira alegria en una cercavila en aquest ...

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara ). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl . I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat. FRONTERA, 12                                                     A ser...

Alguns dels poemes que es publiquen a Punt rere punt ja havien aparegut en aquest blog, o també als excel·lents Quaderns de Versàlia, com vaig indicar en el seu moment. En l’especial que la revista va preparar per homenatjar Rainer Maria Rilke, trobem aquest poema. En tota la sèrie, vaig prendre el motiu d’algun dels poemes de Rilke (en total, quatre) per introduir-hi algunes variacions.  TARDOR                                                                                 Die Blätter fallen, fallen wie von weit                                                                             ...

El divendres d­ ’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt . Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.

Fa uns quants dies va aparèixer a la xarxa el número 2 de la revista Cuaderno Ático, que dirigeix de manera excel·lent Juan Manuel Macías. El gran poeta i traductor és també tipògraf, la qual cosa es fa notar en l’acurada presentació de la revista. Des d’aquí el meu agraïment. Col·laboro en aquest número amb 5 poemes propis que vaig traduir al castellà (al número surten en les dues versions). És curiós això d’autotraduir-se, l’autotranslació com en diuen els teòrics. Entre aquests, les opinions són ben diverses. Des del que diu que no són realment traduccions, perquè el traductor, en ser ell mateix l’autor, pot tenir més llibertat en la recreació dels poemes, fins al teòric que diu que són les traduccions més autèntiques. No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Sempre depèn del text, de les estratègies, del propi traductor-autor. Però d’una cosa sí que estic segur, són les traduccions més difícils de fer i, molt sovint, són les que produeixen un grau més alt d’estranyament ...

L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real. FRONTERA, 11 Mir...

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut. PRIMAVERA A POZN...

Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara. Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:     ...

Intento treballar. Però des de la finestra m'arriba el soroll de les màquines que aquí utilitzen durant tot l'estiu per segar la gespa. Deuen tenir un motor fet expressament per molestar els habitants. I això pot passar a qualsevol hora del dia, especialment al matí, quan un vol descansar. Fer-ho ara, a dos quarts de cinc de la tarda, amb el bat de sol que cau i una temperatura superior als 30º (sí, aquí també fa molta calor de tant en tant), indica un nivell molt alt d'irreflexió. El soroll d'aquests estris és com milers, milions d'abelles que s'hagin ajuntat. Entra en la ment com un trepant, de manera directa. I ja no t'abandona. I en un moment, m'ha fet recordar un poema que vaig escriure i on vaig introduir el motiu de les màquines de segar, que formen ja part del paisatge a Polònia. PASSEIG NOCTURN Després de la pluja ve l'olor de l'herba, a l'endemà la tornaran a segar, l'olor serà més intensa. A la força, una conquesta d...

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz . L' Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix , només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües. Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca , en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos. PERÒ ELS LLIBRES Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables Que aparegue...

Ja ha aparegut l’article que vaig escriure sobre Salvador Espriu a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. El podeu veure en aquest enllaç . I de regal, un poema , també a la mateixa revista.

Els problemes que provoca la pluja van augmentant segon a segon. El Vístula corre el risc de desbordar-se. No penso habitualment en els poemes que ja he escrit, són allà, ja no són meus, i no sé si em pertanyen. Però avui, tornant cap a casa, m’ha vingut la imatge del riu. És difícil no tenir-lo present en aquesta part d’Europa, on els rius són majestàtics, cabalosos, imponents. I després ha aparegut el poema que vaig incloure al cicle “Recerca” de La disfressa dels arbres . xii És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bomba per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. és el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifci. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats entre la brossalla. El pensament per entrar al ca...

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava . M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva lleng...