Ves al contingut principal

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant. 
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, tolls que es van formant, imprevisibles en la seva fondària, i un asfalt que rellueix i és encara més negre per fer que tot acabi sent més tètric, com si el cel en fos el reflex. I, tant si plou com si no, passo sempre per un parc. I el verd que es veu allà és l'únic respir que té la vista. Encara no han començat a segar la gespa, i en aquest parc tota la vegetació campa com vol, tiges, herbes, tanys que ja han agafat una alçada considerable, poden arribar fins al genoll. Després, ja ho anivellaran tot, però per ara pots contemplar aquesta exuberància, que en dies com avui adquireix matisos d'una quasi tragèdia grega, una desgràcia que acaba esdevenint, una inevitabilitat innata. Un altre contrast que t'ofereix el temps, el paisatge. 
És un parc petit, de fet, amb camins amples fets d'asfalt (menys negre que el dels carrers, menys malastruc i sinistre), però quan jo vivia a Tarragona hauria remogut cel i terra, m'hauria venut per tenir un parc així. Tarragona, aquella ciutat agostada, de tarda de diumenge eterna, dominada per un asfalt que no és gens malastruc sinó del tot desèrtic perquè ja s'ha apoderat de tot l'espai. Una ciutat sorrosa, desertal. Ciutat d'incongruències, on les vies del tren et separen del camí a la platja, i et marquen la visió quan arribes a un balcó que no invita a la immensitat del mar sinó del viatge, perquè l'únic que hi acabes veient són aquells rails que s'entrecreuen. És la imatge de tota la ciutat, de la fugida. 
Aquest dia de pluja definitiu, en passar pel parc, m'ha dut a la ment Tarragona, com una mala jugada del record. O una mala jugada de l'absència d'aquest verd que he anat contemplant aquí i que m'ha traslladat a altres llocs que són més aviat sorreres. 
Tot aquest contrast apareixia també en el poema amb què obria el llibre Llocs comuns. És evident que la ciutat que hi apareix és Tarragona. 

I (Mediterrània)

El que costa és la disposició
Del lloc, buscar l’oest, ple de miratges
Que reflecteixen falsos cants, imatges
De l’est, plenes encara de midó
– rígids llençols, un tacte de respostes
A interrogants mancats de punt. El nord
– lleis hiperbòries on el més fort
Sobreviu. O bé el sud, petites costes
Copades d’un desig no aconseguit.
En aquesta urbs, però, mai. Embrutida
D’ecos romans que s’han constret al pit
D’un august cec, malalt i enyoradís.
Recorda-ho, la nostàlgia no s’amida
En cap lloc, ni davant d’aquest mar llis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

L'illa misteriosa

Com ja havia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sobte. De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wisława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, no sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall.

L’ILLA MISTERIOSA
He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment?
Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclear: per desgràcia en física …

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Michał Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte. Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot un …

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibreEls habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.
Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.
«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guany…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Reflexió i poemes

Des de "La Nausea" m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí.