Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, tolls que es van formant, imprevisibles en la seva fondària, i un asfalt que rellueix i és encara més negre per fer que tot acabi sent més tètric, com si el cel en fos el reflex. I, tant si plou com si no, passo sempre per un parc. I el verd que es veu allà és l'únic respir que té la vista. Encara no han començat a segar la gespa, i en aquest parc tota la vegetació campa com vol, tiges, herbes, tanys que ja han agafat una alçada considerable, poden arribar fins al genoll. Després, ja ho anivellaran tot, però per ara pots contemplar aquesta exuberància, que en dies com avui adquireix matisos d'una quasi tragèdia grega, una desgràcia que acaba esdevenint, una inevitabilitat innata. Un altre contrast que t'ofereix el temps, el paisatge.
És un parc petit, de fet, amb camins amples fets d'asfalt (menys negre que el dels carrers, menys malastruc i sinistre), però quan jo vivia a Tarragona hauria remogut cel i terra, m'hauria venut per tenir un parc així. Tarragona, aquella ciutat agostada, de tarda de diumenge eterna, dominada per un asfalt que no és gens malastruc sinó del tot desèrtic perquè ja s'ha apoderat de tot l'espai. Una ciutat sorrosa, desertal. Ciutat d'incongruències, on les vies del tren et separen del camí a la platja, i et marquen la visió quan arribes a un balcó que no invita a la immensitat del mar sinó del viatge, perquè l'únic que hi acabes veient són aquells rails que s'entrecreuen. És la imatge de tota la ciutat, de la fugida.
Aquest dia de pluja definitiu, en passar pel parc, m'ha dut a la ment Tarragona, com una mala jugada del record. O una mala jugada de l'absència d'aquest verd que he anat contemplant aquí i que m'ha traslladat a altres llocs que són més aviat sorreres.
Tot aquest contrast apareixia també en el poema amb què obria el llibre Llocs comuns. És evident que la ciutat que hi apareix és Tarragona.
I (Mediterrània)
El que costa és la disposició
Del lloc, buscar l’oest, ple de miratges
Que reflecteixen falsos cants, imatges
De l’est, plenes encara de midó
– rígids llençols, un tacte de respostes
A interrogants mancats de punt. El nord
– lleis hiperbòries on el més fort
Sobreviu. O bé el sud, petites costes
Copades d’un desig no aconseguit.
En aquesta urbs, però, mai. Embrutida
D’ecos romans que s’han constret al pit
D’un august cec, malalt i enyoradís.
Recorda-ho, la nostàlgia no s’amida
En cap lloc, ni davant d’aquest mar llis.
Comentaris