Ves al contingut principal

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Comentaris

Em sorprèn aquesta notícia a Andorra, on acabo d'arribar per a una estada breu. Jo també vaig conèixer en J. M. Güell, fa molts anys, quan traduir directament del rus era encara un luxe i els editors no estaven disposats a pagar tarifes més altes que per a l'alemany o l'anglès. No vaig poder donar-li feina, com m'hauria agradat, perquè no m'ho van permetre. Ell va ser molt sincer, ho va acceptar com suposo que ho va haver d'acceptar molt sovint.
Ens queda, com dius, la seva obra. Diria que va ser el "nou pioner" de la traducció de literatura en rus després del primer, l'Andreu Nin.
La seva persona quedarà en el nostre record.
Laura Dalmau ha dit…
Gràcies per aquests apunts literaris oblidats i donar-ne ressó en el blog
Jordi Casanovas ha dit…
Vaig llegir fa molt de temps els Dimonis de Dostoievski en traducció castellana del gran Cansinos Assens, publicada originalment els anys 30 del segle passat per Aguilar i rescatada mig segle més tard pel rei dels rescats de la feina d'altri, l'editorial Planeta, en un volum de la col·lecció Clásicos Universales, que és el que vaig llegir jo.

Han passat els decennis i de cop i volta, tornant a llegir El fred (1981) de l'estimat Thomas Bernhard, he reviscut el despertar de la seva vocació literària al sanatori antituberculós de Grafenhof (Àustria): "[...] Vaig llegir Els dimonis, no havia llegit abans en la meva vida un llibre d'aquella insaciabilitat i radicalisme [...] La monstruosidad dels Dimonis m'havia donat forces [...] Havia estat afectat per una obra literària salvatge i gran", escriu Bernhard.

Vaig sentir, doncs, que m'havia arribat el moment de fer la segona i definitiva lectura dels Dimonis, i que naturalment havia de ser en català. La Viquipèdia em va dir que existia aquesta traducció: del 1987, a Edhasa, per Josep M. Güell. El vostre blog em va informar sobre en Güell i la seva feina i en vaig quedar encisat.

Permeteu-me un experiment. Copio el primer paràgraf d'aquest article, que reprodueix l'inici de l'obra de Dostoievski-Güell:

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Stepan Trofímovitx Verkhovenski. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després."

I ara el comparo amb el text de Cansinos Assens: "Al emprender la descripción de recientes y algo extraños acontecimientos ocurridos en nuestra hasta aquí apacible ciudad, créome obligado a tomar el hilo de mi narración un poco lejos, empezando por mencionar algunos pormenores biográficos del talentudo y honorabilísimo Stepán Trofímovich Verjovenskii. Sirvan estos pormenores de introducción a la referida crónica y a la historia que yo tenía intención de describir hace tiempo".

Vet aquí, concentrada, una lliçó sobre allò que s'anomena "l'esperit de l'idioma", us en adoneu? Cansinos ens ofereix una gran mostra d'un gran idioma foraster, exhuberant com un pastís atapeït de tota mena de requisits; Güell, clar i català, una delícia subtil i digestiva de la nostra estimada llengua, que permet fer un camí igual de substanciós però sense trencar-se el cap (o l'estòmac).

Havia de trobar aquesta versió, doncs; era necessari, imprescindible. Però, ai las, la versió està exhaurida i descatalogada i enlloc no se'n troba referència, ni en llibreries de segona mà; només la tenen en biblioteques. Però un llibre que un vol i estima no es pot simplement anar a buscar a la biblioteca per tornar-lo un cop llegit; i pel que fa a les versions digitals, suposant que n'hi hagi, ja se les poden BEN confitar. Un llibre estimat s'ha de poder posar damunt del cor o a la polsegosa prestatgeria de casa, per criar amor i memòries, i també pols i bitxos si cal. "Y lo demés són cuentus".

Tant de bo us trobi algun dia, Dimonis d'en Güell!

Entrades populars d'aquest blog

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any.
MANERES D’ENVIAR CARTES
el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté.

UNA PETXINA DE LES VACANCES

Les notícies tristes són com petxines,
cada any algú en porta de les vacances
i de sobte són per tot arreu.
Canvien les imatges,
canvien el pols dels dies
i l’api obligatori al voltant
vol influir en la nostra relació amb el món;
però, mama, mai res no serà fàcil.
El pa de pessic queda sense tocar
i cessa la llum dels teus ulls.
Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà
del teu pit.