Ves al contingut principal

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Comentaris

Em sorprèn aquesta notícia a Andorra, on acabo d'arribar per a una estada breu. Jo també vaig conèixer en J. M. Güell, fa molts anys, quan traduir directament del rus era encara un luxe i els editors no estaven disposats a pagar tarifes més altes que per a l'alemany o l'anglès. No vaig poder donar-li feina, com m'hauria agradat, perquè no m'ho van permetre. Ell va ser molt sincer, ho va acceptar com suposo que ho va haver d'acceptar molt sovint.
Ens queda, com dius, la seva obra. Diria que va ser el "nou pioner" de la traducció de literatura en rus després del primer, l'Andreu Nin.
La seva persona quedarà en el nostre record.
Laura Dalmau ha dit…
Gràcies per aquests apunts literaris oblidats i donar-ne ressó en el blog
Jordi Casanovas ha dit…
Vaig llegir fa molt de temps els Dimonis de Dostoievski en traducció castellana del gran Cansinos Assens, publicada originalment els anys 30 del segle passat per Aguilar i rescatada mig segle més tard pel rei dels rescats de la feina d'altri, l'editorial Planeta, en un volum de la col·lecció Clásicos Universales, que és el que vaig llegir jo.

Han passat els decennis i de cop i volta, tornant a llegir El fred (1981) de l'estimat Thomas Bernhard, he reviscut el despertar de la seva vocació literària al sanatori antituberculós de Grafenhof (Àustria): "[...] Vaig llegir Els dimonis, no havia llegit abans en la meva vida un llibre d'aquella insaciabilitat i radicalisme [...] La monstruosidad dels Dimonis m'havia donat forces [...] Havia estat afectat per una obra literària salvatge i gran", escriu Bernhard.

Vaig sentir, doncs, que m'havia arribat el moment de fer la segona i definitiva lectura dels Dimonis, i que naturalment havia de ser en català. La Viquipèdia em va dir que existia aquesta traducció: del 1987, a Edhasa, per Josep M. Güell. El vostre blog em va informar sobre en Güell i la seva feina i en vaig quedar encisat.

Permeteu-me un experiment. Copio el primer paràgraf d'aquest article, que reprodueix l'inici de l'obra de Dostoievski-Güell:

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Stepan Trofímovitx Verkhovenski. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després."

I ara el comparo amb el text de Cansinos Assens: "Al emprender la descripción de recientes y algo extraños acontecimientos ocurridos en nuestra hasta aquí apacible ciudad, créome obligado a tomar el hilo de mi narración un poco lejos, empezando por mencionar algunos pormenores biográficos del talentudo y honorabilísimo Stepán Trofímovich Verjovenskii. Sirvan estos pormenores de introducción a la referida crónica y a la historia que yo tenía intención de describir hace tiempo".

Vet aquí, concentrada, una lliçó sobre allò que s'anomena "l'esperit de l'idioma", us en adoneu? Cansinos ens ofereix una gran mostra d'un gran idioma foraster, exhuberant com un pastís atapeït de tota mena de requisits; Güell, clar i català, una delícia subtil i digestiva de la nostra estimada llengua, que permet fer un camí igual de substanciós però sense trencar-se el cap (o l'estòmac).

Havia de trobar aquesta versió, doncs; era necessari, imprescindible. Però, ai las, la versió està exhaurida i descatalogada i enlloc no se'n troba referència, ni en llibreries de segona mà; només la tenen en biblioteques. Però un llibre que un vol i estima no es pot simplement anar a buscar a la biblioteca per tornar-lo un cop llegit; i pel que fa a les versions digitals, suposant que n'hi hagi, ja se les poden BEN confitar. Un llibre estimat s'ha de poder posar damunt del cor o a la polsegosa prestatgeria de casa, per criar amor i memòries, i també pols i bitxos si cal. "Y lo demés són cuentus".

Tant de bo us trobi algun dia, Dimonis d'en Güell!

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants.


TRISTIA

He dominat la ciència de conèixer els comiats
en l'ennegrida nit, en els seus nus laments,
quan s'albira el final per vetllar a les ciutats,
quan ruminen els bous i hi ha un respit intens.
Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt,
el dolor viatger és com un pes pregon
als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny,
quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon.

Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena
de separació tindrem com a proclama,
o també què anuncia el gall amb la veu plena
quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama?
I per què, en l'aurora d'alguna nova vida,
quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada
el gall, herald d'aquesta nova vida
les ales bat en la ciutat emmurallada?

Estimo el llarg costum de la bella filada,
llisca la llançadora, i sent com brunz el fus:
i mira, com les plomes d'un cigne a la trobada
fins a tu c…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Résumé

Stanisław Barańczak (1945) és un dels membres de la Nowa Fala (Nova Ona). Encara que més endavant va tendir vers una poesia de caire molt més formal i lúdic, es pot dir que mai no va abandonar els elements que caracteritzaven els inicis de la poesia d’aquesta generació. Un llenguatge directe que intentava contrarestar el llenguatge del poder, la Nova Parla. On més ha excel·lit Barańczak ha estat en el camp de la traducció de poesia. Entre nosaltres, potser és més aviat conegut per les seves versions a l’anglès (juntament amb Clare Cavanagh) de la poesia de Wisława Szymborska. També ha traduït un dels grans monuments literaris polonesos, Les complantes del gran poeta renaixentista Jan Kochanowski. Però la nòmina de poetes que ha traduït és impressionant. Des dels anglesos, de qualsevol època (amb tota l’obra de Shakespeare inclosa) fins als russos, com Mandelxtam, Akhmàtova, i molta part de la poesia de Josif Brodsky, passant també pel lituà Tomas Venclova. A banda, també s’ha dedicat …

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses vegades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona. Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt. Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia sinó …