Passa al contingut principal

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Comentaris

Em sorprèn aquesta notícia a Andorra, on acabo d'arribar per a una estada breu. Jo també vaig conèixer en J. M. Güell, fa molts anys, quan traduir directament del rus era encara un luxe i els editors no estaven disposats a pagar tarifes més altes que per a l'alemany o l'anglès. No vaig poder donar-li feina, com m'hauria agradat, perquè no m'ho van permetre. Ell va ser molt sincer, ho va acceptar com suposo que ho va haver d'acceptar molt sovint.
Ens queda, com dius, la seva obra. Diria que va ser el "nou pioner" de la traducció de literatura en rus després del primer, l'Andreu Nin.
La seva persona quedarà en el nostre record.
Laura Dalmau ha dit…
Gràcies per aquests apunts literaris oblidats i donar-ne ressó en el blog
Jordi Casanovas ha dit…
Vaig llegir fa molt de temps els Dimonis de Dostoievski en traducció castellana del gran Cansinos Assens, publicada originalment els anys 30 del segle passat per Aguilar i rescatada mig segle més tard pel rei dels rescats de la feina d'altri, l'editorial Planeta, en un volum de la col·lecció Clásicos Universales, que és el que vaig llegir jo.

Han passat els decennis i de cop i volta, tornant a llegir El fred (1981) de l'estimat Thomas Bernhard, he reviscut el despertar de la seva vocació literària al sanatori antituberculós de Grafenhof (Àustria): "[...] Vaig llegir Els dimonis, no havia llegit abans en la meva vida un llibre d'aquella insaciabilitat i radicalisme [...] La monstruosidad dels Dimonis m'havia donat forces [...] Havia estat afectat per una obra literària salvatge i gran", escriu Bernhard.

Vaig sentir, doncs, que m'havia arribat el moment de fer la segona i definitiva lectura dels Dimonis, i que naturalment havia de ser en català. La Viquipèdia em va dir que existia aquesta traducció: del 1987, a Edhasa, per Josep M. Güell. El vostre blog em va informar sobre en Güell i la seva feina i en vaig quedar encisat.

Permeteu-me un experiment. Copio el primer paràgraf d'aquest article, que reprodueix l'inici de l'obra de Dostoievski-Güell:

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Stepan Trofímovitx Verkhovenski. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després."

I ara el comparo amb el text de Cansinos Assens: "Al emprender la descripción de recientes y algo extraños acontecimientos ocurridos en nuestra hasta aquí apacible ciudad, créome obligado a tomar el hilo de mi narración un poco lejos, empezando por mencionar algunos pormenores biográficos del talentudo y honorabilísimo Stepán Trofímovich Verjovenskii. Sirvan estos pormenores de introducción a la referida crónica y a la historia que yo tenía intención de describir hace tiempo".

Vet aquí, concentrada, una lliçó sobre allò que s'anomena "l'esperit de l'idioma", us en adoneu? Cansinos ens ofereix una gran mostra d'un gran idioma foraster, exhuberant com un pastís atapeït de tota mena de requisits; Güell, clar i català, una delícia subtil i digestiva de la nostra estimada llengua, que permet fer un camí igual de substanciós però sense trencar-se el cap (o l'estòmac).

Havia de trobar aquesta versió, doncs; era necessari, imprescindible. Però, ai las, la versió està exhaurida i descatalogada i enlloc no se'n troba referència, ni en llibreries de segona mà; només la tenen en biblioteques. Però un llibre que un vol i estima no es pot simplement anar a buscar a la biblioteca per tornar-lo un cop llegit; i pel que fa a les versions digitals, suposant que n'hi hagi, ja se les poden BEN confitar. Un llibre estimat s'ha de poder posar damunt del cor o a la polsegosa prestatgeria de casa, per criar amor i memòries, i també pols i bitxos si cal. "Y lo demés són cuentus".

Tant de bo us trobi algun dia, Dimonis d'en Güell!

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats. Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre. Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió.


EL MISSATGE DEL SENYOR COGITOVés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi
vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols
et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni
sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància
i la teva Ira impotent que sigui com la m…

El retorn d'A

Wojciech Bonowicz


EL RETORN D'A

Diguem que tens més de deu deixebles
i ells escriuen els teus somnis i fins i tot
et justifiquen quan estàs irritat. Vas per un camí
tan tort d'una confusió a una altra fins que esdevé
una religió que ja no pots aturar.
A la fi allargues el braç i què veus? Veus
que si furgues bé en la foscor
sempre es troba alguna cosa no descoberta
que encara no té importància.

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Nit

Wojciech BonowiczNIT

El poema
primer fa tancar-te.
No vol
que miris al voltant busquis
altres paraules
en altres poemes.

Seus al racó d'una pedra
embolicada 
com un full de paper.
Indefens resignat
no respires. El poema
no t'ho permet.

A la pedra un no es pot
moure fer servir
el llit el rellotge el mapa
i tota la resta
de la imaginació.

El poema
té la seva imaginació.
L'ha bastida en tu
i després s'ha tancat
per alliberar-se.

Has d'esperar
al raco de la pedra
en que algun cop lluu
la pols daurada de l'esperança.

Finalment el poema
s'obre. La pedra
et deixa anar: un full de paper
que comença a respirar.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times(abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda d…