Passa al contingut principal

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Comentaris

Em sorprèn aquesta notícia a Andorra, on acabo d'arribar per a una estada breu. Jo també vaig conèixer en J. M. Güell, fa molts anys, quan traduir directament del rus era encara un luxe i els editors no estaven disposats a pagar tarifes més altes que per a l'alemany o l'anglès. No vaig poder donar-li feina, com m'hauria agradat, perquè no m'ho van permetre. Ell va ser molt sincer, ho va acceptar com suposo que ho va haver d'acceptar molt sovint.
Ens queda, com dius, la seva obra. Diria que va ser el "nou pioner" de la traducció de literatura en rus després del primer, l'Andreu Nin.
La seva persona quedarà en el nostre record.
Laura Dalmau ha dit…
Gràcies per aquests apunts literaris oblidats i donar-ne ressó en el blog
Jordi Casanovas ha dit…
Vaig llegir fa molt de temps els Dimonis de Dostoievski en traducció castellana del gran Cansinos Assens, publicada originalment els anys 30 del segle passat per Aguilar i rescatada mig segle més tard pel rei dels rescats de la feina d'altri, l'editorial Planeta, en un volum de la col·lecció Clásicos Universales, que és el que vaig llegir jo.

Han passat els decennis i de cop i volta, tornant a llegir El fred (1981) de l'estimat Thomas Bernhard, he reviscut el despertar de la seva vocació literària al sanatori antituberculós de Grafenhof (Àustria): "[...] Vaig llegir Els dimonis, no havia llegit abans en la meva vida un llibre d'aquella insaciabilitat i radicalisme [...] La monstruosidad dels Dimonis m'havia donat forces [...] Havia estat afectat per una obra literària salvatge i gran", escriu Bernhard.

Vaig sentir, doncs, que m'havia arribat el moment de fer la segona i definitiva lectura dels Dimonis, i que naturalment havia de ser en català. La Viquipèdia em va dir que existia aquesta traducció: del 1987, a Edhasa, per Josep M. Güell. El vostre blog em va informar sobre en Güell i la seva feina i en vaig quedar encisat.

Permeteu-me un experiment. Copio el primer paràgraf d'aquest article, que reprodueix l'inici de l'obra de Dostoievski-Güell:

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Stepan Trofímovitx Verkhovenski. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després."

I ara el comparo amb el text de Cansinos Assens: "Al emprender la descripción de recientes y algo extraños acontecimientos ocurridos en nuestra hasta aquí apacible ciudad, créome obligado a tomar el hilo de mi narración un poco lejos, empezando por mencionar algunos pormenores biográficos del talentudo y honorabilísimo Stepán Trofímovich Verjovenskii. Sirvan estos pormenores de introducción a la referida crónica y a la historia que yo tenía intención de describir hace tiempo".

Vet aquí, concentrada, una lliçó sobre allò que s'anomena "l'esperit de l'idioma", us en adoneu? Cansinos ens ofereix una gran mostra d'un gran idioma foraster, exhuberant com un pastís atapeït de tota mena de requisits; Güell, clar i català, una delícia subtil i digestiva de la nostra estimada llengua, que permet fer un camí igual de substanciós però sense trencar-se el cap (o l'estòmac).

Havia de trobar aquesta versió, doncs; era necessari, imprescindible. Però, ai las, la versió està exhaurida i descatalogada i enlloc no se'n troba referència, ni en llibreries de segona mà; només la tenen en biblioteques. Però un llibre que un vol i estima no es pot simplement anar a buscar a la biblioteca per tornar-lo un cop llegit; i pel que fa a les versions digitals, suposant que n'hi hagi, ja se les poden BEN confitar. Un llibre estimat s'ha de poder posar damunt del cor o a la polsegosa prestatgeria de casa, per criar amor i memòries, i també pols i bitxos si cal. "Y lo demés són cuentus".

Tant de bo us trobi algun dia, Dimonis d'en Güell!

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.
GRAN CIUTATEm construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.
El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.
Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”
El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Ara, des que no sé on vius

Jacek Dehnel (1980) és poeta, prosista i traductor. Va guanyar el prestigiós premi Kościelski el 2005 i el 2007 el premi Passaport Polityka (nom d'un excel·lent setmanari polonès) per la novel·la Lala. La seva poesia fou ràpidament reconeguda i valorada per Czesław Miłosz, que el va saludar com un dels valors més prometedors de la nova poesia polonesa. També tradueix, principalment poesia anglesa. Fa poc que ha publicat la poesia completa de Philip Larkin.


***

Ara, des que no sé on vius, on
he d'enviar el correu, als calaixos de la còmoda
grogueja el paper de cartes. Des que l'amor calla
és com clavar claus a un fèretre tot guarnit:
si per la randa, en un manat de camèlies,
o pel crespó el tall arriba a la cara o a un dit del cadàver,
ningú no notarà aquest dolor en el cos,
enlloc ningú no sabrà mai d'aquest dolor.

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …