Passa al contingut principal

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. 
Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estranyesa habitual, l'estranyesa que vols domesticar i vols pensar que entra en uns paràmetres de naturalitat. Però ets ben conscient que no ho és gens, de natural. I no pas perquè siguis a l'estranger, un altre concepte que hauràs de replantejar-te. Tal vegada ser a l'estranger és realment ser a casa. Sempre i quan ho hagis volgut fer teu. No parlo pas de quan et veus obligat a marxar, quan vas a un lloc que no havies volgut i on no saps què estàs fent, realment. No, no és aquesta dimensió, més tràgica, de l'estrangeritat. 
Llegeixo i vaig escoltant música. Als autobusos un sempre s'ha de dur música si no es vol veure envoltat  de les diferents seleccions que poden sortir de la ràdio de torn. No cal patir per les converses, hi ha molt pocs viatgers, i no parlen entre ells, alguns es queden adormits, potser per la sensació d'una nit que arriba massa aviat. La música m'acompanya en aquest entristiment de la tarda, i els pensaments comencen a saltar sense treva, se succeeixen, s'encavallen, es prenen el lloc, i cap d'ells no pot entestar-se a quedar-s'hi. En un moment, en una coincidència, arriben dos pensaments, un arriba i l'altre ja se'n va, però és massa lent, i no pot evitar que es lligui amb el que ha vingut a ocupar tot l'espai per uns instants. En l'un, hi ha l'intent de voler tenir la idea d'un nou poema. I, automàticament, un retret, no te n'has cansat, d'escriure un cop i un altre sobre el mateix? Bé, si ho faig, és perquè per a mi té una importància cabdal. Doncs bé, un altre cop el viatge, i la tardor amb la melancolia. Bé, xiquet, això sembla una elegia que mai no s'acaba. I l'altre pensament ve per la música, i et diu, mira, en tot això, i en aquesta melancolia teva en què t'agrada tant rabejar-te, pots tenir aquí una espècie de banda sonora. I m'agafa un rampell com de grandesa d'aquells que no haurien d'aparèixer mai, i en cas que apareguin, no els hauríem de reconèixer i potser encara menys no els hauríem de fer públics. Tenir la banda sonora d'uns poemes, i ca. Però la força d'aquesta atracció és massa gran. Aquesta música encaixa perfectament en un dia com avui, en aquest viatge entre dos llustres. I un últim pensament acaba desterrant la resta, abans no tornis al llibre: potser casa és la llum, no és cap lloc. La llum que ara transmet aquesta música et fa desitjar que el viatge duri molt més. 


Comentaris

Anònim ha dit…
Mira que ets dolent...! La de recoirds que m'has fet ballar pel cap. Començant per l'estranya sensació de quen començava a viure a Cracòvia i, a la tardor (i, pitjor enara a l'hivern), em trobava que el dia s'apagava cap a les 15 o 15:30 hores...

Sobre això del viatge, no sé si coneixes un text que es va engiponar un amic comú nostre, el Guillem, d'allò més interessant, i amb un fragment de rondalla molt sucós. Em refereixo a Viatge, nostàlgia, memòria. Un diàleg. Si tens temps, potser t'agradarà.

Ah, i la recomanació musical també és ben d'agrair!

Una abraçada!

Josep-A.
Anònim ha dit…
Ah, per cert, el text que t'he ajuntat abans, va portar molta cua. Heus-la ací.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, ai els records, els records. Encara que, si ja no ets al lloc, els records t'assalten igualment. No coneixia el text del Guillem, moltes gràcies. Com tots, ple d'observacions incisives i de reflexions que arriben a desestabilitzar-te sempre, en un sentit actiu (positiu?) del terme. De fet, tots tres ens trobem en reflexions molt semblants, per molt que de vegades puguin semblar distants. I, per altra banda, com ja posava aquí, l'obsessió és tan gran que s'ha convertit en el tema principal de la meva poesia, sense que ho hagi tingut mai de manera tan present, en el fons. Amb tot, davant d'això, davant d'aquesta insistència, només em queda el silenci o seguir donant voltes i voltes. Però ara ja m'embranco en altres qüestions. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur                                                                Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé,

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar