Passa al contingut principal

Fidelitat marítima

 Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades, un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El resultat és que el poema és incomprensible (bé, potser la meva versió també ho és). Introdueixen un element gràfic, de puntuació, per articular el discurs, per tant, sí que en copsen els diferents períodes dins el poema; aquest element és un punt i coma, que no trobem al poema en eslovè. En original és una llarga seqüència només amb comes. Després passo a la traducció anglesa, i aquí el poema és d’una claredat espaterrant, excessiva. Aquest discurs característic de l’autor eslovè desapareix per fondre’s en el magma d’una veu que pot ser la de molts poetes, sense unes característiques tan plenament definides. Aquí, els períodes estan del tot marcats, els punts ens separen totes les unitats de sentit. I quan alguna cosa no queda clara en l’original, passa a ser, en la traducció, d’una normalitat absoluta. En fa una apropiació, el que se’n diu una domesticació, de cara al lector, potser de cara a una tradició? Per molt que el poema en aquesta traducció flueixi molt bé, no crec que aquest sigui el camí a seguir. I, en aquest cas, la meva gosadia a l'hora de fer aquesta afirmació és doble, ja que un dels traductors del poema és el propi autor d'aquest (però, en una traducció, la seva versió es converteix en una de les múltiples versions possibles, no és la versió única i ja definitiva). Tornant al tema de la domesticació, el que és estrany que sigui estrany, al meu parer. Només així es pot ampliar la frontera del llenguatge que és, al cap i a la fi, una de les funcions principals que ha de tenir la traducció. 

PS: En aquest enllaç podeu llegir-ne la traducció anglesa.


FIDELITAT MARÍTIMA

El carrer de la llibertat s’encorba amunt, obro els narius,
parant esment ensumo el castell de Duino i les roques
acinglades, perdut en un país que m’enyora tant
com jo l’enyoro, un pèl diferent al ritme que el llibre
d’hores em dicta des de temps remots, l’olor
constant de les algues i el pes dels somnis que flairen
des de la foscor del mar i els rosers silvestres, tot ho deixo
enrere quan vaig pujant, la fortalesa espera,
panteixa dèbilment com un animal confiat a qui li queda molt
per descobrir, el crepuscle d’aquell dia robat,
i en ell, mira, exactament on no arriba el neguit
de la càmera, com allí s’obren les cames,
com la força humida de la missió no sap la diferència
entre una gerra i un plateret, mira fins on em deixo endur
lluny d’una forma segura, com si des de dalt
d’una torre conquerida amb dificultats
no hi hagués cap més camí cap avall, a les tendres
profunditats on comença l’exili, davallo,
febrilment, com si fes tard, com si el moment
en el qual m’enfonso estigués ja perdurant
des de sempre, com la fidelitat vers l’imant. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Tens raó que la traducció a l’anglès que he trobat a la pagina de Blesok m'ha ajudat a entendre el poema :) M'he despistat en el teu us del verb “enyorar” en els versos 3 i 4 (on l’anglès diu "necessitar") que m'ha dut a pensar que parlava del seu país d'origen. Molt possiblement d'haver sabut abans on era el castell de Duino jo mateix no m’hagués perdut. Però trobo que la teva traducció es més encinglerada (unificant forma i contingut) en el camí amunt i el ritme sense punts molt reeixit. Moltes gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original. Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector.

POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE


Camino al llarg del blau mar Bàltic:

a l’aigua i en la meva presència
els cignes s’enfonsen persistentment

però del tot sense èxit;

per un moment tenen les cues alçades a tot el món
i ho tornen a provar
per si de cas,

estruços no acomplerts;

la dona Karlson camina al meu costat;

no hi ha parelles, no és l’estació per anar
agafats de la mà,

excepte per a una parella de gossos,
però potse…

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.
L'AMOR ÉS
Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. 
UN LLOC DIFERENT
[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes s…

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?
ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia.

ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE

Un lloc
igual des de fa segles.
Les boquetes obertes dels peixos
que emergeixen en el llac tremolós
enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos
atrets per una ratlla de boira
cada cop més gruixuda.
A aquestes hores cada cop més fosca
(aviat ja serà negra).
Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües
del llac de vegades intactes
com si tot hagués de romandre igual
per a sempre.
Excepte jo.

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…