Ves al contingut principal

Fidelitat marítima

 Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades, un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El resultat és que el poema és incomprensible (bé, potser la meva versió també ho és). Introdueixen un element gràfic, de puntuació, per articular el discurs, per tant, sí que en copsen els diferents períodes dins el poema; aquest element és un punt i coma, que no trobem al poema en eslovè. En original és una llarga seqüència només amb comes. Després passo a la traducció anglesa, i aquí el poema és d’una claredat espaterrant, excessiva. Aquest discurs característic de l’autor eslovè desapareix per fondre’s en el magma d’una veu que pot ser la de molts poetes, sense unes característiques tan plenament definides. Aquí, els períodes estan del tot marcats, els punts ens separen totes les unitats de sentit. I quan alguna cosa no queda clara en l’original, passa a ser, en la traducció, d’una normalitat absoluta. En fa una apropiació, el que se’n diu una domesticació, de cara al lector, potser de cara a una tradició? Per molt que el poema en aquesta traducció flueixi molt bé, no crec que aquest sigui el camí a seguir. I, en aquest cas, la meva gosadia a l'hora de fer aquesta afirmació és doble, ja que un dels traductors del poema és el propi autor d'aquest (però, en una traducció, la seva versió es converteix en una de les múltiples versions possibles, no és la versió única i ja definitiva). Tornant al tema de la domesticació, el que és estrany que sigui estrany, al meu parer. Només així es pot ampliar la frontera del llenguatge que és, al cap i a la fi, una de les funcions principals que ha de tenir la traducció. 

PS: En aquest enllaç podeu llegir-ne la traducció anglesa.


FIDELITAT MARÍTIMA

El carrer de la llibertat s’encorba amunt, obro els narius,
parant esment ensumo el castell de Duino i les roques
acinglades, perdut en un país que m’enyora tant
com jo l’enyoro, un pèl diferent al ritme que el llibre
d’hores em dicta des de temps remots, l’olor
constant de les algues i el pes dels somnis que flairen
des de la foscor del mar i els rosers silvestres, tot ho deixo
enrere quan vaig pujant, la fortalesa espera,
panteixa dèbilment com un animal confiat a qui li queda molt
per descobrir, el crepuscle d’aquell dia robat,
i en ell, mira, exactament on no arriba el neguit
de la càmera, com allí s’obren les cames,
com la força humida de la missió no sap la diferència
entre una gerra i un plateret, mira fins on em deixo endur
lluny d’una forma segura, com si des de dalt
d’una torre conquerida amb dificultats
no hi hagués cap més camí cap avall, a les tendres
profunditats on comença l’exili, davallo,
febrilment, com si fes tard, com si el moment
en el qual m’enfonso estigués ja perdurant
des de sempre, com la fidelitat vers l’imant. 

Comentaris

calordeforn ha dit…
Tens raó que la traducció a l’anglès que he trobat a la pagina de Blesok m'ha ajudat a entendre el poema :) M'he despistat en el teu us del verb “enyorar” en els versos 3 i 4 (on l’anglès diu "necessitar") que m'ha dut a pensar que parlava del seu país d'origen. Molt possiblement d'haver sabut abans on era el castell de Duino jo mateix no m’hagués perdut. Però trobo que la teva traducció es més encinglerada (unificant forma i contingut) en el camí amunt i el ritme sense punts molt reeixit. Moltes gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

El noi (3)

Adam Wiedemann va néixer el 1968 a Krotoszyn. Ha publicat quatre llibres de poemes, i dos llibres de contes. Tant aquests darrers com el llibre del que prové aquest poema, que podríem traduir com Càrrega lectiva han estat nominats al Premi Nike, el més prestigiós de les lletres poloneses.


EL NOI


3

A causa dels trasllats no tenim mobles vells
i els nous ja no estan de moda i han caigut
en desús, ens fan molta més vergonya que no
ús, encara que aguantin, molt pitjor.

Es diu que després de la mort ens hem de desfer
de tot, però els nostres morts no se'ns apareixen
nus ni fins i tot amb la roba amb què els enterràrem,
sinó senzillament amb la roba que portaren sovint.

Ens sentim com un mobiliari permanent de la realitat
i és així com ens tracten. Algú entra, s'instal·la
en aquests poemes, no li cal res més, i a nosaltres
tan sols ens cal que ja no quedi més temps

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Coixinets per a les agulles

Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants. Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats. Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si …

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes.


SIGNES D'AIGUA

Des del pont de fusta a Wyszogród
miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava
com un altar, plena de fosca solemnitat.
Ens parlava en la seva llengua muda.

Han passat tants anys. Les ombres
nostres encara són al pont, cegues.

No copsen les coses terrenals, les divines.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …