Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

Dia dels difunts

Els dies de Tots Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema que tradueixo.
Ja he parlat en algun altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam Zagajewski.


DIA DELS DIFUNTS
S’agafen de les mans sota terra; jeuen d’esquena, amb cops de colze esbotzen les fustes podrides, amb les mans remouen la terra, les arrels de les herbes, trossos de corquim, en silenci conspiren contra nosaltres, agafen forces; n’hi ha massa, d’ells;
                              n'hi ha massa, tots arronsats en les panxes prenyades de les tombes -sobresurten tan cantelludes que s’esquerda la seva pell terrosa; i ells creixen a dins i els …

Les qualitats de la pols

Hi ha poemes que ens persegueixen des del moment que els llegim. Porto uns dos anys intentant trobar el to en la traducció d’aquest poema de MichaelSymmonsRoberts. Una cosa tan simple com l’absència dels substantius neutres en català (i poder-los pronominalitzar després com a neutres) pot fer que la traducció sigui molt difícil. No volia repetir aquí la paraula "pols" contínuament, ja que un dels elements que dóna força al poema és l’absència d’aquesta paraula, que es troba tan sols en el títol. Presento el poema, però no descarto tornar-hi per revisar-lo.
Michal Symmons Roberts és un dels poetes que més m’han impressionat darrerament, amb llibres que tenen una arquitectura interna ben sòlida. El darrer llibre que ha publicat, Drysalter, tot escrit sobre variacions de quinze versos, és una autèntica meravella.

LES QUALITATSDELAPOLS
S’aixecaennúvols,cobreixlessabates ambunahistoriasobtada,esfixa alsdraps perserretirada,però en penetren algunes restes; es torna fèrtil enunallengua …

Dein Name?

Deixo sense esclarir algunes parts d’aquest poema de Jerzy Jarniewicz. Per exemple, quan diu “s'entén sense notes al peu?” en què clarament hi ha el concepte de jugar amb el lector. I després el nom de la botiga de queviures, que deixo en la seva forma original. Sóc molt poc partidari de portar les realitats d'una altra cultura a la pròpia, en el sentit de fer-les més comprensibles o que el lector les pugui acceptar perquè són les que comparteix. Aquí es podria solucionar amb “a cal” més el nom. Però, aleshores, no perdem un dels elements fonamentals de la traducció, que consisteix a introduir-nos un món que no és pas el nostre? Per altra banda, crec que sense haver de fer aquest trasllat, el poema es pot entendre sense cap mena de problema.
DEIN NAME?
Varsòvia es prepara per l’arribada del Cèsar, però per a mi res no es relaciona amb el Japó.
Deu ser perquè no visc a Varsòvia, i aquí, al carrer Górna, el sol surt com cada dia.
Ni tan sols no sé com es diu. Ja no miro les notícies,
no…

Col·laboració a Cuaderno Ático

Fa uns quants dies va aparèixer a la xarxa el número 2 de la revista Cuaderno Ático, que dirigeix de manera excel·lent Juan Manuel Macías. El gran poeta i traductor és també tipògraf, la qual cosa es fa notar en l’acurada presentació de la revista. Des d’aquí el meu agraïment. Col·laboro en aquest número amb 5 poemes propis que vaig traduir al castellà (al número surten en les dues versions). És curiós això d’autotraduir-se, l’autotranslació com en diuen els teòrics. Entre aquests, les opinions són ben diverses. Des del que diu que no són realment traduccions, perquè el traductor, en ser ell mateix l’autor, pot tenir més llibertat en la recreació dels poemes, fins al teòric que diu que són les traduccions més autèntiques. No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Sempre depèn del text, de les estratègies, del propi traductor-autor. Però d’una cosa sí que estic segur, són les traduccions més difícils de fer i, molt sovint, són les que produeixen un grau més alt d’estranyament …

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Frontera, 11

L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real.
FRONTERA, 11

Mira l…

Un dia

Quin dia tan fantàstic. Els estiuets de Sant Martí (perquè sempre en tenim més d’un) són un dels fenòmens més increïbles de la tardor a Polònia. Una temperatura que s’enfila, un cel que adopta un color net, com si es desenteranyinés per uns quants dies, abans de tornar a adoptar els colors grisencs, una gamma també inesgotable. Però, per damunt de tot, els arbres. En aquesta llum, en aquest sol que ara escalfa bé. Una explosió de colors, els verds, els grocs, els vermells, un color rovellós, un color magenta, un color terrós, un siena fora del seu lloc. Tots els colors es desplacen i tornen als ulls amb intenses tonalitats.  Ara és una època de sentits. Els ulls, que ho volen embeure tot. L’olfacte, l’olor de les fulles caigudes que comencen a convertir-se en una terra fèrtil. L’oïda, el cruixit de les passes en trepitjar els munts de fulles que aquí i allà es van arrombollant. Un soroll que ens remet a la infantesa. Potser el cicle de la naturalesa té en això la seva raó de ser. Que …

Al pou

A diferència del poema de Tadeusz Dąbrowski, que ja vaig comentar, aquest que pertany al darrer llibre d’Artur Szlosarek i que també té com a element un pou ens inquieta, ens atemoreix, i ens fa pensar en el misteri, potser perquè ens hi trobem davant per davant amb les seves paraules.
AL POU
Mantenir-se a la superfície. A l’aigua, a l’interior Del pou. Fixar-se en un punt que concentra
La llum – tota la que il·lumina des de dalt. “Un canvi Sol ser bo, si som suficientment
Pacients” – aconsellar en una llengua forana, Com el cos sabut i distant. Creure en el canvi,
Però no moure’s, no provocar. No creure – en el canvi. Aferrar-se al marc circular, les ferides, les altes parets.
Hi ha alguna cosa més innocent que afinar un violí I fer ganyotes rere la porta? Tota aquesta llum que ens és donada
Es cargola a la pupil·la, ja la negror la fa entrar en joc i la profunditat Impassible l’absorbeix. De tot el futur
Que encara ha quedat recuperar tres claus Superflus, de nou polzades, un còdol blanc no escri…

De Nobels i altres

Ahir l’Acadèmia sueca ens va fer un regal. Alice Munro va guanyar el premi Nobel de literatura. I el conte, aquest gènere menystingut per molts, però tan valuós i tan necessari per a la literatura, va ser dignificat. Esperem que això comporti atraure l’atenció de nou vers aquest gènere. Que no ven, segons diuen. Com tampoc la poesia. Els gèneres pobres dels quals després tothom s’apressa a lloar-ne les virtuts, i a dir excel·lències de la condensació de la paraula. Els gèneres també tenen els seus 15 minuts de fama. Molt de tant en tant. Desitjo que en aquesta ocasió no sigui així. En qualsevol cas, ara és el moment de la felicitat, de gaudir del regal.

Però no tenia la intenció de parlar del Nobel. Ni d’Alice Munro (el que s’ha de fer és llegir-la, la millor manera de celebrar el premi). Ni del conte. Sinó d’una cosa del tot diferent. D’una de les meves dèries. Sí, torno ara a parlar del llibre, i del llibre electrònic. Per a alguns, malauradament, també sembla el parent pobre. Per ve…

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres. Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre.



ABANS DE LA FRASE
Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts.
En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món.
tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit


                                                                    Varsòvia, 29.I.2012

Pou

No sempre rebre una gran atenció mediàtica significa ser un autor d’una vàlua inqüestionable. Si, de fet, quant a la narrativa això és una cosa òbvia, no ho és tant si parlem de la poesia, on rebre una atenció per part dels mitjans ja és quasi una autèntica quimera. Em refereixo, és clar, al fet que un autor passi a primer pla, la seva obra es reconegui en premis (a obra publicada, no pas a obra inèdita), la crítica el pugui considerar un poeta a tenir en compte, i comenci a ser convidat a tot arreu, a festivals, a lectures. Tot això entra, més aviat, en el terreny de les relacions personals, dels contactes. Al meu parer, Dąbrowski ha sabut fer-se un lloc en aquest club. Té alguns poemes remarcables, però quan em trobo amb un poema com el que tradueixo aquí, penso si hi ha alguna cosa que no funciona, perquè no pot ser que l’autor de poemes com aquest sigui un dels que tenen més projecció en l’actualitat. Per això, sempre he mostrat desconfiança amb la crítica literària de qualsevol …