Vés al contingut principal

Un dia

Quin dia tan fantàstic. Els estiuets de Sant Martí (perquè sempre en tenim més d’un) són un dels fenòmens més increïbles de la tardor a Polònia. Una temperatura que s’enfila, un cel que adopta un color net, com si es desenteranyinés per uns quants dies, abans de tornar a adoptar els colors grisencs, una gamma també inesgotable. Però, per damunt de tot, els arbres. En aquesta llum, en aquest sol que ara escalfa bé. Una explosió de colors, els verds, els grocs, els vermells, un color rovellós, un color magenta, un color terrós, un siena fora del seu lloc. Tots els colors es desplacen i tornen als ulls amb intenses tonalitats. 
Ara és una època de sentits. Els ulls, que ho volen embeure tot. L’olfacte, l’olor de les fulles caigudes que comencen a convertir-se en una terra fèrtil. L’oïda, el cruixit de les passes en trepitjar els munts de fulles que aquí i allà es van arrombollant. Un soroll que ens remet a la infantesa. Potser el cicle de la naturalesa té en això la seva raó de ser. Que per un moment, per un instant puguem retornar a nosaltres mateixos, als nostres sentits, a una infantesa en què tot era descobriment. I el cicle de tornar a començar, de les fulles caigudes amb el seu cruixit repetit, és un cicle d’imatges que els anys han anat configurant. Repetició i novetat alhora. Mort i vida. Felicitat i tristesa. Instant i eternitat. És la naturalesa, els seus cicles, la que fa germinar la llavor de la contradicció en nosaltres, sense la qual difícilment podríem celebrar aquest dia. Celebrem aquest dia que passa ràpid. Ens en queda una imatge, un soroll que ja no es repetirà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…