Un altre poema de Marcin Świetlicki. En aquest cas, hi havia una paraula que presentava problemes de traducció, no pas pel significat, sinó perquè feia que els versos s’allarguessin massa. En polonès, existeix una paraula per anomenar el monòxid de carboni que, encara que signifiquin dues coses diferents, prové de l’alemany Schwaden (en polonès czad – pronunciï’s txat). Si cada cop que apareixia la paraula havia de posar monòxid de carboni el que feia era destrossar el poema visualment (a banda que els matisos aquí que comporta la paraula tampoc no són traslladables). Finalment, l’opció és la forma química, que com a mínim escurça el vers.
29 DE NOVEMBRE DE 1987
El fum prefereix sortir per l’habitació i no per la xemeneia
a la nit. Un buit repugnantment segur de si mateix.
Quan escapem d’aquí també som fum,
pudim a fum – fan ganyotes, per tant, ho sabem.
O asfixiar-se amb CO, o morir de fred.
El govern ens ha fet algunes preguntes
insidioses. Ara a la ràdio estan parlant
sobre les nostres respostes.
Però nosaltres no hem parlat amb ningú.
Érem fent una volta, després hem dinat
i en tornar directament hem fet l’amor,
ella m’ha sargit un jersei i m’ha aparracat la jaqueta.
Avui havia de marxar, però s’ha quedat, alleugerida.
Avui havia d’adormir-me tot sol i alleugerit agafo el son
sentint-la al meu costat. Per l’habitació vaga,
interrogatiu, el CO. No contestem.
NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.
II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.
III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.
IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.
V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.
VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.
VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.
VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.
IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.
II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.
III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.
IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.
V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.
VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.
VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.
VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.
IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.
Comentaris
Salutacions,
S.