Ves al contingut principal

Amor fati

Un altre poema d'Ivan V. Lalić.


AMOR FATI

Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa:
Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar
en el fred, del nord, per protegir els fonaments
de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys;
ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada
i al juny sagnem una olor daurada, cruixen
les fulles quan plou o quan ens acarona el vent,
i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels
en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques.
Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé
que sigui així, que existeixi la desproporció,
quan la causa es toca amb la conseqüència.
Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me
a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Martín López-Vega ha dit…
Xavi, mil gracias de nuevo, Lalic es otro de mis favoritos, aunque tenga que leerlo, claro, en inglés -y ahora en catalán. Como siempre, impresionante trabajo, y a sus pies again, a sus pies!
17 de març de 2009 a les 20:04
Jordi Llavina ha dit…
Completament d'acord amb el Martín (quina il·lusió retrobar-te aquí, en el bloc exquisit del Xavier! Préstame muncho, rapaz!). Jo tinc una predilecció pels til·lers: una àvia meva política, l'última revetlla de Sant Joan, ens va deixar a tots els assistents al xeflis de festa un branquilló de til·ler. De floretes grogues, preciós. De fet, ens vam trobar els branquillons damunt el parabrisa dels nostres cotxes... com si els hi hagués deixat un fantasma o una ventada. El poema de Lalic´ m'hi ha fet pensar. El til·ler de què parlo ha fonamentat una família. El poema m'ha fet reviure aquesta emoció, que he sentit explicar tantes vegades! No t'aturis, Xavier: ni de traduir ni d'escriure poesia!
17 de març de 2009 a les 23:16
Antonio Cabrera ha dit…
No coneixia Lalic, Xavier. Gràcies per posar-lo davant nostre. Ets un beneit proveïdor d'alegries matinals. Un abraçada. Antonio.
18 de març de 2009 a les 9:55
Xavier Farré ha dit…
Moltes gràcies a tots tres pels comentaris i pels ànims. És tot un luxe tenir-vos com a lectors. M'ha encantat la història i la imatge que expliques dels til·lers, Jordi.
18 de març de 2009 a les 19:31
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna Dąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’any 2012.

***
Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes,
i d’elles, quina oració en surt?
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…
2 comentaris
Més informació

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 

*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació