Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants.

TRISTIA

He dominat la ciència de conèixer els comiats
en l'ennegrida nit, en els seus nus laments,
quan s'albira el final per vetllar a les ciutats,
quan ruminen els bous i hi ha un respit intens.
Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt,
el dolor viatger és com un pes pregon
als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny,
quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon.

Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena
de separació tindrem com a proclama,
o també què anuncia el gall amb la veu plena
quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama?
I per què, en l'aurora d'alguna nova vida,
quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada
el gall, herald d'aquesta nova vida
les ales bat en la ciutat emmurallada?

Estimo el llarg costum de la bella filada,
llisca la llançadora, i sent com brunz el fus:
i mira, com les plomes d'un cigne a la trobada
fins a tu corre Dèlia, amb els peus nus.
Però és la nostra vida com un trist canemàs,
i el llenguatge del goig, ah, que n'és, d'empobrit.
Tot ja ha sigut, i es repeteix a cada pas:
tan sols el reconeixement ens és delit.

Que sigui així, que es vegi una clara figura,
en un gran i ample plat de terrissa, semblant
a la pell estirada d'un esquirol i, pura,
que una noia s'hi inclini la cera tot mirant.
A nosaltres no ens toca sobre Èreb predir res.
El que és bronze per l'home, és la cera per ella.
A la batalla el fat a l'home agafa pres.
És fent profecies que la dona el segella.