La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem heretat del segle XIX. Quan abandonem la norma eurocèntrica de conservar les equivalències entre la paraula de la llengua de sortida i la d’arribada, quan ens adonem de l’allau de textos amb què s’enfronta l’home contemporani la qüestió fonamental no és ja la reproducció, sinó la selecció de la informació i dels textos així com la seva inclusió en la nova cultura. En un món de possibles (re)contextualitzacions infinites, els textos han perdut els significats estables, han esdevingut estructures obertes a les quals cada cultura, cada ideologia i cada individu dóna sentit a la seva manera. Tot això obre el camp a un accés nou a la traducció, i a la vegada també un camp per a l’ètica de la traducció en què cada traductor és conscient del seu potencial de manipulació, el du a terme amb responsabilitat i no intenta reanimar la il·lusió de la identitat entre el text original i la traducció.
Entrevisa a la revista “Literatura” amb Erik Prunč (1941) poeta, dramaturg, estudiós de la traductologia. Eslovè nascut a la Caríntia austríaca.
Comentaris