Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2007

El mar

Acabo de tornar de la infortunada aquests dies Grècia. Era al Dodecanès. Feia anys que no em trobava tan prop del mar. Cada dia, els gats, el mar, les fronteres, em feien recordar el poema XII de “Post Aetatem Nostram” de Joseph Brodsky. El transcric en la traducció castellana de Ricard San Vicente (Joseph Brodsky, No vendrà el diluvio tras nosotros. Antología poética 1960-1996 , Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2000). Com és que encara ningú no s’ha decidit a publicar Brodsky en català? Al proponerse cruzar la frontera, el griego consiguió un saco de gran tamaño, luego en los alrededores del mercado cazó hasta doce gatos (a cual más negro) y con la maullante y alborotada carga llegó de noche al bosque fronterizo. La luna brillaba, como siempre brilla en julio. Los perros guardianes cubrían, cómo no, cualquier barranco con su ladrar dolido: los gatos dejaron de armar escándalo en el saco y casi se calmaron. Y el griego pronunció en voz baja: “En

Ístria

Els territoris saben com adquirir els pòsits de la identitat. Són pacients i esperen anys. Com aquí a la península. En lloc de barreres per delimitar-se, les capes se superposen. Una petjada troba el seu model uns metres més avall. Se’n pot fer una prospecció. El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil que no ens remet a cap origen (pobre Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges encastades. Hem de buscar un alfabet per desxifrar-les, o ja fou inventat. La terra desprèn una amargor de fel. A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar. Ni la salabror podrà vèncer el pòsit que seguirà reposant a la península. De Inventari de fronteres (2006)

Marzena Broda

Marzena Broda (1966) va debutar l’any 1990 amb el llibre La llum de l'espai, que va rebre grans elogis dels crítics. L'any 1995 publica el segon llibre de poemes. Després d'un silenci de quasi deu anys, va tornar a reaparèixer, però aquest cop com a narradora. Des d'aleshores ha publicat dues novel·les. Ja no ha escrit cap altre poemari. L’EMBRIÓ DEL MÓN L’aire es redreça com un paper arrugat, aviat una llum, un pollet que dorm, cobert en l’apagat plomissol de la foscor, deixarà el niu, per ara dorm, somniant borrosament en l’obscuritat com en un cadell amb el qual es divertirà – terriblement sol, abans de convertir-se en resplendor i flamejant la terra s’apagui, per existir en nosaltres – terriblement sol.

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció. BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta provocaren que a l’aparat auditiu es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos els extragué com millor va saber (alts guitarron

Traduint Zbigniew Herbert

Quan tradueixo les descripcions que s'endinsen fins al moll de l'os de pintures que he vist d'una revolada, benvolgut Zbigniew Herbert, em permeto descobrir-te en tot el teu lirisme que amagues en els poemes. La vida sí és plena de poesia. I la poesia, en la seva sobrietat que disfressen personatges que van viure en altres temps, no és plena de vida. La lliçó no és per a avui. És l'ahir que marca el nostre pas. Com els pintors de coves, som i no som els mateixos. La vida com la forma més sublim de la poesia. L'art, la forma més sublim d'un mirall convex deformant les figures. Un reflex per retornar a la realitat. Poesia, vida, realitat, tres elements. Com el foc, l'aigua, la terra. I amb deler encara no hem deixat de buscar l'aire.

Rostres davant del mur

Rostres davant del mur Modesta és la caritat dels matins primerencs. Hi succeeix tot el que ha de succeir: a tu, a mi, a tot el món. Una temptació realment gran: mirem captivats com l’infinit fulgor de l'incendi desfà pilars de catedrals, el somni d’una verge, la molla secreta dels joguets. Ho contemplem immòbils com en una tranquil·la cripta familiar. Cada un de nosaltres, crec, ja està maleït. Callem, com sinó altrament? Igual que un atònit testimoni al país fins que existí. Segueix existint, desterrat en una imatge que no ens deixa dormir. Que dia i nit parpelleja a les pupil·les. Ens agenollem confiant que la tempesta s’apiadarà de nosaltres i ens durà el perdó com una mare tendra? Que esbatrà la frontera entre l’ofrena i el sacrifici? Ho endevino, ho sé: no hi ha error més gran. Els fumalls han velat els marcs de la pantalla. Fins i tot la sang lliscant pels malucs d'una noia ha perdut el seu gust. No fa olor de terra solcada desfent-se als dits. Ens hi esmercem, però és e