Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2014

Tardor (a Punt rere punt)

Alguns dels poemes que es publiquen a Punt rere punt ja havien aparegut en aquest blog, o també als excel·lents Quaderns de Versàlia, com vaig indicar en el seu moment. En l’especial que la revista va preparar per homenatjar Rainer Maria Rilke, trobem aquest poema. En tota la sèrie, vaig prendre el motiu d’algun dels poemes de Rilke (en total, quatre) per introduir-hi algunes variacions. 
TARDOR

  Die Blätter fallen, fallen wie von weit
                                                                                R. M. Rilke

Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d’alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.

I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d’impressions buides.

Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.

Però n’hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats in…

Presentació de Punt rere punt

El divendres d­’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt. Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.

Al carrer Simplon

Entro a l'església ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals, apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de sortir, que si vull comprar un altar minúscul que e…

D'una altra manera encara

Mirosław Dzień


D'UNA ALTRA MANERA ENCARA
Més a prop, cada cop més a prop és aquesta ombra. Creix la seva presència. Ningú no l'ha vista en el somriure d'un nen, entre els dits en què sonen les monedes, però hi queda amb la llei de la paparra, tossuda, dins el cos, xuclada en el teixit del món.
No està permès d'evitar l'ombra, ni creuar-la, - és un molt mal averany. Cal observar-la en la seva túnica uniforme i impenetrable, fins a les ferides a les parpelles, fins als bonys coagulats de la saliva que fereixen l'esòfag, i fins a la pregària en què el silenci tros a tros esqueixa el seu punt mortal.

Mapes

Tinc un munt de ciutats al cap. I confonc els diversos carrers, els d’aquí a Cracòvia, els de Ljubljana, Barcelona, els de les altres ciutats on he viscut i els de les ciutats on no he viscut. Es queden gravades als mapes, les línies que delimiten els espais, les figures i les formes que adopten cada lloc, cada riu que passa pel mig o pels llindars de la ciutat, del mar que està d’esquena o de cara a la ciutat. El que tinc al cap no són les ciutats sinó els mapes, no són els edificis sinó les línies, els colors i un punt que especifica un monument, però el monument no s’erigeix allà davant meu, s’erigeix com un símbol del que hauria de recordar. Els meus records són els mapes, en estudiar-los intento conèixer una mica més el lloc on em trobo. Com si l’analitzés interiorment, perquè després ha d’arribar que el pugui conèixer una mica més caminant sense parar, perdent-me un i altre cop perquè el meu sentit de l’orientació és a can pistraus sempre, i això m’obliga a tirar enrere, a come…