Al carrer Simplon

Entro a l'església ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals, apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de sortir, que si vull comprar un altar minúscul que estic mirant, que deixi els diners en una panera que és davant de la finestreta on hi ha postals, creus, icones... Deixo aquell petit objecte, i segueixo amb la vista tot el que hi ha a la botiga. I de sobte, els ulls troben un llibre amb un títol prou explícit, Poemes, en serbi i l'alfabet ciríl·lic i en francès (i l'alfabet llatí). N'hi ha prou, sigui on sigui, una església, un centre comercial, un abocador, perquè me'l miri. En un principi, acostumat al que es ven molts vegades en les nostres esglésies com a creació literària, m'hi acosto o m'acosto el llibre amb moltes reserves. Segur que m'havia topat en algun moment amb el nom de l'autor, però en aquell moment no el recordava. Així que començo a llegir una mica, en aquesta edició bilingüe tan ben editada, amb una tipografia curosament triada (cosa que és una excepció en les edicions franceses, a diferència de les angleses). I em sorprenen els primers textos que llegeixo, tinc un gran poeta al davant. Sí, amb elements clars del simbolisme, però és inevitable per l'època. Dins aquest context, la qualitat dels seus poemes és innegable. Què fa que puguem reconèixer-ho directament? Què fa que el cant dels altres ens arribi directe, i ja no ens importi tant el nom, sinó la comunió a partir dels llenguatges? I no és cap problema que sigui una traducció. I que en aquesta traducció no es conservi la rima, per exemple. El cant ens arriba igual. No ho dubto ni un moment, compto els diners que val el llibre i deixo els euros a la panera. La confiança de la persona que encara no ha tornat també m'omple de joia i d'astorament a la vegada. I de joia, pel llibre, és clar. Sense paraules, sense un intercanvi real, físic, present, hi mantinc un diàleg molt intens. Li dic que compro el llibre, no, no que el compro, sinó que faig una ofrena com ells em fan una ofrena (el llibre està publicat per una editorial de la mateixa església al carrer on em trobo, així que també és un record dels dies que passo aquí). De sobte, la revelació del cant s'ha fet present en l'església ortodoxa que no impressiona de fora, on només l'iconòstasi és el signe que ens identifica. Identifica, separa i uneix. Pocs elements, suficients per al cant. Per a l'ofrena. La seva i la meva. En una comunió de llenguatges, alfabets, ànimes que podrien ser distants i que s'acosten en la paraula.