Entro a l'església
ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns
quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici
com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per
a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els
iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals,
apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser
ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món
que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de
comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la
persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que
s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de
sortir, que si vull comprar un altar minúscul que estic mirant, que deixi els
diners en una panera que és davant de la finestreta on hi ha postals, creus,
icones... Deixo aquell petit objecte, i segueixo amb la vista tot el que hi ha
a la botiga. I de sobte, els ulls troben un llibre amb un títol prou explícit,
Poemes, en serbi i l'alfabet ciríl·lic i en francès (i l'alfabet llatí). N'hi
ha prou, sigui on sigui, una església, un centre comercial, un abocador, perquè
me'l miri. En un principi, acostumat al que es ven molts vegades en les nostres
esglésies com a creació literària, m'hi acosto o m'acosto el llibre amb moltes
reserves. Segur que m'havia topat en algun moment amb el nom de l'autor, però
en aquell moment no el recordava. Així que començo a llegir una mica, en
aquesta edició bilingüe tan ben editada, amb una
tipografia curosament triada (cosa que és una excepció en les edicions
franceses, a diferència de les angleses). I em sorprenen els primers textos que
llegeixo, tinc un gran poeta al davant. Sí, amb elements clars del simbolisme,
però és inevitable per l'època. Dins aquest context, la qualitat dels seus
poemes és innegable. Què fa que puguem reconèixer-ho directament? Què fa que el
cant dels altres ens arribi directe, i ja no ens importi tant el nom, sinó la
comunió a partir dels llenguatges? I no és cap problema que sigui una
traducció. I que en aquesta traducció no es conservi la rima, per exemple. El
cant ens arriba igual. No ho dubto ni un moment, compto els diners que val el
llibre i deixo els euros a la panera. La confiança de la persona que encara no
ha tornat també m'omple de joia i d'astorament a la vegada. I de joia, pel llibre, és clar. Sense paraules,
sense un intercanvi real, físic, present, hi mantinc un diàleg molt intens. Li dic que compro
el llibre, no, no que el compro, sinó que faig una ofrena com ells em fan una
ofrena (el llibre està publicat per una editorial de la mateixa església al
carrer on em trobo, així que també és un record dels dies que passo aquí). De
sobte, la revelació del cant s'ha fet present en l'església ortodoxa que no
impressiona de fora, on només l'iconòstasi és el signe que
ens identifica. Identifica, separa i uneix. Pocs elements, suficients per al
cant. Per a l'ofrena. La seva i la meva. En una comunió de llenguatges,
alfabets, ànimes que podrien ser distants i que s'acosten en la paraula.
Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
Comentaris