abcd xavier farré

I segueix en passant passant els dies, i dic que posaré els altres autors que van participar al "Veus Paral·leles", i les altres coses que vaig anar fent l’any anterior, i estem a març, i jo em pensava que encara érem al gener, però el temps no s’atura, i vaig acumulant dies i dies, i no apareixen al blog els textos. Bé, ho intentarem solucionar. Ara presento el segon autor, Jakub Kornhauser. Ja n’he traduït alguns poemes al blog, però aquí en vaig fer una selecció més àmplia en català. En el cas de Kornhauser, a banda de la qualitat que té, em reconforta el fet que finalment ja ha tingut el ressò que es mereix. Recordo que en una de les primeres entrades al blog sobre ell vaig escriure que era un d’aquells autors que encara es trobaven al marge de tota la faramalla dels autors més coneguts, i molts cops aquests autors encara per descobrir, o que es troben allà amagats un no sap per què, són molt més interessants que aquells altres que reben totes les atencions dels mitja...

Un altre dels poetes amb qui compartirem taula la setmana vinent a Madrid és Jakub Kornhauser . Una de les últimes grans alegries és que amb el seu darrer llibre, el primer en una editorial que tenia una distribució més àmplia, va guanyar el premi de poesia Wisława Szymborska. Aquest poema és una mostra de la particular poètica de Kornhauser.  BALNEARI Al soterrani del balneari guardaven pomes i patates. Els radiadors eren blaus, i la vella senyora K., que tenia la clau, vivia en una casa de fusta. Havíem de robar unes quantes patates perquè l'hivern era molt rigorós. La senyora K. desava la clau en una lleixa vora el forn. Tenia dos gats. Semblaven immensos i s'asseien a taula. No vam trobar la clau, per tant ens vam passar l'hivern menjant matsà seca. Al costat del balneari hi havia hagut un forn de pa. El seu propietari se n'havia anat feia ja molts anys, però no va repintar el rètol de «Bäckerei». Els gats vivien al bany i pel que sembla no deixaven entr...

Jakub Kornhauser mereixeria estar entre els noms més importants de la poesia jove polonesa. Llegeixo lentament, el deixo i el reprenc, aquest llibre de poemes en prosa, Una existència poc clara. M’endinso en les seves fondàries per sortir-ne amb una llum, la de la paraula que t’afirma que no tot està perdut, que si podem seguir llegint poemes com aquest podrem seguir confiant en la força d’aquesta paraula, del llenguatge. LA PAL·LIDESA DE LA SORRA Durant el meu trajecte pel desert, l’únic objecte que em va cridar l’atenció era un bola de vidre que tenia un diàmetre d’uns quants kilòmetres i que es trobava a una certa distància d’on jo era. L’interior de la bola, l’ocupava una taca negra;  des de lluny no percebia  què representava. La bola avançava per les dunes de sorra blanca sense fer cap remor, un tenia la sensació que s’alçava en l’aire. El vidre llambrejava amb una lluïssor que paralitzava, que justificava la pal·lidesa de la sorra. No, el vidre havia de ser vi...

Jakub Kornhauser és un dels poetes de la seva generació (va néixer en 1984) més prometedors que hi ha a Polònia. Coneixedor d’algunes tradicions poètiques importants i d’altres de més oblidades, però no per això menys importants (com la romanesa), i aïllat de les grans editorials, dels grups que invoquen una sola poética, els seus poemes sempre aporten un sentit enmig de la faramalla de què fan gala altres autors. DESPULLANT ELS SECRETS D’UN PASSAT OMBRIU On porten les escales abandonades? Mentre estic pensant, l’heura entortolliga sense fer remor l’edifici que s’alça davant meu. No sé si el fanal, que creix del mur, que fingeix ser artístic, em tracta com si fos un vianant normal. Els negres coloms m’observen amb un menyspreu quasi imperceptible, i malgrat que les seves siluetes que s’han estret en la finestra circular de la torre no em recorden res del que he vist abans, no sento cap torbament. El mur es va esmicolant sempre que hi ha un xàfec, despullant els secrets d’u...

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.