Vés al contingut principal

Despullant els secrets d'un passat ombriu

Jakub Kornhauser és un dels poetes de la seva generació (va néixer en 1984) més prometedors que hi ha a Polònia. Coneixedor d’algunes tradicions poètiques importants i d’altres de més oblidades, però no per això menys importants (com la romanesa), i aïllat de les grans editorials, dels grups que invoquen una sola poética, els seus poemes sempre aporten un sentit enmig de la faramalla de què fan gala altres autors.



DESPULLANT ELS SECRETS D’UN PASSAT OMBRIU

On porten les escales abandonades? Mentre estic pensant, l’heura entortolliga sense fer remor l’edifici que s’alça davant meu. No sé si el fanal, que creix del mur, que fingeix ser artístic, em tracta com si fos un vianant normal. Els negres coloms m’observen amb un menyspreu quasi imperceptible, i malgrat que les seves siluetes que s’han estret en la finestra circular de la torre no em recorden res del que he vist abans, no sento cap torbament. El mur es va esmicolant sempre que hi ha un xàfec, despullant els secrets d’un passat ombriu. El meu paper, es limita tan sols a escoltar les passes que s’apropen, a pesar dels esglaons que es van corcant? Ja no puc fugir des que l’heura ha conegut els meus pensaments, així que em miro amb tranquil·litat, i els geranis de les finestres envermelleixen enmig de la grisor.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…