Vés al contingut principal

Apunts sobre la imperfecció


En els viatges en tren, els de Barcelona-El Vendrell, acostumo a escoltar música. I moltes vegades, escolto klezmer. M'enduc una part imaginària, fictícia, mitificada, de Polònia a una altra realitat que també acaba sent imaginària. La música klezmer ha passat a ser tan sols una raresa a això que forma Europa Central, un altre gènere de música que, en moltes ocasions, porten els jueus americans a Polònia (o a altres països) en festivals. Els festivals de música klezmer són la rentadora dels remordiments de consciència. La gent s'anima, es diverteix, en sentir aquelles cançons les lletres de les quals no poden entendre, en una llengua que si fos escoltada pel carrer en molts casos saltaria un renec o una escopinada. Si els que les canten allà a l'escenari estiguessin al barri jueu, hi visquessin, es diria que què hi fan, per què no marxen. Aquesta és la sensació que un té sempre que passeja pel barri jueu de Kazimierz, a Cracòvia, on el que no hi ha són jueus.

Entre una imaginació i l'altra, m'atrau tenir aquesta música i que m'acompanyi en un territori del tot diferent. Sento Frank London i Lorin Sklamberg. Sklamberg ha estat la veu dels Klezmatics, un dels grups de klezmer que ha obtingut més ressò fora del propi gènere. Des de la primera vegada que el vaig sentir, vaig tenir una fascinació per la seva veu. És una veu imperfecta, la manera com canta també és imperfecta, i amb tot, m'emociona molt més que qualsevol cosa que ratlli la perfecció però que, en el fons, s'acaba convertint en un bloc de gel. En podem admirar la perfecció, però res més. I, en canvi, la imperfecció ens ajuda a trobar-nos amb nosaltres mateixos, i ens emociona.


Lomir Heybn Dem Bekher by The Klezmatics on Grooveshark

Comentaris

merike ha dit…
Salutacions des de Finlàndia :) Malaraudement no puc escoltar la teva música :( Però aqui a Finlàndia tenim música klezmer també, només 1300 jueus aqui, he vist a Viquipedia finès.

http://klezmeryhdistys.com/videot.html

http://www.youtube.com/watch?v=3Uhvs7CMah0
Xavier Farre ha dit…
Hola, Merike,

Moltes gràcies pel teu comentari i pels enllaços. No coneixia el grup finès i és realment molt interessant. També la història dels jueus a Finlàndia, molt poc coneguda en el fons.
A Polònia es calcula que n'hi ha uns 3500, quan just abans de començar la II guerra mundial eren més de 3,5 milions (tenint en compte les fronteres d'aleshores). I la seva importància en els terrenys de la cultura i les arts, però no sols en aquests, és immensa.

Salutacions

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…