Vés al contingut principal

Pluja

Una visita obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas, a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a les mans un altre poeta, Paul de Roux (Nîmes, 1937) . No el coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, semblava sorgit d’una altra època per parlar-nos a nosaltres. No, no un poeta a la manera antiga, sinó una mirada que era com si nosaltres haguéssim perdut i que ell la recuperava per a nosaltres. En molts poemes de Paul de Roux, tinc la sensació que és una veu llunyana que retorna, una veu coneguda i desconeguda a la vegada. I les imatges són com fotografies en sèpia de llocs que, en un principi, ens havien passat inadvertits.


PLUJA

A la teulada les teules reben el lleuger bes de la pluja.
Sobre l’asfalt mullat llisquen les ombres.
El cel és un ram que no es panseix
vessa sense parar sobre la ciutat.
Als autobusos els homes pensen en la seva mort
i a casa espien l’estremiment dels seus gossos.
Del matí fins al vespre aquest pianista treballa i de nit
el gran piano dorm com una necròpoli sota la lluna.
No intentem desxifrar els solcs de la ciutat.
Heus aquí que el cor dels homes és una ploma
que s’arrombolla i s’abisma entre les esferes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…