Pluja

Una visita obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas, a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a les mans un altre poeta, Paul de Roux (Nîmes, 1937) . No el coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, semblava sorgit d’una altra època per parlar-nos a nosaltres. No, no un poeta a la manera antiga, sinó una mirada que era com si nosaltres haguéssim perdut i que ell la recuperava per a nosaltres. En molts poemes de Paul de Roux, tinc la sensació que és una veu llunyana que retorna, una veu coneguda i desconeguda a la vegada. I les imatges són com fotografies en sèpia de llocs que, en un principi, ens havien passat inadvertits.

PLUJA

A la teulada les teules reben el lleuger bes de la pluja.

Sobre l’asfalt mullat llisquen les ombres.

El cel és un ram que no es panseix

vessa sense parar sobre la ciutat.

Als autobusos els homes pensen en la seva mort

i a casa espien l’estremiment dels seus gossos.

Del matí fins al vespre aquest pianista treballa i de nit

el gran piano dorm com una necròpoli sota la lluna.

No intentem desxifrar els solcs de la ciutat.

Heus aquí que el cor dels homes és una ploma

que s’arrombolla i s’abisma entre les esferes.