Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2013

El secret del quadern recuperat

El Diari d'un nàufrag de Krzysztof Karasek és un llibre ben peculiar. Recull diversos quaderns d'apunts, de poemes, que ha anat recollint al llarg de més de deu anys i que és com una summa poètica de l'autor polonès. Fins fa poc els poemes havien aparegut en diversos llibres que no contenien, en cap cas, la totalitat dels quaderns. Finalment, l'any 2012 en va aparèixer la versió íntegra en un sol volum. EL SECRET DEL QUADERN RECUPERAT La poesia exigeix víctimes, però també ens omple de nombrosos presents que per a altres són com joguines en una habitació infantil. Una correcció del que veiem: el que algú refusa al camí amb una puntada de peu, un altre ho aixeca amb respecte, com molles de pa. Com una ballarina lídia, desitjosa de mirades d'un espectador captivat, esdevé ella mateixa en els sons esmorteïts, en els transcursos; això és la poesia. Antany un estudiant, i ara ja vell obre un quadern trobat a les golfes, i en llegeix el que maldestrament hi ha escrit

Sobre les rotacions de les coses

Es diu que Miron Białoszewski és intraduïble. Bé, segurament hi ha una part de veritat, perquè qualsevol poema que se'n pugui traduir haurà de ser, en un grau més alt que en altres autors, un poema completament nou, diferent en la nova llengua. Potser el problema també rau en la tradició de cada llengua, i en la manera d'explotar les possibilitats de cada llengua. En el cas de Białoszewski, el fet de crear neologismes a partir de la flexió, tan rica en polonès, s'ha de substituir per altres estratègies. Białoszewski forma part d'una línia amb un pes específic en la poesia polonesa contemporània. I només pel fet de poder entendre d'on surten algunes poètiques actuals val la pena enfrontar-se amb els seus textos. SOBRE LES ROTACIONS DE LES COSES I elles giren. I giren. Ens travessen amb nebuloses. Intenta agafar                 un cos celestial                 qualsevol dels                 que diem “a mà” I la llengua de qui                 s'ha sadollat amb

Paisatge

Mira Kuś acaba de publicar un recull de la seva poesia en ocasió dels trenta anys del seu primer llibre. És una poeta que ha anat construint la seva obra en un silenci allunyat dels grans corrents poètics. Pertany, per edat, a la mateixa generació de la Nova Ona, però la seva poètica és del tot diferent. Estar fora de qualsevol corrent és el destí de la majoria de poetes. Només així es pot assolir una veu única, pròpia, personal. A aquest poema he arribat pel temps d'avui. Fa dues setmanes semblava que ja arribaria la primavera, però ens ha tornat a sorprendre l'hivern i la neu. Miro per la finestra com cau una nova nevada, força intensa. I espero sortir un dia de casa i poder veure els lliris de neu un altre cop, ara ben reals i autèntics missatgers. PAISATGE Del silenci hivernal d'aquesta verdor apunten els safrans i els lliris de neu. Sense una acusada exageració, just com ha de ser. Encaixar en el paisatge. Saber callar i saber igualment parlar. T

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser , en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema. EL NOSTRE I. El nostre veí (diuen que està sonat) ho sap tot. Especialment el que el seu tu no sap. Però és difícil saber si pels poemes. Aquests els llegeix jo, per matar el temps, sense cap esperança que ajudin a copsar la bondadosa confusió en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba, despulla una sirena xopa; aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.                            - El nostre idèntic és com un cos excitat. Com si necessités amb

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la

Esclats de sentit

Seguint amb les reflexions sobre la traducció, avui apareix a la revista digital de cultura Núvol un article que he escrit sobre l'excel·lent versió que Arnau Pons ens ofereix de Paul Celan. Aquí en teniu l'enllaç . Si seguiu en l'apartat Speaker's corner d'avui, trobareu altres articles, molt interessants tots, que tracten de les traduccions que han estat seleccionades com a finalistes del primer Premi de traducció de la revista.

Flors de l'1 de novembre

Un altre poema de l'eslovè Jure Jakob. FLORS DE L'1 DE NOVEMBRE Habitualment hi ha boira quan em desvetllo, penso en les flors del somni, ara n'és el temps. Del garatge puja una fragància de les corones de flors, per esmorzar mengem pa i bevem un cafè ben carregat. No farem cap visita als veïns, avui no és el dia més idoni. Després, surto. Pels carrers del cementiri s'infla una vena grossa dels vius. Des de les capçades ens miren les cornelles. El prat és groc a causa de les flors amagades. La tarda espera. A dins, rere els murs, hi ha pedres negres, i a sota hi ha els ossos. El capellà sempre arriba tard. Els escolans tenen les mans glaçades. Els miro al front blanc i escolto el que xiuxiuegen els familiars. La mort és a tocar de la superfície. Després, tornem cap a casa, mengem carn i salsa de rave picant, Se'ns panseix la vermellor de les galtes. Darrere de la porta algú veu en Dane Zajc que es diverteix com un nen amb les tecles blanques i negres de l'acor

Hijos de Babel

Fa un parell de setmanes, va aparèixer a l'editorial Fórcola el llibre Hijos de Babel (Reflexiones sobre el oficio del traductor en el siglo XXI) , un recull de 14 assaigs escrits pels mateixos traductors. Un llibre que s'allunya de qualsevol tipus de teorització sobre la tasca de la traducció. Se'n va fer la presentació a Madrid i a Barcelona (a la llibreria La Central en ambdues ciutats), i ja ha tingut algunes ressenyes. Hi col·laboro en un petit assaig sobre la traducció de poesia i la força de la tradició que moltes vegades la determina, i també sobre la idea de la fidelitat. Són conceptes que m'interessen de fa ja molt de temps. Al blog de l'editorial en podreu trobar tota la informació. I aquí una de les ressenyes sobre el llibre, escrita per Antonio Rivero Taravillo, poeta i excel·lent traductor.