Vés al contingut principal

Flors de l'1 de novembre

Un altre poema de l'eslovè Jure Jakob.


FLORS DE L'1 DE NOVEMBRE

Habitualment hi ha boira quan em desvetllo, penso en les flors del somni,
ara n'és el temps. Del garatge puja una fragància de les corones de flors,
per esmorzar mengem pa i bevem un cafè ben carregat.
No farem cap visita als veïns, avui no és el dia més idoni.
Després, surto. Pels carrers del cementiri s'infla una vena
grossa dels vius. Des de les capçades ens miren les cornelles.
El prat és groc a causa de les flors amagades. La tarda espera.
A dins, rere els murs, hi ha pedres negres, i a sota
hi ha els ossos. El capellà sempre arriba tard. Els escolans
tenen les mans glaçades. Els miro al front blanc i escolto
el que xiuxiuegen els familiars. La mort és a tocar de la superfície.
Després, tornem cap a casa, mengem carn i salsa de rave picant,
Se'ns panseix la vermellor de les galtes. Darrere de la porta algú veu
en Dane Zajc que es diverteix com un nen amb les tecles blanques
i negres de l'acordió. No hi ha cap so, només els espetecs dels troncs
a l'estufa, com si les flors cremessin. No parlem gaire, l'àvia ens mira
des d'un racó, de vegades de la boca a algú li brollen flors groguenques
de por, però ens contenim. El fred renoueja des de l'altra banda de les parets.
Allí ja és fosc, se senten els lladrucs dels gossos, l'enllumenat públic
floreix esmorteït. La mort està repartida entre tots,
el cel s'inclina suaument. En comptes de la lluna, sobre la nit s'alça
una gran flor groga, segueixo lluitant en el somni.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…