Un altre poema de l'eslovè Jure Jakob.
FLORS DE L'1 DE NOVEMBRE
Habitualment hi ha boira quan em desvetllo, penso en les flors del somni,
ara n'és el temps. Del garatge puja una fragància de les corones de flors,
per esmorzar mengem pa i bevem un cafè ben carregat.
No farem cap visita als veïns, avui no és el dia més idoni.
Després, surto. Pels carrers del cementiri s'infla una vena
grossa dels vius. Des de les capçades ens miren les cornelles.
El prat és groc a causa de les flors amagades. La tarda espera.
A dins, rere els murs, hi ha pedres negres, i a sota
hi ha els ossos. El capellà sempre arriba tard. Els escolans
tenen les mans glaçades. Els miro al front blanc i escolto
el que xiuxiuegen els familiars. La mort és a tocar de la superfície.
Després, tornem cap a casa, mengem carn i salsa de rave picant,
Se'ns panseix la vermellor de les galtes. Darrere de la porta algú veu
en Dane Zajc que es diverteix com un nen amb les tecles blanques
i negres de l'acordió. No hi ha cap so, només els espetecs dels troncs
a l'estufa, com si les flors cremessin. No parlem gaire, l'àvia ens mira
des d'un racó, de vegades de la boca a algú li brollen flors groguenques
de por, però ens contenim. El fred renoueja des de l'altra banda de les parets.
Allí ja és fosc, se senten els lladrucs dels gossos, l'enllumenat públic
floreix esmorteït. La mort està repartida entre tots,
el cel s'inclina suaument. En comptes de la lluna, sobre la nit s'alça
una gran flor groga, segueixo lluitant en el somni.
FLORS DE L'1 DE NOVEMBRE
Habitualment hi ha boira quan em desvetllo, penso en les flors del somni,
ara n'és el temps. Del garatge puja una fragància de les corones de flors,
per esmorzar mengem pa i bevem un cafè ben carregat.
No farem cap visita als veïns, avui no és el dia més idoni.
Després, surto. Pels carrers del cementiri s'infla una vena
grossa dels vius. Des de les capçades ens miren les cornelles.
El prat és groc a causa de les flors amagades. La tarda espera.
A dins, rere els murs, hi ha pedres negres, i a sota
hi ha els ossos. El capellà sempre arriba tard. Els escolans
tenen les mans glaçades. Els miro al front blanc i escolto
el que xiuxiuegen els familiars. La mort és a tocar de la superfície.
Després, tornem cap a casa, mengem carn i salsa de rave picant,
Se'ns panseix la vermellor de les galtes. Darrere de la porta algú veu
en Dane Zajc que es diverteix com un nen amb les tecles blanques
i negres de l'acordió. No hi ha cap so, només els espetecs dels troncs
a l'estufa, com si les flors cremessin. No parlem gaire, l'àvia ens mira
des d'un racó, de vegades de la boca a algú li brollen flors groguenques
de por, però ens contenim. El fred renoueja des de l'altra banda de les parets.
Allí ja és fosc, se senten els lladrucs dels gossos, l'enllumenat públic
floreix esmorteït. La mort està repartida entre tots,
el cel s'inclina suaument. En comptes de la lluna, sobre la nit s'alça
una gran flor groga, segueixo lluitant en el somni.
Comentaris