Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

Una nota a les dues llistes de llibres

Jaume Subirana, a l'entrada d'avui del seu blog , ens parla d'una altra llista de llibres, la que fa El Periódico. Estic completament d'acord amb tot el que hi diu, i és una de les millors llistes que he vist, amb llibres que no apareixen en altres mitjans, i també amb espai per a la poesia. Val la pena mirar-la, repassar-la, i seguir-ne algunes de les propostes, cadascú pot triar la que més li interessi. 

Una llista personal (2)

  El fet de viure fora, i de passar molt poc temps a Catalunya, fa que aquesta llista sigui encara molt m és subjectiva,  ja que no tinc accés a tot el que es publica, no m'arriba tot aquí i les edicions en llibre electrònic no abunden gaire (encara que s'ha fet un avenç molt important). Durant l'any, em vaig fent les llistes de llibres per comprar (aquí sí que ho tinc més estructurat) però quan arribo allà resulta que m'hauria de gastar més d'una mesada com a mínim per poder tenir el que voldria. El primer que faig també és anar directament a la biblioteca del poble on m'estic, El Vendrell. La xarxa de biblioteques és una de les coses de què a cultura es poden sentir orgullosos. Evidentment que no és perfecta, evidentment que no hi ha tots els llibres, no hi ha totes les novetats, però funcionen molt bé. També hi ha el servei de préstec interbibliotecari, algú em dirà. Sí, del tot cert, però els pocs dies que jo hi sóc a mi no em solucionen gran cosa. Ara bé,

Una llista personal

Arribem ja a les  acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1] . Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara e

Sobre un pont

 Des de petit, tinc debilitat pels ponts. Quan era un nen era capaç d'estar-me vora la finestra del tren hores i hores i esperar aquell sord sacsejament soterrat que anunciava l'arribada d'un pont. Aleshores, m'arrapava tot jo a les finestres que el revisor havia tancat a propòsit en el moment que el tren, reduint la velocitat, entrava en aquella esquena d'un drac de ferro invisible que, com vaig poder saber més endavant, no era una obra de fetillers sinó d'enginyers. Fins avui dia em fascina el joc rítmic d'aquells arcs de ferro, que salten de sobte, un rere l'altre, de profunditats invisibles i que es colpegen mútuament tot retrunyint per, al cap d'uns minuts, endinsar-se de nou i de sobte en un silenci i en un espai que s'esvaeix. En qualsevol ciutat estrangera que tingui riu, el primer que faig quan hi arribo és visitar-ne els ponts. Si no és que en tingui tants com el Sena a París. Tal vegada la meva malaltia ve que vaig passar la meva

Queixa

Et sap greu, molt greu, quan una persona que admires enormement comet, al teu parer, un error. Quan aquesta persona és un gran poeta i un excel·lent traductor ja t'amoïna molt més. Fa uns dies, Narcís Comadira va escriure  aquest article al diari Ara . De fet, l'article, el constitueix principalment una traducció d'un dels poemes més coneguts del poeta polonès Zbigniew Herbert, «Informe des de la ciutat assetjada». Comadira hi diu que fa una traducció en prosa del poema. Perfecte, però de quina llengua? No ho especifica pas. Intueixo que Narcís Comadira ens parla de la  traducció de la poesia completa  que va sortir no fa gaire a l'editorial Lumen, en castellà i traduïda per Xaverio Ballester. I que la traducció que fa ell és a partir d'aquesta llengua. He d'insistir en aquest verb, intueixo, perquè no veig enlloc que es digui de quina llengua es tradueix. En qualsevol cas, tenint en compte que la traducció ha de complir aquí una funció, i que es la base de l&

En la història

Un poema del darrer llibre que he publicat, Punt rere punt (ed. Meteora, 2014). Per a un dia com avui, potser. EXCURSIÓ Vinc d’un lloc on es desaprèn la història, aquí on es respira en els porus de la pell, de la terra. Inicieu una conversa i ella, hoste invisible, no convidat, torna a aparèixer, s’arrapa com les paparres que ens poden amenaçar a cada passa. En aquest bosc a la frontera, aquí Polònia, allí Eslovàquia, una franja de sons entremig per poder navegar, per travessar rius i muntanyes. Consciències. I la història que surt de nou, ulla i plana com els voltors en la ressolada del migdia. Potser més a prop d’ells que de les paraules que m’assalten sense parar. D’ells i de les paparres. També m’arrapo a altres pells, i en busco les restes de què alimentar-me. Per donar sentit als buits d’oblits, com sargir-los, les colzeres i les genolleres que sempre es desgasten. Perquè caic si no em sostenen les paraules. Les vostres que destil·len els fets, les dat

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est

Fidelitat marítima

  Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades , un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El r

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escr

Traductors del món

Avui és el dia del traductor, o això diuen. Ah, mira, em penso que jo també en sóc, de traductor. O això em sembla. Estic treballant en una traducció, com cada dia, i m’arriba un correu de promoció de llibres. És d’una plataforma de llibres electrònics polonesos. L’encapçalament diu “Títols forts per al dia del xicot”, ah, mira, a Polònia tenim el dia del xicot, el dia del xicot i el dia del traductor. Però els llibres són per al dia del xicot. I segueix el correu: “Literatura forta per a homes autèntics”. Ui, que malament que estem aquí. Em penso que tardaran segles encara a fer desaparèixer el masclisme i aquesta visió patriarcal. Però bé, m’allunyo del tema. Algun lector sap quan és el dia del músic? El 22 de novembre, Sta. Cecília. Fins fa un moment, jo no ho sabia, i ho he buscat per pura curiositat. Potser els músics sí que ho saben. Com els traductors saben que hi ha el dia del traductor, o això vull creure. Però després, poques persones més ho saben, i no en tenen cap necessit

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

I els llibres?

Els que hem crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que

Una noia de tretze anys al Gulag, 1950

Wioletta Grzegorzewska va néixer l’any 1974 al poble de Kozieg łowy, a Silèsia. Ha estudiat filologia polonesa. Des de l’any 2006 viu a Anglaterra,  a l’illa de Wight. Ha publicat cinc llibres de poemes i l’any 2012 un volum de proses que ha estat molt ben rebut per la crítica. UNA NOIA DE TRETZE ANYS AL GULAG, 1950 Ens van portar atapeïts com clofolles. He perdut ma germana i l’horitzó rere els Urals. A la barraca vaig intentar fer una sopa: vaig fregar amb merda d’ovelles les fulles glaçades de l’agrella, vaig fondre la neu sota la pellissa perquè no sé aquella cançó kirguisa que fa revifar el foc a la fusta i a la pedra. Balla, espurna, foragita la glaçada i el tifus, desperta ma mare amb un remei de donzell.

Quadern de càlcul

Jerzy Jarniewicz acaba de publicar un nou llibre, amb el títol d’ Aigua a Mart (Woda na Marsie), un dels més bellament editats per Biuro Literackie. Un llibre dens, ple de referències a la quotidianitat, a la cultura popular i a la història, amb els jocs del llenguatge a què té acostumats els seus lectors, amb un humor corrosiu. Un llibre que té la marca del seu autor, inconfusible i ja del tot necessari en el panorama de la poesia polonesa contemporània. QUADERN DE CÀLCUL “No, no conec ningú a qui hagin penjat o afusellat en una paret com aquesta” – li vaig dir sincerament a la noia de la nostra escala, perquè sé que la mort a les muntanyes o un accident de trànsit per a ella no compta. No et diré res, noia de l’escala. Tinc el cor com un colador i la boca deserta, m’adono i arriba fins a mi tan ràpid com una bala. Amago les mans rere l’esquena, perquè estan suades, i noto com les llepa un gos de cinc caps. Comença a fer calor, el gratacels com una pan

Prestatgeries

Michał Książek (1978) és ornitòleg, especialista en estudis culturals i també guia de Sibèria. L’any 2013 va publicar el llibre Iakutsk. Un diccionari local. Un llibre completament atípic i fascinant en què utilitza una llengua pròpia. Després, l’any 2014, publica el llibre de poemes La ciència dels ocells , que ha estat molt ben rebut per la crítica. Per aquest darrer llibre ha rebut el premi “Silesius” de poesia en la categoria de debut, i està nominat al premi Nike. PRESTATGERIES M’agraden les prestatgeries. Aquestes senzilles regles que, en seguir-les, em fan recórrer els lloms dels llibres. Cada prestatge, un horitzó: Iacútia, Sibèria, Manxúria, la Xina, i la pols com en els camins. La geometria i geografia seves són l’únic ordre en la realitat, que és un campament. La seva topografia fa que mai no vagaregi: entre les quatre parets, entre les quatre direccions. És comprensible que els mapes hi estiguin tan bé. En llegim les l

Els dies són llargs

Anna Arno neix el 1984, es llicencia en Història de l’art a la Universitat de Nova York. Ha publicat una biografia del poeta Konstanty Ildefons Gałczyński. Col·labora habitualment a la revista Zeszyty Literackie. L’any 2014 publica un llibret de proses amb el títol de Finestres . Són textos que es troben a mig camí del poema en prosa, de la prosa d’observació, de la impressió fulgurant. L’ús del llenguatge en aquestes proses és d’una gran concisió, i li serveix per expressar allò que hi ha de més amagat, invisible en una mirada. És un descobriment de l’altre i la recerca d’una sensació en l’observador. ELS DIES S ÓN LLARGS Els dies són llargs, gairebé es toquen els uns als altres, l’aigua és immòbil, pura, el cel s’hi dissol com si no hi haguessin fronteres. Tan sols els ocells criden, perquè és a ells a qui pertany aquest lloc. Aquí hi sobrem. Tan sols el vent palpa, l’aigua fa olor i no hi ha cap manera d’oblidar que es té un cos. Hi ha un instant just després de despertar

Substituts

“Escric sobre la diàspora i la despossessió , però aquestes grans paraules mantenen el meu conte intern talment com les mentides fan que suri la veritat. Utilitzo la paraula exili no perquè pensi que és la paraula adient, sinó perquè ens apropa alguna cosa molt més íntima, més dolorosa, més incòmoda: l'exili d'un mateix, en el sentit que un podria haver tingut una altra vida, viure en un altre lloc, estimar altres persones, ser algú diferent. Si segueixo escrivint sobre els llocs és perquè alguns d'aquests llocs són maneres codificades de parlar de mi mateix: com jo, sempre són una cosa datada, aïllada, incerta, encabida precàriament enmig de grans ciutats, llocs que han esdevingut no tan sols substituts d'Alexandria, sinó substituts de mi mateix. Camino per elles i penso en mi”. A Literary Pilgrim Progresses to the Past, dins Alibis: Essays on Elsewhere

El meu fotògraf

Un poema del darrer llibre, pòstum, que va deixar enllestit Maciej Niemiec. El títol del llibre és d'una gran senzillesa, Gerani . I els poemes formen part de la millor producció poètica que s'ha produït en polonès els últims anys. *** El meu fotògraf privat segueix fent fotos però la seva càmera no sol funcionar bé d’alguns dies no tinc cap imatge com si jo les hagués donades a altres fotògrafs El meu estenògraf interior segueix anotant coses il·legibles cada cop més il·legibles tinc cada cop més records en aquesta altra llengua en què parlo igual com si callés.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest

Hi ha nits

Cvetka Lipuš (1966) neix a Bad Eisenkappel/Železna Kapla a la Caríntia austríaca. Ha viscut 15 anys als Estats Units i en l'actualitat viu i treballa a Salzburg. Ha publicat 8 llibres de poemes, tots escrits en eslovè (alguns dels quals s'han publicat a Àustria en edició bilingüe eslovè/alemany). És, sens dubte, una de les veus més interessants de la poesia eslovena.  Hi ha nits en què en tu atraquen vaixells. Fa temps van salpar vers l'oblit, tornen ara al teu banc de sorra com una flota genovesa d'un port montenegrí, amb les fonadures plenes d'horror. No s'assoleix res, res no atura la marea del dubte. En va el ritual d'amagar el cap a la sorra, enrotllar cotó de sucre per als obstacles. Promeses enrojolades, com parlar amb la paret. Hi ha nits en què creix la por, s'alça, destrueix els dics, esborra la costa, inunda els estrets, obre un camí als velers ombrius. Hi ha nits en què en tu desembarca la desesperança.

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava. Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat. En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falt

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.     Psalm – Magnòlies en la neu d'abril Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món. Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a tr