Passa al contingut principal

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd automàticament tota credibilitat.
No ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment si es tracta de poesia.
I, finalment, són obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se cita Insubmissió de Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura? Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig aquest cop la llista.
No faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau tant.
Potser, més que una llista això és una invitació, com una manera de deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això, no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.

Jordi VallsL'illa misteriosa. Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes més clàssiques, els sonets i la sextina.

Gemma GorgaMur. Què podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica que havia conreat fins ara.

Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie. Entrevistes a reconeguts traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que voldrien fer traducció.

J. M. Coetzee, els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores Inner Workings. Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus Heaney.

Aleš ŠtegerKnjiga telesés un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses, poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan un llibre molt interessant.

Michael DonaghyShibboleth, vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50 anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la diferència esdevé un tema cabdal.

Antoni ClapésL'arquitectura de la llumUna simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia fada que es va publicant sense parar.

Guy GoffetteL'adieu aux lisières/ Pożegnanie krawędziEl primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia interès per veure com funcionava la traducció, una espècie d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.

Maciej NiemiecStan nasycenia Geranium. Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i no existeix.

Tony JudtThe memory chalet/Pensjonat pamięciNo sé si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia, Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.

Adam WodnickiAnamnezy. Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80 anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari, l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk oksytański (tal vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic occità). Anamnezy hi ha petits capítols de records de persones que ja no hi són, lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.

Jordi AmatEl llarg procés. Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar l'atenció del lector.

Milo de AngelisTema dell'addio, l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els cavalls de Tarkovski, que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.

Mark StrandTormenta de uno. Poemas. Fins ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.

Esteban Martínez SerraCarencias. Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses últimament que no pas els poetes de la península.

Pedro MexiaMenos por menosÉs una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan assoleix grans resultats.


[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.