Ves al contingut principal

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd automàticament tota credibilitat.
No ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment si es tracta de poesia.
I, finalment, són obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se cita Insubmissió de Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura? Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig aquest cop la llista.
No faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau tant.
Potser, més que una llista això és una invitació, com una manera de deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això, no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.

Jordi VallsL'illa misteriosa. Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes més clàssiques, els sonets i la sextina.

Gemma GorgaMur. Què podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica que havia conreat fins ara.

Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie. Entrevistes a reconeguts traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que voldrien fer traducció.

J. M. Coetzee, els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores Inner Workings. Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus Heaney.

Aleš ŠtegerKnjiga telesés un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses, poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan un llibre molt interessant.

Michael DonaghyShibboleth, vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50 anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la diferència esdevé un tema cabdal.

Antoni ClapésL'arquitectura de la llumUna simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia fada que es va publicant sense parar.

Guy GoffetteL'adieu aux lisières/ Pożegnanie krawędziEl primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia interès per veure com funcionava la traducció, una espècie d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.

Maciej NiemiecStan nasycenia Geranium. Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i no existeix.

Tony JudtThe memory chalet/Pensjonat pamięciNo sé si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia, Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.

Adam WodnickiAnamnezy. Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80 anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari, l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk oksytański (tal vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic occità). Anamnezy hi ha petits capítols de records de persones que ja no hi són, lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.

Jordi AmatEl llarg procés. Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar l'atenció del lector.

Milo de AngelisTema dell'addio, l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els cavalls de Tarkovski, que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.

Mark StrandTormenta de uno. Poemas. Fins ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.

Esteban Martínez SerraCarencias. Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses últimament que no pas els poetes de la península.

Pedro MexiaMenos por menosÉs una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan assoleix grans resultats.


[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Tornades (i)

TORNADES (I)
Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves c…

Confessió

Boris A. Novak és un dels poetes europeus més importants que hi ha en l’actualitat. I tanmateix, del tot desconegut entre nosaltres. L’aparició del seu volum de poemes escollits, publicat a Eslovènia en 2006, és un dels millors llibres que he pogut llegir últimament.


CONFESSIÓ

Viatger. De tot el que estimo, m’allunyo,
ben lluny, al final del món, a l’immens
horitzó, on m’entotsolo segur: a l’estranger.
El meu cor és curiós en extrem. I aquí
no hi ha res més. Tot esborrat. Només
hi ha un buit vertiginós: per sempre
congelades les imatges estimades i un granís
de tactes recordats, dolorosament presents.

Qui sóc jo? Un assassí.

Sóc sistemàtic, i per tant, molt cruel.
Per necessitats incomprensibles, però internes.
Fujo de tot el que m’és conegut i habitual.
Per això, l’estranger m’amaga del tot.
Del meu lloc natal tinc sol un llenguatge
ric, aquest ganivet amb què tallo el pitjor.
Ara escric amb ignomínia una carta aïllada
a vosaltres, a que estimo i assassino, que no som.

Qui sóc jo? Un assassí. Mato a ca…

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…