Passa al contingut principal

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd automàticament tota credibilitat.
No ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment si es tracta de poesia.
I, finalment, són obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se cita Insubmissió de Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura? Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig aquest cop la llista.
No faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau tant.
Potser, més que una llista això és una invitació, com una manera de deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això, no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.

Jordi VallsL'illa misteriosa. Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes més clàssiques, els sonets i la sextina.

Gemma GorgaMur. Què podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica que havia conreat fins ara.

Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie. Entrevistes a reconeguts traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que voldrien fer traducció.

J. M. Coetzee, els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores Inner Workings. Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus Heaney.

Aleš ŠtegerKnjiga telesés un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses, poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan un llibre molt interessant.

Michael DonaghyShibboleth, vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50 anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la diferència esdevé un tema cabdal.

Antoni ClapésL'arquitectura de la llumUna simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia fada que es va publicant sense parar.

Guy GoffetteL'adieu aux lisières/ Pożegnanie krawędziEl primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia interès per veure com funcionava la traducció, una espècie d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.

Maciej NiemiecStan nasycenia Geranium. Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i no existeix.

Tony JudtThe memory chalet/Pensjonat pamięciNo sé si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia, Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.

Adam WodnickiAnamnezy. Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80 anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari, l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk oksytański (tal vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic occità). Anamnezy hi ha petits capítols de records de persones que ja no hi són, lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.

Jordi AmatEl llarg procés. Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar l'atenció del lector.

Milo de AngelisTema dell'addio, l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els cavalls de Tarkovski, que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.

Mark StrandTormenta de uno. Poemas. Fins ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.

Esteban Martínez SerraCarencias. Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses últimament que no pas els poetes de la península.

Pedro MexiaMenos por menosÉs una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan assoleix grans resultats.


[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…