Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?”

10

La blava superfície, estesa com uns llençols
massa amples per a les cordes, e…

Formes de fum

La revista Zeszyty Literackie, ara en la seva nova aventura editorial de poesia, acaba de treure un volum que recull la producció del poeta Maciej Niemiec des de 1996 a 2010. Un volum que hauria de servir per situar la seva obra en el lloc que li pertoca dins la poesia polonesa contemporània. Un nom, el de Maciej Niemiec, que va ser bastant important en la dècada dels anys 90 i que després va quedar misteriosament silenciada. Després de la seva prematura mort, aquest volum es feia més necessari que mai. Finalment, podem tornar a gaudir d'una proposta poètica que tots els crítics i els lectors haurien de tenir en compte. Amb el poema d'avui comença el llibre de poemes i podria funcionar com un pòrtic de bona part de la seva obra poètica.

***

Les nostres agosarades i silencioses imprecacions no podien canviar res
en aquell vent fred del matí, tan immòbil
que hi vaig construir formes duradores de fum
que es movien durant tot un minut, potser dos,
en el fons dels ben delimitats o…

Relat del vell veí V

RELAT DEL VELL VEÍ V

alletava les ovelles joves amb llet d’una ampolla amb tetina
llençava als pollets esquerdats ous durs
jugant a pilota cridava: a qui? a déu per la finestra?
seia a l’interior d’un tanc m’eixugava la cara amb un llençol
pregava les religions volien servar i salvar

a les mans portava la sorra dels dies que s’escapaven
pels dits vaig endinsar-me per la neu del temps
ara jec en la terra espessa
tot esperant la marea.

Relat del vell veí IV

RELAT DEL VELL VEÍ IV

Ara hi ha marbre a les parets de l’administració.
Però hi havia un hospital de campanya, la gent jeia, implorava
amb les boques plenes de sang. Empresonades en els cossos
com una mosca en un rotlle de les cortines.

Jèiem en una nit estreta, menjàvem fulles.
Érem tants, oh, com granadures d’un rosari.
Després van desaparèixer com si juguessin a l’acuit.
Jo comptava amb les mans a la cara,
el front sobre una post del graner.
Quan em vaig girar, ja no hi havia ningú.
Amagats per sempre.

Entendre la distància

En l’últim número de la revista Literatura hi ha un grapat de bons poemes. El primer que presento és aquest de Katja Perat.

ENTENDRE LA DISTÀNCIA

La literatura té algunes exigències impossibles,
com escriure un poema sobre Itàlia,
ja que és bonica i important
i et relaciona amb tot
el que és sublim en l'art,
o escriure un poema sobre fotre un clau
perquè tothom ha d'entendre
que l'amor serà per sempre variable
des que ha passat per les teves mans.

S'ha d'anar molt lluny
o utilitzar estris molt exigents
a fi que coses com façanes d'esglésies
o relleus de paisatges
adquireixin un significat,
ser despietat,
forçar la bellesa perquè no sigui vinculant,
que es pugui observar de lluny,
que no exigeixi res per a ella mateixa,
pensar com propietaris de grans fàbriques,
com els enciclopedistes,
com un soberà,
ens hem d'entrenar per apartar-nos-en,
fins que no quedi esbossada,
la nostàlgia a Bolonya,
l'embadaliment a Nàpols,
el calçat poc escaient a Florència
i …

Relat del vell veí III

RELAT DEL VELL VEÍ III


Corona el dia. El plor és ràpid, a dins.
Fa bona olor. Esclafa el món
amb les seves sabates.
Un núvol absent.

El fum era pla, estrenyia les venes.
Ho vam veure tot pel badalot.
Van quedar esclafats sota un munt
de barres i canonades.
Vam mirar com els pegaven
i ens llepàvem els llavis.

Relat del vell veí II

RELAT DEL VELL VEÍ II


“Alliberar l’home del sistema!
Alliberar el sistema de l’home!
L’home de Déu, Déu de la religió!”
Així cridava i cridava, i abans que l’agafessin
s’estava al meu jardí, dormia a la pallissa.
Li portava pa i arròs d’amagat.
Donava cops de peu al meu gos, li prenia menjar.
El vaig haver de lliurar.

Casa

Robert Simonišek (Celje, 1977) va començar la seva carrera com a poeta i crític, i més endavant com a historiador de l'art. El seu tema de doctorat és l'art de la fi de segle. Ha publicat dos llibres de poemes, un llibre de relats i una monografia sobre el modernisme eslovè. També tradueix poesia de l'anglès.

CASA

M'agradaria quedar-me aquí,
potser d'aquí uns mesos,
potser d'aquí uns hiverns.

Les existències són menys previsibles
que les columnes dels diaris que són
als mateixos llocs que ahir,
que les caricatures d'energia atordidora,
són més clares que el got més fi
que cau al terra i s'esmicola sense
que tinguem temps de prendre una decisió.

No em molesta que la ceràmica no brilli
si els canvis de porta s'anuncien lentament
i les finestres estrenyen el vent tallant
que a la nit rosega el dormitori.
M'agradaria concentrar-me sota foscos sostres,
escoltar atentament les variacions de l'eco,
tornar per un llarg passadís
i retratar-me en el …

Relat del vell veí

En l’altre llibre de Łukasz Jarosz que va publicar just després de Foc lliure, i que té per títol Sang plena (2012), el poeta polonès escriu un cicle de poemes al voltant d’una figura que és el vell veí. Aquest n’és el primer poema.

RELAT DEL VELL VEÍ

El bosc penjava com un ganxo. El capità seguia cridant:
mateu els cavalls ferits. Es va fer un intens foc.
Els del costat no van aguantar: disparaven a cegues,
també a aquells que es volien rendir. Estaven massa prop.

Una lluna alta a la nit.
Al voltant de les brases menjàvem carn magra
que ens havia d’enfortir.

Sargantana

Jerzy Jarniewicz (1958) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat deu llibres de poemes i més de set llibres sobre crítica i sobre la traducció des d’un enfocament pràctic. És autor d’un estudi sobre l’obra de Seamus Heaney, probablement un dels millors estudis sobre l’autor irlandès escrit en una llengua diferent a l’anglès, la llengua en què Heaney escriu els seus poemes. Així mateix, també ha publicat un altre volum sobre l’obra de Philip Larkin. Quant a la seva pròpia pràctica de la traducció, s’ha dedicat principalment a narradors en anglès, com James Joyce, Philip Roth, John Banville o Raymond Carver. La perspectiva que adopta en analitzar la funció de la traducció i del traductor forma part d’un dels corrents més interessants en l’actualitat, que intenten tenir en compte el paper que juguen en un context molt més ampli on la societat lectora, les creacions d’un cànon o les delimitacions (o no) de les editorials no es poden deixar en cap moment de banda.  Quant a la se…

Entres a través

Gašper Malej (1975) viu a l’Ístria eslovena. Ha estudiat Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Escriu poesia, assajos i prosa curta, i es dedica principalment a la traducció, en especial de l’italià. El seu primer llibre, Otok, slutnje, poljub (Illa, pressentiments, un petó) publicat el 2004 va ser nominat al premi per al millor debut.

***
Entres a través d’una obertura que és il·limitadament estranya. En un paisatge d’aroma d’aire que és un manuscrit buit. Lluny. Un jeroglífic misteriós en lloc d’una mà que pots reconèixer amb amor. Has lluitat molt per cada premonició, per tot el que ha engendrat el pensament deixant arrels en la terra acumulada. Profundament, lluny. Un llenguatge misteriós de flors de vent. El paisatge està inscrit per la solitud. Un home vell a l’ombra juga amb històries. Amb derrotes que perduren com un segell.

Visions

Un altre poema del llibre Foc lliure de Łukasz Jarosz.
VISIONS

Dies, quan el vent esdevé trencadís,
i les paraules llisquen com si fossin
sorra en un cingle.

Dies de reflux, quan el mar descobreix el fons –
la graveta i els nostres cabells arrissats,
i els vius deixen en pau els morts.

Dies quan llampurnava el crepuscle. A la nit vaig deixar
de respirar per un instant, avançava per l’espessa i enutjosa neu.
Rere meu les branques glaçades ressonaven com gots.

Escenari

En un any i mig Łukasz Jarosz ha publicat dos llibres de poemes. Amb força diferències entre ells a l’hora de tractar diferents temes en la forma poètica. Aquest poema pertany a Foc lliure, publicat el 2011.
ESCENARI

S’ha acabat el sol. La brutícia entra
als dits i a les ungles. Estàs somiant,
els ulls se’t mouen nerviosos sota les parpelles.
La mosca no té casa, volta per damunt del cap.

El primer punt de partença, el més pur:
un hivern glaçat, trens llargs, transbords
en estacions fredes, una pluja esbiaixada.
Una borratxa emborratxada de cervesa negra.

Passats un anys em tracten com als altres –
si puc caminar, puc baixar a comprar una maquineta
i afaitar-me la pell abans de l’operació. Després
com suspès en la fulla esperar esperar esperar.

En l’herba, el vidre entelat d’un rellotge,
un llibre obert. Una tempesta sobre les roques.
Ens aixequem, espolsem les mantes
i marxem.

Continuació

Cada cop m’interessa més la darrera producció de Piotr Sommer. És ja una figura indiscutible de la poesia polonesa contemporània, en què ha aportat una visió nova, diferent. La seva obra ha estat una recerca contínua d’un diàleg amb la tradició més recent, o amb la tradició poètica a Polònia que té un punt inexcusable en el romanticisme. La poesia de Sommer sembla voler desmuntar els conceptes que s’han assumit, en què el valor del símbol sembla intrínsec en tot poema. En la seva poesia el símbol és absent, com si només existís una relació de fets que (se) succeeixen sense un motiu concret, sense un significat que s’hagi de desxifrar.

CONTINUACIÓ

Res no serà tal com va ser,
ni tan sols ens alegrarem igual
de les mateixes coses. Les nostres tristors
es diferenciaran entre elles i nosaltres
ens diferenciarem per les preocupacions.

I res no serà tal com va ser,
res. Els pensaments senzills sonaran
diferent, més nous, perquè seran més senzills
i dits de manera més nova. El cor sabrà obri…

Trenta

Marjan Strojan combina en la seva poesia moltes vegades la bellesa de l’instant, un instant que sap copsar a través del llenguatge, sap aturar-lo perquè pugui desembocar en una il·luminació. Després hi ha un instant d’inflexió en què tornem a la realitat, a un temps que és el nostre però que ja no ens pertany, hi ha una hàbil disposició entre la fluïdesa i la permanència. Una frontera, una franja indefinible que és el lloc del poema. Entre el ser i el no ser. És així com el darrer vers d’aquest poema ens transporta a l’interior de nosaltres mateixos.

TRENTA

Aquella tarda de diumenge va seure
sobre la fusta dels pins acabada de talar.
El bosc estava enrossit, i els camins, remoguts
per roderes humides, a penes eren transitables.
La camisa se li enganxava a l’esquena:
li agradava aquella frescor de dia de festa
i la tranquil·litat que venia del primer diumenge
realment de sol en aquella primavera endarrerida.
Però no sols era el bosc. Des de Rasica, a la muntanya,
en l’aire que ressona…

Sentit (artístic)

Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda:
De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava
en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall,
als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs
que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat.

Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora blava? Aix…

El que era daurat

En aquests poemes de Justyna Bargielska em crida l'atenció la manera que té de superposar nivells i de passar-ne d'un a un altre gairebé sense cap mena de transició, amb salts de pensament que, amb tot, mantenen una lògica que els és ben pròpia.
EL QUE ERA DAURAT

En acabat de parlar amb tu, vaig veure que caminava
en una foscor absoluta. Vaig poder arribar
però igualment després una falena va volar fins al portàtil
per recordar-me que no sempre tornaria tan fàcilment,
i perquè em controlés de debò. El que era daurat
esdevingué gris perquè vaig imaginar que per sempre
navegaria mar endins i tornaria com una espècie
de foca embadalida. El que era daurat
esdevingué asfalt perquè vaig he acabat de parlar amb tu
i he de tornar a donar vida, i no prendre-la. I molts més
insectes van volar fins al meu portàtil
aquella terrible nit,

quan el que era daurat esdevingué gris, i per un moment,
de debò que vaig pensar que m’ajauria en aquell bosc
perquè se’m mengessin els animals salvatges…

La tragèdia de l'estètica...

Una de les qüestions més interessants per a un teòric de l’art és el problema de la relació recíproca entre la creació artística espontània i la reflexió, l’estudi de la relació que sorgeix entre l’esclat lliure de la inspiració creativa i l’anàlisi que mostra els elements separats que formen part del producte de la inspiració poètica, valorant-los i classificant-los. [...] Quan diem: “Aquest quadre no té una bona composició”, diem en altres paraules que aquella obra d’art no és uniforme, que li falta aquella unitat en què els diferents elements compositius, com per exemple, els colors i les línies, formen una certa totalitat. [...] La creació és una síntesi sui generis, que constitueix l’expressió dels nostres estats més enllà dels conceptes, mentre que la reflexió crítica és una anàlisi que separa els elements d’una certa totalitat partint dels filtres del nostre intel•lecte a través del mecanisme dels nostres conceptes.

Bolesław Miciński, “La tragèdia de l’estètica dels artistes” …

Un gos se't menja el barret

Un altre poema del darrer llibre de Justyna Bargielska.
UN GOS SE’T MENJA EL BARRET

Sincerament, penso que no saps què és l’enyorança.
T’ha dit algun cop la teva filla cinquanta-tres
vegades seguides que un gos se’t menja el barret?
Que se’l mengi, vaig dir. No sé si ni un sol cop. Els teus mails
no són mails, són carícies, avui aniré a dormir amb tu,
em diu el mail. No, mail, avui aniràs a dormir amb la teva dona,
i jo amb el meu home. Amb tot, no més tard que demà
planejo desempallegar-me de tots els recipients del món,
per beure, per pixar, per conservar les cendres dels pròxims,
per recollir la sang del nostre Salvador, i seré el darrer
recipient en el món. I, acordem-ho així,
jo i la sang del Salvador, tan sols ambdós sabem
què és l’enyorança.

Música i poesia

“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”
Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)
Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts caso…

Hans Memling Hotel

En l’entrada anterior, parlava del canvi de rumb que prenia l’obra de Maciej Woźniak. Un altre autor que sembla variar les seva estètica és la poeta Justyna Bargielska. En el seu darrer llibre, publicat enguany, amb un títol tan enigmàtic, irònic, sarcàstic com és Bach for my baby presenta una sèrie de poemes que demostren la creació d’un món propi, i que s’allunya de tants i tants poetes que escriuen el que podríem dir una poesia generacional. Aquesta es caracteritza per l’absència d’un to propi, els poemes es fonen i es confonen i es poden intercanviar els que escriuen diversos autors sense que això representi cap diferència per al lector. En realitat, un camí invers a l’iniciat per Maciej Woźniak.

HANS MEMLING HOTEL

La neu s’ha fos i ja sabem on ens divertíem,
eren els poemes el que ens interessava, però al matí
ens va acollir la immensitat. Potser tu recordes millor
què ens interessava? Recordo
que tens uns dits gràcils, i tothom en parla,
que després de l’hivern ve la primavera …

Durant mig març hi ha hagut glaç

Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha…

Tot es desfà

Després d’un període d’absència al blog, i de les vacances, reprenc l’activitat. Aquest cop, amb un poema de l’eslovè Marcello Potocco, de qui ja havia traduït un poema anteriorment.

***

Ahir tallava tomàquets per l’acompanyament
mentre tu posaves les albergínies al forn. Se sentia
l’olor de l’oli i de com es dauraven els trossos.

Creixia el temps, quasi que havia passat tot.
Jo bevia vi rebaixat amb aigua (semblava
com si begués vi barrejat
amb vinagre o aigua barrejada amb sang),

fins que no vaig abocar els fruits vermells
al pot. El temps va començar a estovar-se i,
com si fos des de darrere del pot, de damunt

de la seva vermellor, va arribar una veu: “Has fet
uns trossos tan grossos que no es desfaran mai...”

Abstret, vaig mirar a una altra banda. No tan sols
els tomàquets, vaig pensar. Tot

es desfà en algun moment, vaig contestar.

No anem bé

El sistema editorial català o, més aviat, el sistema de subvencions, premis i publicacions a llibres premiats del qual les editorials han estat les principals explotadores, juntament amb una situació de crisi, ha dut el mercat de la poesia en català al caire de l’abisme. Els grans grups, cada cop més mercantilitzats, han acabat publicant un autor o dos ja reconeguts pel gran públic i que poden aportar algunes vendes, i els premis a obra inèdita. Això ha provocat que alguns autors, amb obra sòlida al darrere, encara hagin de buscar la sortida dels seus llibres en aquests premis. Quan el normal fóra que els publiquessin directament, i optessin a premis per obra publicada. Però, com que això darrer és quasi inexistent, no ho poden fer. S’ha creat un sistema que ha acabat escanyant-se a si mateix, que s’ha immolat perquè s’ha trobat sense sortida. Miro altres literatures, i això no passa o, si més no, amb molta menys freqüència. En la literatura escrita en castellà a l’Estat espanyol est…

Sonets III

Ana Pepelnik


SONETS


III

Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps
que se les ha endutes. Ara pelem castanyes.
Les closques torrades son petites barques.
Quan es posen en remull se sent com esclaten
amb les que s’assequen. Les barques són lluny.
Quanta gent penses que encara fa servir llenya
per escalfar-se a ciutat? No gaire.
L’únic que faig és moure’m. I pelo
castanyes. D’una estació a una altra. De vegades
parlo més del que solc fer en un dia.
La llenya emet força escalfor. De vegades
escolto fins que no m’adormo com crepita
en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja.
Tant de temps fins que no comencen a plorar.

Sonets II

Ana Pepelnik


SONETS


II

Una furgoneta vermella plena de nomoblidis llisca
pels carrers. Segueixo buscant sempre el teu poema.
No anomeno els carrers. Els comparteixo
amb gent en aquesta ciutat. Una furgoneta vermella
plena de nomoblidis. Sempre. Busco
el teu poema. Un avió vermell aterra
a l’aeroport d’una ciutat vermella. Blaus nomoblidis.
Mai no recordo els aeroports. No corro darrere
l’avió vermella. Massa nomoblidis. El teu
poema. Lliscar. Una furgoneta plena de carrers. Condueix
un pallasso. Una furgoneta davant d’una caserna
de bombers vermella. D’una casa vermella creix el cel.
Blaus nomoblidis. El teu poema. El comparteixo
amb gent en aquesta ciutat. De la casa creix un cel vermell.


Sonets I

Ana Pepelnik neix l’any 1979. Ha estudiat Teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. És poeta i traductora (principalment de poesia en llengua anglesa). Ha publicat dos llibres de poemes. En aquest petit cicle que té el títol de “Sonets” em crida l’atenció especialment la manera que té de fer avançar el poema a través de les repeticions. La rima pròpia d’aquest tipus de poema desapareix, i la repetició du a terme la funció d’aquestes rimes, així com també del ritme. Aconsegueix de transmetre un ambient entre líric i en certa manera angoixant, ja que atrapa el lector en aquesta teranyina que va creant en el cercle de les repeticions.
SONETS

I

Somnis inacabats. I lent el matí. Donen
voltes les tovalloles. El penell és clapat.
Un matí inacabat. I lents els somnis.
La brigada de la brossa buida els contenidors
de vidre. És el penell del matí. Inadequat
del tot per als somnis inacabats. Boira.
Les restes de la pluja en margarides
i crisantems. A tocar de…

Poetes i memòria

Quan l’intel·lectual mitjà reflexiona avui dia sobre els assoliments culturals i artístics del segle passat, primer pensa en noms com els de Freud i Picasso, Stravinsky i Heisenberg, Hitchcock i Wittgenstein. És impossible d’imaginar-hi algun poeta entre aquestes figures. Ni un sol poeta de la galeria d’avantpassats com Pessoa, Kavafis, Rilke, Yeats, Mandelstam, Valéry, Frost i Machado passarà pel cap del pensador amb sentit històric que reivindica entendre de què tracta la modernitat. És com si l’art de la poesia fos, d’entre totes les coses, el punt feble en la memòria cultural de l’home modern. No té massa sentit capficar-se per què pot ser així. Presumiblement, deu tenir a veure amb la inconstància de la pròpia memòria que esborra tot el que no s’utilitza al servei del poder, del capital, de la ideologia o de la força física. I acaba que els poetes segueixen sols amb el seu petit secret. Un secret tan gran i transcendental que, si fos advertit, podria canviar el món algun dia.
  …

Stanisław Brzozowski (del Diari, III)

Esforçar-se perquè no passi ni un sol dia sense elevar-se amb els pensaments vers els objectius i les tasques fonamentals. Prou poder ja té sobre meu la norma de “compensació”, amb massa facilitat m’anivella la quotidianitat, és a dir el lloc d’intersecció de tots el punts de vista, el punt de la seva neutralització absoluta.
Stanisław Brzozowski, Diari (10.XII.1910)

Llibre de somnis

Un altre poema de Dariusz Pado.



LLIBRE DE SOMNIS

trobar-se al fons i furgar en el fons
mirar cap amunt vers una tèrbola gorja
en un mirall reflectint centenars d’esclats

trobar algunes conquilles abandonades
mirar des de sota la dinastia de capgrossos
imatges copsades de pedres verdes

trobar un pobre vaixell una barca o un bot
mirar en el crepuscle el darrer vol d’una bombolla
el somriure d’un noi que el riu adorm

capità aquestes són les llampades que hem de percaçar

Stanisław Brzozowski (del Diari, II)

El perill quan llegim autors antics rau en el fet que fàcilment n’acceptem una comprensió superficial. En tenim prou de saber què volien dir, i ja no ens preocupem de quina és la relació que estableixen amb la realitat. Ens endinsem en la seva lectura amb un sentiment de distància històrica: no els considerem com una font de coneixement actual. És molt difícil alliberar-se d’aquest prejudici estèril de lectura: la nostra apercepció és tan subtilment i profundament marcada per aquesta suposició que tot el que ens arriba d’aquells llibres troba una menor resistència i a la vegada posseeix un pes inferior. Per això és també del tot plausible que quan en la vida intel·lectual de l’home predomina aquest tipus de lectura, es formin en ell uns trets de superficialitat que li semblen imperceptibles però dels quals s’impregna de manera completa. Aquests trets es poden contagiar en tota la vida intel·lectual, és a dir, s’estenen també en aquelles esferes que no estan relacionades direc…

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algun…

Pèrdua

No coneixia Emili Teixidor, però feia molt temps que m’acompanyava. Era un dels grans escriptors en llengua catalana. I així quedarà per a les noves generacions de lectors. Et feia sentir orgullós de compartir una llengua, de crear a partir d’una llengua que hem heretat i amb què hem après a definir el món. El trobaré molt a faltar, trobaré a faltar nous llibres d’Emili Teixidor. Però m’alegra poder llegir i rellegir els llibres que ens ha deixat. És el millor homenatge que es mereix qualsevol escriptor.

Stanisław Brzozowski (del Diari, I)

Per comprendre bé la poesia anglesa d’autors com S. T. Coleridge, Blake, Keats, Meredith, Shelley, cal no perdre de vista ni un moment la convicció sobre l’essència metafísica de la poesia, cal veure-hi fonamentalment la ποίησις, la creació de la vida, dels nous fets de l’ànima humana, dels nous òrgans d’aquesta, dels nous ens espirituals. Tan sols aquest punt de vista ens protegeix de l’anecdotisme i del sentimentalisme en la poesia. La poesia sorgeix allí on la imatge sintètica del món, el conjunt de pensaments, en una paraula un ens espiritual, una forma ideal de la humanitat és sentida com a alegria i a través de la força s’aferra al seu encant sobre l’esperit i els sentiments, sobre tota la vida.
Stanisław Brzozowski, Diari (10.XII.1910)

Del bloc de notes: Passeigs de gener (i v)

CINQUÈ

Al final només queda el vent i la neu.
El vent i la neu cuiden els seus petits.
Penjants, penjolls, esmolats i cristal·lins
En una cursa estèril sobre el propi eix.
Al final només queda el vent i ala neu.
El vent bleixant i la neu en les roderes.
L’ull arriba primer
sense deixar rastre
en l’aire ferrós
ple de tarquim, d’estelles
que avancen en espiral,
com abandonades
al vent. I la neu
esbufega,
s’obtura i es queda cega
en ple camp
ramificat
fins a la vora, l’osca.
Tot evocats,
donen foscor,
una drecera
de l’ull.

Del bloc de notes: Passeigs de gener (iv)

QUART

Fora de la ciutat les paraules són més curtes.
En lloc de l’horitzó,
un torb blanc.

Els sons s’enganxen, convergeixen
en punts que algú allí
a tot córrer resumeix; una cursa
sense corredor perquè la neu
esborra els contorns i el boscatge
esdevé paret, però tu no pots
agafar aire. És potser el moment
d’una confessió simple?
Perquè en algun moment la neu
ho cobrirà tot, ho deixarà en un estadi
de congelació definitiu.

No hi haurà paraules.
El rastre blanc que deixa un avió
s’esvairà lentament en el cel blau.


Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980), un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia. És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos."
També us deixo amb la portada del nou llibre. 


Del bloc de notes: Passeigs de gener (iii)

TERCER

Petjades d’animals a la neu; adaptar-s’hi, copsar
el ritme marginal, el trot irregular de la respiració
que s’allunya, espolsa les fulles, els cristalls de gel,
l’espessor del boscatge, desapareix en la llunyania,
es buida en la pròpia pell, la closca. Trobar-hi
el jo transformat, l’aclarida de sobte abandonada,
els nusos trets de les mans; i aquests llums a la badia
que es disposen en una sèrie de la qual construeixes
la forma de l’absència. Dos ulls fixos
en tu des de l’abisme del pou, del bosc,
en alguns racons entre els arbres,
en la pell negra de la fageda.
I sols aquest crit en el nucli de les coses,
en algun lloc dels joncs, sota la superfície de l’aigua,
allí on els ullals s’enfonsen en el cos
que no pots espolsar en aquesta carrera
amb la qual de sobte et fons del tot.

Del bloc de notes: Passeigs de gener

Segueixo amb la petita revisió d'autors d'aquesta zona d'Europa que pertanyen a la generació dels nascuts a principis dels anys 70. Una altra de les figures a tenir en compte és el poeta polonès Jacek Gutorow. En presento un cicle de poemes que pertany a la seva darrera producció.


DEL BLOC DE NOTES: PASSEIGS DE GENER


PRIMER

Hivern. Les estrelles retallades al cel
no es reflecteixen al llac glaçat.
Així podria ser el final del dia
evocat amb un moviment.
Brea solidificada del vespre, fang gris
i un caos d'arrels; camps terrosos
tensats fins a l'horitzó. Verdor sota el gel,
lletres impreses que passen a la tipografia
del cel al foscant, amb vent i ones
immòbils, dèbils. I en tot això
una blancor laminada, un brillant jardí
moblat, ferro forjat de la bardissa.
No ha quedat massa cosa del novembre:
alguns tolls, una trena de branques
negres. A penes de perfil, perquè sota
la lluna plena hi ha finestrals alts
amb olor d'espelmes i d'avets. I el cruixir
de la neu…

Anys lluny de casa

Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara.

Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:

                     …

Estrany món

Estrany món el dels poetes. Tal vegada, en cap altre gremi no trobem tantes animadversions com entre ells. Segurament, els novel·listes critiquen altres novel·listes, però almenys els llegeixen o intenten llegir-los. Els poetes, habitualment no. N’hi ha prou que un poeta representi una manera diferent d’entendre el poema, i escrigui sota el signe d’una altra estètica perquè sigui directament bandejat. Evidentment, hi ha excepcions, però en la majoria dels casos les fem vers aquells autors que no escriuen en la nostra llengua. I no és qüestió tan sols dels debats i discussions entre generacions, que moltes vegades són necessaris per renovar una mica el panorama, la llengua, la manera d’entendre la literatura. No, també passa entre autors que pertanyen a una mateixa generació. I, moltes vegades, sense cap mena d’argumentació. Sí, realment, és ben estrany el món dels poetes, omplint de fel un pastís que cada cop és més petit.

5000 anys d'Europa 10

5000 ANYS D'EUROPA



10

En pensaments comptaràs mentalment fins a deu
i aleshores seràs a Europa.
Tanmateix, el canvi no serà total.

Hauràs d'escoltar consells, un munt
de consells i de conjectures sense fonament.
I aquesta situació et farà feliç, les flames permanents

de la ignorància, sense fingir que ho saps.
La vida no és mai del tot irreflexiva,
despreocupada o desesperada. Seguiràs essent

víctima de la teva indecisió i de les teves decisions
que et situen en un “aquí i ara”,
independentment del que s'escrigui.

Aquest moment de veritat serà transparent.
Així com el dia succeeix a la nit,
així com el matí incipient parla amb si mateix.

5000 anys d'Europa 9

5000 ANYS D'EUROPA



9

Un error es mou entre el poble i la ciutat.
El tren arriba a l'estació, la gent fuig
de la sala d'espera, però la locomotiva s'atura

en l'escena. És tan còmica la primera
reacció, plena de pànic! Després, córrer
a la veritable estació i estirades

de mànigues, “és veritat?”, “és veritat?”,
“què ha passat?”, “com és possible?”,
“com ha entrat el tren a la sala d'espera?”

És veritat, per la desesperació a la matança,
per la decepció sota el sol, és veritat,
tal vegada per un dolor bell de raigs i de pluja

que vessen en un arc iris de llàgrimes.

5000 anys d'Europa 8

5000 ANYS D'EUROPA



8

Gira i no ens vol mal. El taller
d'alabastre d'Itàlia rep una llum molt dèbil,
sense necessitar llum artificial.

Un arquitecte en la seva taula de dibuix
a Amsterdam. Mentre nosaltres
ens llencem al foc de la fe cega

ja havia estat eliminat del tot;
i potser és això el que ens ha salvat,
una dona amb uns grans telers a Xipre

o un pagès polonès, en el foc de la fe cega
com en l'abraçada dels darrers mots per recordar-nos
com portar-la talment un vestit modern.

Una cosa bonica que no té cap sentit, perquè aquest
ja ha estat eliminat. Sols els netejadors de vidres
a París oscil·len en el vent. Entre ombra i ombra.

5000 anys d'Europa 7

5000 ANYS D'EUROPA



7

Es va produir el dany fàcilment
i no serà restituït.
Així respirem a intervals,

entre la pluja i el sol, així
viatgem de ciutat en ciutat, així és el fum,
el receptor de ràdio, la religió.

Així ha estat el paper sempre important
del dissenyador. Per què un petit aparell
elèctric antic sembla més bonic que un de nou?

Per què els núvols viatgen diferent
a través d'unes ulleres de sol? Què es pot
comparar amb un model octogonal

d'una tetera amb tapa? Escolta, la primera
gravació de cultura material en un gramòfon.
Així viatgem, brunzeix un mecanisme inaudible.

5000 anys d'Europa 6

5000 ANYS D'EUROPA



6

Abajo las murallas! I s'esfondren les muralles.
Els pesars i les promeses de l'expansió
dels centres urbans i la tinta càlida

de les ombres cerquen assetgen la plaza fuerte.
Arreu hi ha signes, esperem tan sols
signes. Quan ens aturarem

a l'estació de servei, sota els arcs
de neó d'un pavelló
d'esports futurista?

“Perduts sense tu”, pensarem
en tu i en els que “somnien
tan sols en Barcelona” o en

què és Gaudí per al lúdic contrast
de la traceria forjada de les baranes
dels balcons en diferents pisos.

5000 anys d'Europa 5

5000 ANYS D'EUROPA



5

Aquestes coses són una propietat que pocs coneixen.
No és molt, tot i que és molt valuós,
treballa-hi com si fossin pintures rupestres.

S'ha de modernitzar.
Vaixells amb espècies naveguen vers Espanya,
on hi ha jaciments de sal.

Venècia ha d'estar plena d'aromes,
de sal i espècies, una llengua usada és tan cara
com el safrà. A les especieries

es perden bells somnis, s'han de repetir
a les botigues de cafè,
a les capses de te. La sal ha de

creuar el mar, ha de viatjar i circular.

5000 anys d'Europa 4

5000 ANYS D'EUROPA



4

El nou floriment va ser com
flors tardanes que s'obrien
en els territoris closos dels jardins.

Va ser un desenvolupament impetuós!
El filat de cotó en la Gant flamenca,
amb telers de vapor semiautomatizats

va fer possible la superioritat industrial
de la ciutat en el continent.
Així que el camí l'hem viscut

en el benestar, tan sols observant els disturbis
des de la finestra. Però el nostre cor
era amb els manifestants perquè tampoc

no teníem massa cosa i era l'única propietat:
un jardí de flors tardanes,
alguna cosa que tenia autonomia pròpia.

5000 anys d'Europa 3

5000 ANYS D'EUROPA


3

La nostra enumeració és plena de canvis.
Què passava amb York
al segle V

quan els romans van abandonar Britània?
El floriment passat exigia la decadència.
Podia pressentir-se en les cançons

que els conductors cantaven amb les finestretes
obertes o en els refranys invertits: després de la calma,
la tempesta. Després de la tempesta surt el sol

i es fon amb l'atmosfera electritzada.
El que succeeix és un avís del temps
que algú va ser aquí abans que tu

massa contaminat de discursos
polítics i massa poc atent a la polifònica
construcció del futur ferrocarril.

5000 anys d'Europa 2

5000 ANYS D'EUROPA



2

Una mica més extensa és la història
de l'amor. Herculà i Pompeia les sepultà
en la lava i les cendres el Vesuvi.

Em lliuro a les conjectures, amb quina rapidesa
es carbonitzen els cossos dels amants
que en el moment de l'erupció estan copulant?

S'ha passat pàgina, l'advertència ha estat
interceptada, i ningú ja no els pot salvar.
Què fer els darrers minuts, abans del paf!

Quan puja l'ardor? Carbonitzar-se en una pregària
muda! Que la lava vessi sobre la pols,
que la mel i la llet s'infiltrin en les cendres.

5000 anys d'Europa 1

Fa un parell de dies, feia referència als autors nascuts a principis de la dècada dels 70. A aquesta generació també pertany, com a nom molt interessant, el poeta eslovè Primož Čucnik. Presento ara un cicle de poemes (que consta de 10 parts) en què podem observar el taller poètic d'aquest autor.

5000 ANYS D'EUROPA


1

L'estructura és més complexa
que el plànol de l'àgora d'Atenes,
però funciona de manera similar.

La gent de la ciutat va pels mercats
i escolten la música concreta de l'ambient.
Els coloms es banyen en les canaletes

i ruixen els amants del te asseguts a sota.
Beure te s'ha importat d'Orient.
El te verd de Geòrgia no té res a veure amb Geòrgia.

Les bossetes negres de l'Índia o de Rússia són bones
per alçar-te. Aquí venim amb la nostra pròpia
opinió, encara que no en tinguem cap.

Els grecs antics ens ofereixen un marc
per a diàlegs imaginaris.
Els coloms es caguen en “el plànol de l'àgora d'Atenes”.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

Coses que volem tocar

Entre els poetes nascuts a principis de la dècada dels 70 (la generació a què jo també pertanyo) a Europa sobresurten ja alguns noms, que haurem de tenir en compte ben aviat, i que estaria molt bé que es comencessin a traduir. Un d'ells és el macedoni Nikola Madžirov (traduït ja a l'anglès i a l'alemany amb llibre propi, i a moltes altres llengües en antologies), que té un univers molt personal, com es pot veure en el següent poema. 

COSES QUE VOLEM TOCAR

Res no existeix fora de nosaltres:

els embassaments s'assecaran
just quan tinguem set
de silenci, quan les ortigues
siguin herbes remeieres, i les ciutats
tornin la pols al cementiri més proper.

Totes les flors blancs i negres del paper
de les parets que hem abandonat
brollen enmig d'històries impersonals
just quan les nostres paraules
esdevenen una herència intransferible,
i les coses que volem tocar,
la presència d'algú altre.

Som com una sabata en una canilla
de gossos abandonats,
ens abracem
com cables un…

Moviment

Cada generació agafa els seus models estètics. En la poesia polonesa sorgida a partir de la dècada dels 90 van provenir principalment de la lírica nord-americana. I entre els autors propis, Piotr Sommer mereix un lloc destacat. La seva poesia dels esdeveniments quotidians va ser copiada fins a la sacietat. Però molts dels seguidors (que no arribaven ni a mals copistes en alguns casos) s'oblidaven de les llambregades carregades de metafísica amb què el poeta que ens ocupa entrava en la realitat i amb les quals disfressa la banalitat.

MOVIMENT

Clarament ens movíem d'un lloc a un altre
– diverses persones, jo tenia a les mans
dues capses, una a cada mà, tal vegada
plenes de llibres i papers, de què si no?
I una tercera, més gran, més aviat una caixa,

esperava al costat. Més aviat jo era al costat,
esperant que passessin tots, perquè potser anaven
vers algun port o una estació, i aleshores
és quan allò que s'ha de decidir es decideix,
però jo no sabia si arribaria a temps al t…

Som bons en la mort, potser els millors

Un altre dels poemes del darrer llibre de Dariusz Suska. La mort és present en tot el llibre, i tanmateix el que intenta el poeta polonès és que ens enfrontem al mal, al nostre propi mal, al mal que es troba latent en l'home. 

SOM BONS EN LA MORT, POTSER ELS MILLORS
Som bons en la mort, potser els millors Ens hem entrenat en la mort molt de temps  en amigues de deu anys a l'estany sota una roca suspesa, agafant-les pels cabells cap al fons, on hi havia tan poc temps, i en general no n'hi havia en absolut perquè no havia sortit de l'aigua, no s'havia acabat
Fins i tot la noia més bonica amb una piruleta com d'un quadre de Balthus la vam matar a l'estiu en un tiroteig de broquetes, segur que li va fer mal, quan les grapes penetraven la xarxa delicada dels leotards i tallaven la pell, en això érem millors
Que la mort que a l'agost venia de tant en tant
Nosaltres érem els mestres, no ella, millors en escopir arròs moll en els llocs descoberts per sobre els…

Aquell hivern

Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 

AQUELL HIVERN
Aquell hivern, quan ens desconnecta…

Sobre la imatge i l'art

SOBRE LA IMATGE I L'ART


És evident que la modernitat ha canviat la nostra manera de percebre el món. Així com el segle XIX va seguir cultivant la norma realista de la simple còpia, el segle XX s'ha adonat que l'home no mira el món amb una mirada directa. Així com les paraules donen significats a les coses, que són cognoscibles tan sols perquè són expressades, també les imatges que l'home produeix sense descans, despullen les coses de la seva inflexible opacitat. No mirem el món tal com és, han afirmat els moderns. Més aviat, el món és tal com el mirem, la qual cosa significa que el mitjà perd la seva neutralitat i comença a formar allò que és perceptible. 
                                    Michał Paweł Markowski, Sol, possibilitat, felicitat

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original. Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector.

POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE


Camino al llarg del blau mar Bàltic:

a l’aigua i en la meva presència
els cignes s’enfonsen persistentment

però del tot sense èxit;

per un moment tenen les cues alçades a tot el món
i ho tornen a provar
per si de cas,

estruços no acomplerts;

la dona Karlson camina al meu costat;

no hi ha parelles, no és l’estació per anar
agafats de la mà,

excepte per a una parella de gossos,
però potse…

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

14 de novembre

Un altre poema de Maciej Niemiec. En un llibre sobre Jan Kasper que he rellegit per fer-ne un petit article, he trobat que la generació perduda de la poesia polonesa (els autors que van néixer a la dècada dels 50 i que, per qüestions socials i històriques es van veure apartats del gran corrent literari) també rebia el nom de “generació de les individualitats”. A banda que les connotacions d'utilitzar un nom o un altre són ben clares, en el fons considero que Maciej Niemiec pot encaixar perfectament en aquesta segona classificació.  

14 DE NOVEMBRE

Quan no veig els seus ulls, els meus ulls veuen tanmateix
La seva mirada: mira allí, on les ombres properes
Se citen amb la meva absència. És la mirada
D'algú que per un instant no existeix.
Aleshores, apareix una imatge insegura
D'un, que pot ser el del telèfon –

Que sonaria diferent, que el senyal no significaria res.
- A ella no li he dit que he deixat tan poc lloc
Per als seus ulls en l'espai que ocupen les formes
Que ve…

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de Kārlis Vērdiņš.


 SIGNES

Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinat…

Arrels

Torno als poemes que vaig traduir durant la meva estada a Ventspils (Letònia) en què vam treballar un grup de poetes traductors de diferents llengües que, en alguns casos, desconeixíem per complet. Aleshores, el treball es feia a partir de versions de l'anglès i de les consultes que fèiem directament al poeta en qüestió. Donatas Petrošius és un poeta lituà que presenta imatges i connexions molt interessants. 

ARRELS

la superfície de la terra és entrellaçada
amb cordes de cànem com si fos una xarxa
de la qual tots hem estirat
els forats

tots els meridians del món s’agrupen
en una corda blanca que el meu pare i jo
hem estirat al llarg d’una línia tensa
on plantem arços
vora la carretera per dins el patí

la terra és plena de fonts i les nostres
arrels molars han de ser fortes

ha passat tant de temps
que el dentista quasi m’ha tret la mandíbula
estirant les arrels de la meva boca
quan volia netejar l’herba
dels brots d’arços
tot el dia arrencant
la terra que no podrà
ser retornada

ara…

Elegia

Ara fa un mes, amb l’arribada d’una onada de fred, vaig penjar una traducció d’un poema de Josif Brodsky. Pocs dies després, el 28 de gener, va fer 16 anys de la prematura mort del gran poeta rus. Ara fa poc, després d’un viatge, he tornat a les “Elegies romanes”. Les he llegides en l’excel·lent traducció polonesa. La darrera edició que es va dur a terme d’una tria de poemes de Brodsky en polonès venia acompanyada d’una sèrie d’elegies a la seva mort, entre les quals hi havia les d’Adam Zagajewski i de Seamus Heaney, conegudes per qualsevol lector interessat en aquests poetes. I també hi havia elegies d’altres autors polonesos. Com la que segueix, del narrador Andrzej Stasiuk (que va publicar també, ja fa força anys, un llibre de poemes). 

ELEGIA

A New York feia tant fred
com si per fi ell hagués tornat a casa.
Neu al cel, neu a la terra
i el gebre que com un pardal picava el vidre amb el bec.
Una cigarreta, un got, un cendrer, totes aquestes
coses que viuen sempre més que nosaltres,

Resplendor

La poesia no es llegeix, sempre és una relectura. Tant si abans hem llegit aquell text disposat en les files que són els versos com si no ho hem fet. Perquè el que hi trobem és la capacitat de reconèixer-nos-hi. Com en la relectura del llibre Càmera obscura, de Natalia de Barbaro.
RESPLENDOR

Rere el vidre del cotxe, enmig del camp, el cementiri.
I la foscor esbrolla les llums vermelles dels llantions,
les llums mortes de la sang. Com si de debò hi hagués
tan sols el que no existeix. Com si tan sols ara
estiguessin del tot segurs: els homes i les dones,
les imatges, els paisatges, malmesos abans per la meva
maldestra presència: un colze a un cantó de la fotografia,
una mà que tapa la línia fina de la diferència
entre el cel i la terra.

No entenc per què, però ho sé segur:
pupil·les mandroses de les tardes d’estiu,
els ulls dels estimats, les catedrals d’elevat tronc
ara m’acullen molt més generosos que quan existien.
És tan sols ara que són meus. En el fum dels llantions
desapareix tot…

Mano invisible d'Adam Zagajewski

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible, a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper. 

CASA FAMILIAR

Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.
Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen.
Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad
un nuevo lanzamiento de nueces,
y el sol, como un estudiante nervioso de primero,
está ocupado en colorear atentamente las sombras.
El comedor imita la cripta de un sepulcro,
aquí ya no hay ningún eco conocido,
las antiguas conversaciones no han perdurado.
Allí, donde segur…

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred. 
Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana han tingu…