Vés al contingut principal

Elegia


Ara fa un mes, amb l’arribada d’una onada de fred, vaig penjar una traducció d’un poema de Josif Brodsky. Pocs dies després, el 28 de gener, va fer 16 anys de la prematura mort del gran poeta rus. Ara fa poc, després d’un viatge, he tornat a les “Elegies romanes”. Les he llegides en l’excel·lent traducció polonesa. La darrera edició que es va dur a terme d’una tria de poemes de Brodsky en polonès venia acompanyada d’una sèrie d’elegies a la seva mort, entre les quals hi havia les d’Adam Zagajewski i de Seamus Heaney, conegudes per qualsevol lector interessat en aquests poetes. I també hi havia elegies d’altres autors polonesos. Com la que segueix, del narrador Andrzej Stasiuk (que va publicar també, ja fa força anys, un llibre de poemes). 


ELEGIA

A New York feia tant fred
com si per fi ell hagués tornat a casa.
Neu al cel, neu a la terra
i el gebre que com un pardal picava el vidre amb el bec.
Una cigarreta, un got, un cendrer, totes aquestes
coses que viuen sempre més que nosaltres,
segurament eren al seu costat.
El temps, com a bon amic vell, adoptà la forma del somni.
Amb aquest temps l’ànima no té res més a fer: es transforma
en un caramell i tot es veu clar com l’aigua a través d’ella.

Aquí també era gener,
el vent del nord apressava els seus ramats,
la lluna ara desapareixia, ara apareixia
i ara de nou s’enfonsava com una barqueta infantil.
L’aire tenia la transparència del vidre.
Així que era un gran esforç – vaig pensar –
quedar-se així i mirar si fa el camí amunt
o si insegura passa enmig dels núvols
per a un encontre que no havia estat concertat:
transparent com un caramell a l’aire,
envidriat pel fred.

Una cigarreta, un got, un cendrer...
Aquest món existeix sols perquè
no ens podem endur allà aquestes coses.
Romanen perquè algú que vingui després
les pugui aprofitar com mots abans ja ordenats.
Els mots i les coses: New York, casa, fred...
No ens en podem endur res perquè
cada mort crea un món cada cop més gran.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…