Passa al contingut principal

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de Kārlis Vērdiņš.



 SIGNES


Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
 al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e...
3 comentaris
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

M'han tallat l'aigua calenta

Tatiana Stxerbina (Moscou, 1959). Han aparegut cinc col·leccions de la seva poesia en samizdat . M'HAN TALLAT L'AIGUA CALENTA M'han tallat l'aigua calenta, el suc de l'amor, el corrent verbal. M'agradaria queixar-me a la nació, però em faran callar molt abans. Sense humitat, m'assecaré, junt amb els plats bruts i la bugada. Em floriré, em cobriré de molsa. Em podré llicenciar en un oblit perpetu.
2 comentaris
Més informació

El meu fotògraf

Un poema del darrer llibre, pòstum, que va deixar enllestit Maciej Niemiec. El títol del llibre és d'una gran senzillesa, Gerani . I els poemes formen part de la millor producció poètica que s'ha produït en polonès els últims anys. *** El meu fotògraf privat segueix fent fotos però la seva càmera no sol funcionar bé d’alguns dies no tinc cap imatge com si jo les hagués donades a altres fotògrafs El meu estenògraf interior segueix anotant coses il·legibles cada cop més il·legibles tinc cada cop més records en aquesta altra llengua en què parlo igual com si callés.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació