Ves al contingut principal

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič, hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema.


ESTEL POLAR

La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje.
Ma mare em diu que abans aquí s’estenien camps
de blat. Abans... un adverbi que cada cop més
s’esquitlla en el meu vocabulari. En el meu “abans”
els pagesos segaven regularment l’herba. No era
com ara, quan Barje està més i més abandonat
a si mateix, quan de tardor a tardor tot torna
més i més a lloc, a la seva essència verda.
Seria maco si pogués creure en la naturalesa,
si el temps estival es fixés amb el ritme de la respiració.
Mon pare em portava al bosc i m’ensenyava els arbres:
això és un faig; això, un roure, castanyers, un vern.
El veig en el retrovisor del meu esperit
fent cistells de vímet, com amb els gestos
i les paraules traça un mapa dels racons amagats
dels bolets. Un cop assenyalà l’estel polar i va dir:
“Si et perds, busca l’estel polar i segueix-lo.
L’estel polar et durà pel bon camí.”
Potser sóc injust amb ell quan penso
que realment ell creia en les seves paraules i que creia
que s’atenyia l’essència de les coses, la seva veritable
naturalesa, anomenant-les.
La naturalesa obsedia la meva família.
Estàvem del tot convençuts que moriríem
si tot d’una ens prohibissin anar a buscar bolets,
pescar amb nus, pujar als arbres, fer muntanyisme,
aixecar-se aviat i observar la boira
que peresosament s’estén sobre Barje.
Ma mare observa els meus costums urbans, com si
fos l’any 1900 i la nostra vida fos
el tema d’un conte rural d’aquells anys.
No em creu quan li explico La mort d’un naturalista
de Heaney, quan li explico el concepte
de l’admiració per la naturalesa i
les circumstàncies històriques de la seva formació.
“Abans aquí s’estenien camps de blat” diu,
i dient això potser pensa que cal corregir la naturalesa.
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre barje,
cada cop més abandonat, cada cop més retornat a si mateix.

Comentaris

Benvolgut Xavier, tornes al blog amb un poema extraordinari que, sens dubte, té una lectura diferent des dels ulls d'un urbanita, com jo, i des dels qui heu viscut en comunió amb la naturalesa. En tot cas, el poema m'ha arribat com un buf d'aire nou, com el buf d'un instrumentista capaç de treure notes agradabilíssimes per a l'oïda i per a l'esperit. I això, des de la ciutat grisa, s'agraeix moltissim.
Una abraçada.
Xavier Farré ha dit…
Estimat Albert,Moltes gràcies pel comentari. Sí, torno al blog, de fet, no el deixo, però sí que hi haurà enguany menys entrades, altres feines em reclamen. El poema és excel·lent, i sí, admet les diferents lectures. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

A la nit, la sola lleugeresa

Un altre poema de Tomasz Hrynacz.


A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA

A la nit, la sola lleugeresa.
En un marc de tolls de llenques glaçades
de llums.

No hi ha cap moviment. No
es pot dominar res. El coll torçat
del vent es glaça en els torbs de les portes.

Arbusts descolorits empassats
per prats d'aire detenen
els cristalls del fred.

I només en això no hi ha
cap dubte, que podem viure
separats.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS

Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I reali…

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic.

EL TACTE DE L'ABSÈNCIA

Res no existeix, excepte un petit objecte,
una cosa sense forma que tan sols
de manera laxa es pot anomenar un objecte:
sense duresa, color o moviment,
sense amplada o llargària,
o altres signes verificables de la seva presència.
Existeix sols en la commovedora esperança
que el veurem i l'utilitzarem,
o que serà d'algun ús,
fer amb ell el que la mà fa amb les claus,
una llanterna, les alicates,
o el meu llibre sempre obert, per exemple.

CONJECTURES

Moriré. No moriré.

No, no moriré,
tot i que veig àngels,
tan a prop
que els puc tocar
amb el meu índex,
tan sols
les seves cares són esborrades
com quan un nen fa servir la goma.

Moriré. No moriré.