Ves al contingut principal

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič, hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema.


ESTEL POLAR

La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje.
Ma mare em diu que abans aquí s’estenien camps
de blat. Abans... un adverbi que cada cop més
s’esquitlla en el meu vocabulari. En el meu “abans”
els pagesos segaven regularment l’herba. No era
com ara, quan Barje està més i més abandonat
a si mateix, quan de tardor a tardor tot torna
més i més a lloc, a la seva essència verda.
Seria maco si pogués creure en la naturalesa,
si el temps estival es fixés amb el ritme de la respiració.
Mon pare em portava al bosc i m’ensenyava els arbres:
això és un faig; això, un roure, castanyers, un vern.
El veig en el retrovisor del meu esperit
fent cistells de vímet, com amb els gestos
i les paraules traça un mapa dels racons amagats
dels bolets. Un cop assenyalà l’estel polar i va dir:
“Si et perds, busca l’estel polar i segueix-lo.
L’estel polar et durà pel bon camí.”
Potser sóc injust amb ell quan penso
que realment ell creia en les seves paraules i que creia
que s’atenyia l’essència de les coses, la seva veritable
naturalesa, anomenant-les.
La naturalesa obsedia la meva família.
Estàvem del tot convençuts que moriríem
si tot d’una ens prohibissin anar a buscar bolets,
pescar amb nus, pujar als arbres, fer muntanyisme,
aixecar-se aviat i observar la boira
que peresosament s’estén sobre Barje.
Ma mare observa els meus costums urbans, com si
fos l’any 1900 i la nostra vida fos
el tema d’un conte rural d’aquells anys.
No em creu quan li explico La mort d’un naturalista
de Heaney, quan li explico el concepte
de l’admiració per la naturalesa i
les circumstàncies històriques de la seva formació.
“Abans aquí s’estenien camps de blat” diu,
i dient això potser pensa que cal corregir la naturalesa.
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre barje,
cada cop més abandonat, cada cop més retornat a si mateix.

Comentaris

Benvolgut Xavier, tornes al blog amb un poema extraordinari que, sens dubte, té una lectura diferent des dels ulls d'un urbanita, com jo, i des dels qui heu viscut en comunió amb la naturalesa. En tot cas, el poema m'ha arribat com un buf d'aire nou, com el buf d'un instrumentista capaç de treure notes agradabilíssimes per a l'oïda i per a l'esperit. I això, des de la ciutat grisa, s'agraeix moltissim.
Una abraçada.
Xavier Farré ha dit…
Estimat Albert,Moltes gràcies pel comentari. Sí, torno al blog, de fet, no el deixo, però sí que hi haurà enguany menys entrades, altres feines em reclamen. El poema és excel·lent, i sí, admet les diferents lectures. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Un penyic

En relació amb l'entrada d'ahir, he recordat un poema que vaig escriure ja fa molt temps i que va sortir publicat a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001). Un penyic era la paraula que utilitzàvem per referir-nos a les xapes dels refrescos.
UN PENYIC


La primera sorpresa. L’indret era
proper, però el llenguatge s’allunyava.
A la ciutat motiu per al ridícul
(com el parent que no vols saludar).
Al poble motiu de distinció
i de saber que es forma part d’un grup.
Dos mons separats per una barrera de costums,
per mots perduts o conservats en pàgines
de diccionaris no escrits, per transports
aturats per sempre en vies perdudes.
En l’endemig, la sorpresa del noi
en una combinació de sons,
com la jaqueta en l’adequat jersei,
inicia un procés a la recerca
d’intentar recrear-se a si mateix
– un subjecte en un propi llenguatge.

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.