Vés al contingut principal

Molls de roca

***

André Aciman. Fa uns anys, vaig comprar el llibre Letters of Transit (Reflections on Exile, Identity, Language and Loss) un recull d’articles escrits per André Aciman, Eva Hoffman, Bharati Mukherjee, Edward Said i Charles Simic. Evidentment, la inclinació positiva vers els autors que ja coneixia no em va decebre. I a més, encara vaig trobar alguna sorpresa. Potser el text que em va captivar més va ser el d’Aciman. Ara, estic llegint Out of Egipt: A Memoir. Després d’estar sota l’influx de la cultura centreeuropea, on predominen els jueus asquenasites, la visió sefardita representa una alenada, una visió diferent, una possibilitat de contrastar la història, la cultura, una possibilitat de buscar-se un mateix davant la definició dels altres.
I a més, ens podem delectar amb la reflexió del llenguatge, de les paraules, amb perles com la següent:

“Que n’és, de petit, aquest món, van consentir. Entre elles, parlaven en judeocastellà, una llengua que dominaven perfectament (encara que, tant l’una com l’altra, mantenien que parlaven en espanyol). Ho van descobrir a la parada del peix, quan esclarien per què aquell dia els molls de roca no eren frescos, i va resultar que, a pesar de saber sis o set llengües, el nom del moll de roca només el sabien en judeocastellà.”

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …