Ves al contingut principal

Fidelitat (1)


Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Comentaris

Mago Tago ha dit…
Hi que són aquests constituents? paraules que diuen més del que diuen. fenómens?

És interesant sentir un traductor parlant sobre la traducció.

salutacions
Albert ha dit…
Comparteixo al cent per cent aquestes paraules, Xavier: si traduir poesia no fos això, ens trobariem davant d'una tasca impossible, utòpica. Quan tradueixes, interpretes, de la mateixa manera que interpretes quan et trobes davant d'una obra d'art plàstica o d'una peça musical: el poeta no sempre "diu", sovint "insinua", de vegades "provoca", fins i tot pot amagar darrere d'un cert hermetisme el desig de ser interpretat no tan sols per un eventual traductor, sinó directament pels seus lectors. El traductor "trasllada" a la seva llengua el missatge que ha entès. I en el context de les teves paraules "manipulació" em sembla que s'ha d'entendre en el sentit de "joc de construcció", en definitiva, "re-construcció" i, sobretot, "re-creació".
Traduir és apropar-se i, com en tot a la vida, hi ha moltes maneres d'apropar-se a una peça literària, de "re-crear-la".
guillem ha dit…
Com que el text autèntic és el text original, i com que tota traducció és un altre text, és obvi que la traducció és el resultat d'un joc simultani de "submissió a" i de "revolta contra" l'original. Si en volem dir "apropiació", "manipulació" o "interpretació" no tinc res en contra. D'altra banda, crec que el bon traductor ha de ser extremament circumspecte (reticent, de fet) a emprar aquests conceptes per explicar la seva feina. Perquè massa sovint (i no és el vostre cas, altrament no estaria jo intervenint-hi...) són la coartada legitimadora que empren els traductors nefastos, els que sodomitzen els textos d'altri per projectar la seva frustració com a creadors mediocres. "Re-crear" em sembla un verb molt més exacte, sempre amb el benentès que qui realment crea és l'autor. La fidelitat, al meu parer, és l'enfocament d'intentar imaginar "com seria el text si fóssim l'autor original però escrivint en la nostra llengua" (la del traductor, és clar). Bé, no sé si em faig entendre. El tema és pelut, i no s'hauria de despatxar amb una "oda al traductor", precisament. El traductor, per a mi, és un servidor i prou, un amant del text que vol fer-li un homenatge.
Laura Dalmau ha dit…
Des del punt de vista de lectora, al llegir una poemari traduït a la meva llengua, el català, sempre tinc la certesa de saber que aquells poemes formen part de dues intencionalitats; la primera de l’autor, condensant poèticament aquell poema i la segona del traductor, interpretant aquell pot tancat per poder assaborir-lo i deixar-lo anar mitjançant un altre gust, una altra llengua.
Personalment, m’agrada trobar-me el llibre amb el poema original i el traduït al costat.
Un definició de fidelitat literària bellíssima Xavier!
Xavier Farré ha dit…
Han aparegut intervencions i comentaris molt interessants. Moltes gràcies a tots. Manipular, sí, l'utilitzava en un sentit que no tenia connotacions negatives. Completament d'acord que es puguin utilitzar altres mots per definir el procés de transformació que, inevitablement, porta el text original a la traducció. Sí, el text "autèntic" és el que considerem original, i aleshores, la traducció és el joc simultani que indicava el Guillem.
Sempre prefereixo la versió bilingüe acarada, però les editorials són cada cop més reticents vers aquesta pràctica (les despeses es disparen).
Els constituents, uf, són realment molts, tots aquells elements que fan que el poema sigui precisament això, un poema que el diferencia de molts altres artefactes lingüístics, literaris o no. Podríem parlar dels aspectes formals, ritme, rima i altres, de la semàntica del text, de les figures retòriques utilitzades, i d'altres aspectes que són menys "tangibles", amb una definició molt poc concreta. Serien, per exemple, el to, la distància que adopta el poeta, la seva pròpia veu. El poeta, el traductor, el lector, sempre en destaquen alguns no en cada text, sinó en cada lectura.
Josep ha dit…
És una qüestió de límits, Xavier. Recordo alguns textos del Baranczak, per exemple, sobre la traducció de poesia que fiquen el dit a la ferida i hi furguen a pler. El vell tema de, per exemple, si la poesia rimada s'ha de traduir igualment rimada o no, ha donat rius de tinta. Personalment, no sabria què dir-ne. No crec que el traductor de poesia hagi de ser necessàriamnent poeta, però el traductor que opta per mantenir la rima en els versos rimats potser sí hauria de tenir una oïda clarament musical.Encara que, d'altra banda, reflexionar sobre aquest aapecte mena també a pensar sobre el concepte mateix de poesia, ja que aquesta no pot ser mera prosa retallada. Ara, si comencem a intentar definir què és poesia, ja hem begut oli: cada poeta n'hi dirà la seva. Jo no ho sóc, però en les meves tentines de traducció sí acostumo a orientar-me pels meus gustos i predileccions.

Gràcies al Guillem he descobert aquest bloc. Et felicito per la iniciativa. Arribo tard, però intentaré deixar-m'hi caure de tant en tant! Pozdrawiam Cie najserdeczniej. Pa!
Anònim ha dit…
Per què l'autèntic és l'original? Quin? El que ha escrit l'autor? El que llegeix un contemporani,un lector que s'encara al text cent anys després? Al cap i a la fi allò que és real és el lector. Un poema és un lloc,o una partitura, i fins i tot l'escriptor, l'autor , del text, ja només n'és això: un lector més. I el traductor és això també: un lector, un intèrpret,que diuen en música.
trapezista ha dit…
L'altre dia jo també en parlava:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/tot-traduint-els-brigadistes-entre.html
Xavier Farré ha dit…
Benvolgut anònim,
Moltes gràcies pel comentari. Sí, el que és real és el lector, però deixa'm ser una mica irreverent pels temps que corren. Tenim un text, que es pot interpretar de diverses maneres, d'acord, però hi ha uns límits per a la interpretació. Per altra banda, l'autor deixa de ser la instància suprema que dóna sentit al text, és cert, i la seva lectura és tan sols això, una lectura més. Però, en un moment determinat hi ha hagut una intenció, i aquesta intenció per part de l'autor reflecteix molts elements que condicionen aquest autor, de manera implícita o no. L'autor en pot ser conscient o no, però li atorga un sentit o li vol atorgar un sentit. Evidentment, el lector és lliure de fer la seva pròpia lectura del text, i ell mateix també estarà condicionat per una altra sèrie de circumstàncies que li seran pròpies. Però hi haurà coses que no podrà fer de cap manera. No podrà, vulguem-ho o no, atorgar una sèrie de sentits que s'allunyin del més pur sentit comú, per dir-ho d'alguna manera. La seva lectura serà, com en les partitures que esmentes, una variació sobre un tema. I no voldria oblidar encara un altre element. La tradició (en aquest cas, la tradició de la literatura, tant en el sentit de creació com en el sentit d'estratègies de lectura) determina també la nostra visió del text. Sí, el traductor serà un altre lector, que vindrà determinat pel fet d'atorgar un sentit a un text concret a través del seu llenguatge, però el pes de la tradició (i pes aquí sense cap matís pejoratiu, ans al contrari) determinarà també algunes de les seves solucions a l'hora de triar les estratègies traductològiques. En contra de Barthes, en contra de molts altres teòrics, diré una boutade i afirmaré que l'autor ha ressuscitat... En qualsevol cas, el comentari dóna per a molt, i segurament continuarem parlant-ne al blog. Però amb exemples, la teoria de la literatura és massa deutora de disciplines en què l'abstracció té el pes principal, i de vegades oblida que no podem parlar del text in abstracto sinó de textos.
Estimat Josep-Antoni,
benvingut al blog. Uf, Baranczak. La meva posició vers les seves traduccions i les seves justificacions ha anat variant força. No puc combregar amb l'autoritarisme que demana una sola sortida per a la traducció, i que sempre coincideix amb les solucions que ell adopta. No es pot negar que és un grandíssim traductor. Però Baranczak sempre sona a Baranczak. Les millors traduccions de Brodsky són les de la Krysztina Krzyzewska, i no les de Baranczak, perquè allí hi veiem la veu del gran poeta rus. El millor poema traduït de Tomas Venclova és el que va fer Milosz que, curiosament, va fer la traducció sense rima, però s'hi entreveu el to. En les de Baranczak, el que hi ha és una transformació de la veu d'un poeta, una assimilació. Bé, potser sóc ara una mica massa polèmic, ja em perdonareu avui la tirada d'impressions. Tampoc ja no podem tornar, per sort, a l'època de les grans afirmacions contundents, per molt que ens agradin o ens facin somriure. I això és el que encara fa o feia Baranczak. O com també la prosa retallada d'Auden, o fins i tot la preciosa boutade de Robert Frost sobre la traducció i la poesia: la poesia és allò que es perd en la traducció.
Trapezista,
felicitats per la teva traducció. És una versió esplèndida, i que exemplifica molt bé el que estem parlant.

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

L'illa misteriosa

Com ja havia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sobte. De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wisława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, no sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall.

L’ILLA MISTERIOSA
He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment?
Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclear: per desgràcia en física …

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Michał Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte. Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot un …

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibreEls habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.
Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.
«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guany…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Reflexió i poemes

Des de "La Nausea" m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí.