Ves al contingut principal

Fidelitat (1)


Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Comentaris

Mago Tago ha dit…
Hi que són aquests constituents? paraules que diuen més del que diuen. fenómens?

És interesant sentir un traductor parlant sobre la traducció.

salutacions
Albert ha dit…
Comparteixo al cent per cent aquestes paraules, Xavier: si traduir poesia no fos això, ens trobariem davant d'una tasca impossible, utòpica. Quan tradueixes, interpretes, de la mateixa manera que interpretes quan et trobes davant d'una obra d'art plàstica o d'una peça musical: el poeta no sempre "diu", sovint "insinua", de vegades "provoca", fins i tot pot amagar darrere d'un cert hermetisme el desig de ser interpretat no tan sols per un eventual traductor, sinó directament pels seus lectors. El traductor "trasllada" a la seva llengua el missatge que ha entès. I en el context de les teves paraules "manipulació" em sembla que s'ha d'entendre en el sentit de "joc de construcció", en definitiva, "re-construcció" i, sobretot, "re-creació".
Traduir és apropar-se i, com en tot a la vida, hi ha moltes maneres d'apropar-se a una peça literària, de "re-crear-la".
guillem ha dit…
Com que el text autèntic és el text original, i com que tota traducció és un altre text, és obvi que la traducció és el resultat d'un joc simultani de "submissió a" i de "revolta contra" l'original. Si en volem dir "apropiació", "manipulació" o "interpretació" no tinc res en contra. D'altra banda, crec que el bon traductor ha de ser extremament circumspecte (reticent, de fet) a emprar aquests conceptes per explicar la seva feina. Perquè massa sovint (i no és el vostre cas, altrament no estaria jo intervenint-hi...) són la coartada legitimadora que empren els traductors nefastos, els que sodomitzen els textos d'altri per projectar la seva frustració com a creadors mediocres. "Re-crear" em sembla un verb molt més exacte, sempre amb el benentès que qui realment crea és l'autor. La fidelitat, al meu parer, és l'enfocament d'intentar imaginar "com seria el text si fóssim l'autor original però escrivint en la nostra llengua" (la del traductor, és clar). Bé, no sé si em faig entendre. El tema és pelut, i no s'hauria de despatxar amb una "oda al traductor", precisament. El traductor, per a mi, és un servidor i prou, un amant del text que vol fer-li un homenatge.
Laura Dalmau ha dit…
Des del punt de vista de lectora, al llegir una poemari traduït a la meva llengua, el català, sempre tinc la certesa de saber que aquells poemes formen part de dues intencionalitats; la primera de l’autor, condensant poèticament aquell poema i la segona del traductor, interpretant aquell pot tancat per poder assaborir-lo i deixar-lo anar mitjançant un altre gust, una altra llengua.
Personalment, m’agrada trobar-me el llibre amb el poema original i el traduït al costat.
Un definició de fidelitat literària bellíssima Xavier!
Xavier Farré ha dit…
Han aparegut intervencions i comentaris molt interessants. Moltes gràcies a tots. Manipular, sí, l'utilitzava en un sentit que no tenia connotacions negatives. Completament d'acord que es puguin utilitzar altres mots per definir el procés de transformació que, inevitablement, porta el text original a la traducció. Sí, el text "autèntic" és el que considerem original, i aleshores, la traducció és el joc simultani que indicava el Guillem.
Sempre prefereixo la versió bilingüe acarada, però les editorials són cada cop més reticents vers aquesta pràctica (les despeses es disparen).
Els constituents, uf, són realment molts, tots aquells elements que fan que el poema sigui precisament això, un poema que el diferencia de molts altres artefactes lingüístics, literaris o no. Podríem parlar dels aspectes formals, ritme, rima i altres, de la semàntica del text, de les figures retòriques utilitzades, i d'altres aspectes que són menys "tangibles", amb una definició molt poc concreta. Serien, per exemple, el to, la distància que adopta el poeta, la seva pròpia veu. El poeta, el traductor, el lector, sempre en destaquen alguns no en cada text, sinó en cada lectura.
Josep ha dit…
És una qüestió de límits, Xavier. Recordo alguns textos del Baranczak, per exemple, sobre la traducció de poesia que fiquen el dit a la ferida i hi furguen a pler. El vell tema de, per exemple, si la poesia rimada s'ha de traduir igualment rimada o no, ha donat rius de tinta. Personalment, no sabria què dir-ne. No crec que el traductor de poesia hagi de ser necessàriamnent poeta, però el traductor que opta per mantenir la rima en els versos rimats potser sí hauria de tenir una oïda clarament musical.Encara que, d'altra banda, reflexionar sobre aquest aapecte mena també a pensar sobre el concepte mateix de poesia, ja que aquesta no pot ser mera prosa retallada. Ara, si comencem a intentar definir què és poesia, ja hem begut oli: cada poeta n'hi dirà la seva. Jo no ho sóc, però en les meves tentines de traducció sí acostumo a orientar-me pels meus gustos i predileccions.

Gràcies al Guillem he descobert aquest bloc. Et felicito per la iniciativa. Arribo tard, però intentaré deixar-m'hi caure de tant en tant! Pozdrawiam Cie najserdeczniej. Pa!
Anònim ha dit…
Per què l'autèntic és l'original? Quin? El que ha escrit l'autor? El que llegeix un contemporani,un lector que s'encara al text cent anys després? Al cap i a la fi allò que és real és el lector. Un poema és un lloc,o una partitura, i fins i tot l'escriptor, l'autor , del text, ja només n'és això: un lector més. I el traductor és això també: un lector, un intèrpret,que diuen en música.
trapezista ha dit…
L'altre dia jo també en parlava:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/tot-traduint-els-brigadistes-entre.html
Xavier Farré ha dit…
Benvolgut anònim,
Moltes gràcies pel comentari. Sí, el que és real és el lector, però deixa'm ser una mica irreverent pels temps que corren. Tenim un text, que es pot interpretar de diverses maneres, d'acord, però hi ha uns límits per a la interpretació. Per altra banda, l'autor deixa de ser la instància suprema que dóna sentit al text, és cert, i la seva lectura és tan sols això, una lectura més. Però, en un moment determinat hi ha hagut una intenció, i aquesta intenció per part de l'autor reflecteix molts elements que condicionen aquest autor, de manera implícita o no. L'autor en pot ser conscient o no, però li atorga un sentit o li vol atorgar un sentit. Evidentment, el lector és lliure de fer la seva pròpia lectura del text, i ell mateix també estarà condicionat per una altra sèrie de circumstàncies que li seran pròpies. Però hi haurà coses que no podrà fer de cap manera. No podrà, vulguem-ho o no, atorgar una sèrie de sentits que s'allunyin del més pur sentit comú, per dir-ho d'alguna manera. La seva lectura serà, com en les partitures que esmentes, una variació sobre un tema. I no voldria oblidar encara un altre element. La tradició (en aquest cas, la tradició de la literatura, tant en el sentit de creació com en el sentit d'estratègies de lectura) determina també la nostra visió del text. Sí, el traductor serà un altre lector, que vindrà determinat pel fet d'atorgar un sentit a un text concret a través del seu llenguatge, però el pes de la tradició (i pes aquí sense cap matís pejoratiu, ans al contrari) determinarà també algunes de les seves solucions a l'hora de triar les estratègies traductològiques. En contra de Barthes, en contra de molts altres teòrics, diré una boutade i afirmaré que l'autor ha ressuscitat... En qualsevol cas, el comentari dóna per a molt, i segurament continuarem parlant-ne al blog. Però amb exemples, la teoria de la literatura és massa deutora de disciplines en què l'abstracció té el pes principal, i de vegades oblida que no podem parlar del text in abstracto sinó de textos.
Estimat Josep-Antoni,
benvingut al blog. Uf, Baranczak. La meva posició vers les seves traduccions i les seves justificacions ha anat variant força. No puc combregar amb l'autoritarisme que demana una sola sortida per a la traducció, i que sempre coincideix amb les solucions que ell adopta. No es pot negar que és un grandíssim traductor. Però Baranczak sempre sona a Baranczak. Les millors traduccions de Brodsky són les de la Krysztina Krzyzewska, i no les de Baranczak, perquè allí hi veiem la veu del gran poeta rus. El millor poema traduït de Tomas Venclova és el que va fer Milosz que, curiosament, va fer la traducció sense rima, però s'hi entreveu el to. En les de Baranczak, el que hi ha és una transformació de la veu d'un poeta, una assimilació. Bé, potser sóc ara una mica massa polèmic, ja em perdonareu avui la tirada d'impressions. Tampoc ja no podem tornar, per sort, a l'època de les grans afirmacions contundents, per molt que ens agradin o ens facin somriure. I això és el que encara fa o feia Baranczak. O com també la prosa retallada d'Auden, o fins i tot la preciosa boutade de Robert Frost sobre la traducció i la poesia: la poesia és allò que es perd en la traducció.
Trapezista,
felicitats per la teva traducció. És una versió esplèndida, i que exemplifica molt bé el que estem parlant.

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…