Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.
Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.
Comentaris
És interesant sentir un traductor parlant sobre la traducció.
salutacions
Traduir és apropar-se i, com en tot a la vida, hi ha moltes maneres d'apropar-se a una peça literària, de "re-crear-la".
Personalment, m’agrada trobar-me el llibre amb el poema original i el traduït al costat.
Un definició de fidelitat literària bellíssima Xavier!
Sempre prefereixo la versió bilingüe acarada, però les editorials són cada cop més reticents vers aquesta pràctica (les despeses es disparen).
Els constituents, uf, són realment molts, tots aquells elements que fan que el poema sigui precisament això, un poema que el diferencia de molts altres artefactes lingüístics, literaris o no. Podríem parlar dels aspectes formals, ritme, rima i altres, de la semàntica del text, de les figures retòriques utilitzades, i d'altres aspectes que són menys "tangibles", amb una definició molt poc concreta. Serien, per exemple, el to, la distància que adopta el poeta, la seva pròpia veu. El poeta, el traductor, el lector, sempre en destaquen alguns no en cada text, sinó en cada lectura.
Gràcies al Guillem he descobert aquest bloc. Et felicito per la iniciativa. Arribo tard, però intentaré deixar-m'hi caure de tant en tant! Pozdrawiam Cie najserdeczniej. Pa!
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/tot-traduint-els-brigadistes-entre.html
Moltes gràcies pel comentari. Sí, el que és real és el lector, però deixa'm ser una mica irreverent pels temps que corren. Tenim un text, que es pot interpretar de diverses maneres, d'acord, però hi ha uns límits per a la interpretació. Per altra banda, l'autor deixa de ser la instància suprema que dóna sentit al text, és cert, i la seva lectura és tan sols això, una lectura més. Però, en un moment determinat hi ha hagut una intenció, i aquesta intenció per part de l'autor reflecteix molts elements que condicionen aquest autor, de manera implícita o no. L'autor en pot ser conscient o no, però li atorga un sentit o li vol atorgar un sentit. Evidentment, el lector és lliure de fer la seva pròpia lectura del text, i ell mateix també estarà condicionat per una altra sèrie de circumstàncies que li seran pròpies. Però hi haurà coses que no podrà fer de cap manera. No podrà, vulguem-ho o no, atorgar una sèrie de sentits que s'allunyin del més pur sentit comú, per dir-ho d'alguna manera. La seva lectura serà, com en les partitures que esmentes, una variació sobre un tema. I no voldria oblidar encara un altre element. La tradició (en aquest cas, la tradició de la literatura, tant en el sentit de creació com en el sentit d'estratègies de lectura) determina també la nostra visió del text. Sí, el traductor serà un altre lector, que vindrà determinat pel fet d'atorgar un sentit a un text concret a través del seu llenguatge, però el pes de la tradició (i pes aquí sense cap matís pejoratiu, ans al contrari) determinarà també algunes de les seves solucions a l'hora de triar les estratègies traductològiques. En contra de Barthes, en contra de molts altres teòrics, diré una boutade i afirmaré que l'autor ha ressuscitat... En qualsevol cas, el comentari dóna per a molt, i segurament continuarem parlant-ne al blog. Però amb exemples, la teoria de la literatura és massa deutora de disciplines en què l'abstracció té el pes principal, i de vegades oblida que no podem parlar del text in abstracto sinó de textos.
Estimat Josep-Antoni,
benvingut al blog. Uf, Baranczak. La meva posició vers les seves traduccions i les seves justificacions ha anat variant força. No puc combregar amb l'autoritarisme que demana una sola sortida per a la traducció, i que sempre coincideix amb les solucions que ell adopta. No es pot negar que és un grandíssim traductor. Però Baranczak sempre sona a Baranczak. Les millors traduccions de Brodsky són les de la Krysztina Krzyzewska, i no les de Baranczak, perquè allí hi veiem la veu del gran poeta rus. El millor poema traduït de Tomas Venclova és el que va fer Milosz que, curiosament, va fer la traducció sense rima, però s'hi entreveu el to. En les de Baranczak, el que hi ha és una transformació de la veu d'un poeta, una assimilació. Bé, potser sóc ara una mica massa polèmic, ja em perdonareu avui la tirada d'impressions. Tampoc ja no podem tornar, per sort, a l'època de les grans afirmacions contundents, per molt que ens agradin o ens facin somriure. I això és el que encara fa o feia Baranczak. O com també la prosa retallada d'Auden, o fins i tot la preciosa boutade de Robert Frost sobre la traducció i la poesia: la poesia és allò que es perd en la traducció.
Trapezista,
felicitats per la teva traducció. És una versió esplèndida, i que exemplifica molt bé el que estem parlant.