Vés al contingut principal

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és aquesta la sensació que un té des de la distància, en què ja se sap que tot acaba deformant-se, començant per la realitat que un no comparteix.
En aquest sentit, percebo també un canvi a casa nostra en la manera de fer front a l'allau de novetats que es publica. Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. I en una cultura com la nostra, en una llengua com la nostra, diria que és encara més necessari. Afirmar que fer això és atacar-nos a nosaltres mateixos és senzillament no voler mirar cara a cara les nostres mancances, i de retruc, les nostres virtuts, perquè queden del tot amagades. No seria convenient caure en un solipsisme, i en un discurs que anunciés a tort i a dret (entengui's l'expressió en doble sentit) que produïm sense parar autors que estan a nivell internacional. Amb això no vull pas dir que no hi siguin, és clar que hi ha autors que podem posar al costat de grans figures actuals, però això, en tota literatura, no és el que predomina. En aquest camp, l'honestedat amb els criteris estètics ha de fer de filtre, altrament acaba passant el que ja podem veure, un descrèdit cada cop més accentuat de la crítica, un desànim dels lectors perquè els ha decebut aquell llibre que havia rebut tants i tants elogis. I un allunyament progressiu. La crítica no hauria de compartir el món facebookià, un món particular, idíl·lic i inexistent, un món on només tens el botó de m'agrada, i on el silenci no significa res, o pot significar un bandejament. El món facebookià per als seus usuaris. Però el món de la literatura, de l'art, es regeix per altres paràmetres, i són aquests els que han de tenir més pes. Una crítica positiva no fa un llibre més bo, o bo, una crítica negativa no fa un llibre més dolent, o dolent. Però segons com estiguin escrites poden encetar un debat, de caire estètic, de caire moral, social, cultural. La crítica és un suport, és un giny creador d'expectatives i d'opinions. Amb tot, com que no hi ha cap mena d'estructura que possibiliti el debat posterior, una crítica negativa es quedarà de ben segur només en això, malauradament.

Observo el debat a Polònia, del qual aquesta nova versió en les figures de Franaszek i Fiedorczuk continua altres debats anteriors, igualment encesos, agitats, virulents, i des de la distància d'allà la realitat virtual d'aquest món feliç de la literatura catalana em sembla massa dolorosament real.

Comentaris

Xavier Serrahima ha dit…
Xavier:
Ho subscric al cent per cent:
"Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. "

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…