Passa al contingut principal

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és aquesta la sensació que un té des de la distància, en què ja se sap que tot acaba deformant-se, començant per la realitat que un no comparteix.
En aquest sentit, percebo també un canvi a casa nostra en la manera de fer front a l'allau de novetats que es publica. Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. I en una cultura com la nostra, en una llengua com la nostra, diria que és encara més necessari. Afirmar que fer això és atacar-nos a nosaltres mateixos és senzillament no voler mirar cara a cara les nostres mancances, i de retruc, les nostres virtuts, perquè queden del tot amagades. No seria convenient caure en un solipsisme, i en un discurs que anunciés a tort i a dret (entengui's l'expressió en doble sentit) que produïm sense parar autors que estan a nivell internacional. Amb això no vull pas dir que no hi siguin, és clar que hi ha autors que podem posar al costat de grans figures actuals, però això, en tota literatura, no és el que predomina. En aquest camp, l'honestedat amb els criteris estètics ha de fer de filtre, altrament acaba passant el que ja podem veure, un descrèdit cada cop més accentuat de la crítica, un desànim dels lectors perquè els ha decebut aquell llibre que havia rebut tants i tants elogis. I un allunyament progressiu. La crítica no hauria de compartir el món facebookià, un món particular, idíl·lic i inexistent, un món on només tens el botó de m'agrada, i on el silenci no significa res, o pot significar un bandejament. El món facebookià per als seus usuaris. Però el món de la literatura, de l'art, es regeix per altres paràmetres, i són aquests els que han de tenir més pes. Una crítica positiva no fa un llibre més bo, o bo, una crítica negativa no fa un llibre més dolent, o dolent. Però segons com estiguin escrites poden encetar un debat, de caire estètic, de caire moral, social, cultural. La crítica és un suport, és un giny creador d'expectatives i d'opinions. Amb tot, com que no hi ha cap mena d'estructura que possibiliti el debat posterior, una crítica negativa es quedarà de ben segur només en això, malauradament.

Observo el debat a Polònia, del qual aquesta nova versió en les figures de Franaszek i Fiedorczuk continua altres debats anteriors, igualment encesos, agitats, virulents, i des de la distància d'allà la realitat virtual d'aquest món feliç de la literatura catalana em sembla massa dolorosament real.

Comentaris

Xavier Serrahima ha dit…
Xavier:
Ho subscric al cent per cent:
"Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. "

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Quan algú se'n va

Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok , que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor. QUAN ALGÚ SE'N VA TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA En aquella abraçada del racó reconeixeràs algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així. Visc entre dues veritats com un llum de neó trement en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona cada cop més gent, fins que ja no són aquí. Sempre és així. La quarta part de les hores que estem desperts parpellegem. Oblidem les coses aban...

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia.  CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...