Ves al contingut principal

Març

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig.


Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res definitiu acaba sent definitiu.
Als tallers dels cotxes hi ha cues perquè tothom canvia els pneumàtics d'hivern pels d'estiu. Al cap de dos dies, el sol se'n va, vénen glaçades i tempestes de neu, i els que s'apressaren acaben a la cuneta, a les cruïlles els seus cotxes xoquen amb uns altres pel darrere o amb un fanal i deixen anar mecàgons, es caguen en aquest clima, anomenat moderat, i que en realitat és un clima imprevisible, un clima esquizofrènic i maleït. En realitat, podem fotre les culpes de totes les derrotes en aquesta part del continent al clima.
Les dones maques es desempalleguen massa aviat dels abrics gruixuts, de les mitges, de les bufandes, de les gorres, de totes aquestes robes que humilien la feminitat, i es refreden, i després moren d'una pulmonia. Els homes romanen en el seu dol i beuen, beuen vodka a més no poder per no enfonsar-se psíquicament i no morir congelats.
O pot ser ben bé a l'inrevés: sortim de casa abrigats com si anéssim a Sibèria, però ja al migdia comença a fer calor, quedem xops de suor i ja no tenim forces. Bah, no tenim forces per treballar. Ens traiem roba, seiem o ens estirem on sigui sota els raigs del sol i no ens movem com gats. I quan jaiem així al sol, ens agafa qualsevol malparida malaltia, perquè és clar que fa sol, és clar que sí, però un metre més avall tota la terra està glaçada [...]
Què pot saber de la nostra vida un italià, al país del qual el sol mai no es pon? O un britànic que des del naixement fins a la tomba s'amara tot tranquil·lament? O un suec pels segles dels segles empresonat en les seves neus i gels? Què poden saber de les variacions de la pressió i de les variacions dels humors? En anar a dormir, saben quin temps els despertarà. Mentre que nosaltres vivim com en un volcà. I més ara, al març, quan ens trobem al límit de les nostres forces físiques o mentals. A tothom que es trobi a l'est del riu Elba li haurien d'administrar prozac. Mai no hem estat ni cristians ni monoteistes, ni tan sols agnòstics. Som adoradors del sol, som pagans i si per alguna cosa ens guiem, és justament pels canvis de temps. Pels anticiclons i les borrasques.
Per poder resistir-ho, hauríem d'abandonar les nostres terres i buscar la terra promesa meteorològica. Per desgràcia, totes les zones decents ja han estat ocupades. Per això ens quedem allí on som i emprenyem els nostres veïns, més equilibrats. La histèria eslava, la depressió hongaresa i la paranoia romanesa són les nostres especialitats, són els elements que ens identifiquen i els hauríem de patentar. Ca, hauríem d'exportar aquests estats a altres països, més equilibrats i avorrits, igual com s'exporta la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines.


Andrzej Stasiuk

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estr…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…