Vés al contingut principal

Març

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig.


Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res definitiu acaba sent definitiu.
Als tallers dels cotxes hi ha cues perquè tothom canvia els pneumàtics d'hivern pels d'estiu. Al cap de dos dies, el sol se'n va, vénen glaçades i tempestes de neu, i els que s'apressaren acaben a la cuneta, a les cruïlles els seus cotxes xoquen amb uns altres pel darrere o amb un fanal i deixen anar mecàgons, es caguen en aquest clima, anomenat moderat, i que en realitat és un clima imprevisible, un clima esquizofrènic i maleït. En realitat, podem fotre les culpes de totes les derrotes en aquesta part del continent al clima.
Les dones maques es desempalleguen massa aviat dels abrics gruixuts, de les mitges, de les bufandes, de les gorres, de totes aquestes robes que humilien la feminitat, i es refreden, i després moren d'una pulmonia. Els homes romanen en el seu dol i beuen, beuen vodka a més no poder per no enfonsar-se psíquicament i no morir congelats.
O pot ser ben bé a l'inrevés: sortim de casa abrigats com si anéssim a Sibèria, però ja al migdia comença a fer calor, quedem xops de suor i ja no tenim forces. Bah, no tenim forces per treballar. Ens traiem roba, seiem o ens estirem on sigui sota els raigs del sol i no ens movem com gats. I quan jaiem així al sol, ens agafa qualsevol malparida malaltia, perquè és clar que fa sol, és clar que sí, però un metre més avall tota la terra està glaçada [...]
Què pot saber de la nostra vida un italià, al país del qual el sol mai no es pon? O un britànic que des del naixement fins a la tomba s'amara tot tranquil·lament? O un suec pels segles dels segles empresonat en les seves neus i gels? Què poden saber de les variacions de la pressió i de les variacions dels humors? En anar a dormir, saben quin temps els despertarà. Mentre que nosaltres vivim com en un volcà. I més ara, al març, quan ens trobem al límit de les nostres forces físiques o mentals. A tothom que es trobi a l'est del riu Elba li haurien d'administrar prozac. Mai no hem estat ni cristians ni monoteistes, ni tan sols agnòstics. Som adoradors del sol, som pagans i si per alguna cosa ens guiem, és justament pels canvis de temps. Pels anticiclons i les borrasques.
Per poder resistir-ho, hauríem d'abandonar les nostres terres i buscar la terra promesa meteorològica. Per desgràcia, totes les zones decents ja han estat ocupades. Per això ens quedem allí on som i emprenyem els nostres veïns, més equilibrats. La histèria eslava, la depressió hongaresa i la paranoia romanesa són les nostres especialitats, són els elements que ens identifiquen i els hauríem de patentar. Ca, hauríem d'exportar aquests estats a altres països, més equilibrats i avorrits, igual com s'exporta la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines.


Andrzej Stasiuk

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…